Passa al contingut principal

Nobel 2011

Ara fa més de 4 anys vaig publicar aquesta entrada al blog. Finalment, Tomas Tranströmer ha rebut el Premi Nobel de literatura. És inútil dir que fa quinze anys que ja li haurien d'haver donat. El fet que importa és que és un dia feliç per a les lletres. En un dels comentaris d'aquella entrada, també s'esmentava que encara no hi havia cap traducció al català. Per sort, aquesta situació va canviar poc després. Carolina Moreno va fer una molt bella traducció d'una tria de poemes de Tranströmer a Perifèric Edicions amb el títol de La plaça salvatge. L'enhorabona també per a ella.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Joan Millet ha dit…
El millor de tot això es que per fí podrem trobar a les llibreries ¨"La casa salvatge" que era difícil de trobar.
8 d’octubre del 2011, a les 18:55
Albert Lázaro-Tinaut ha dit…
Podem dir que estem d'enhorabona, en tots els sentits. Fa quatre anys vas ser profeta..., tot i que no era gaire difícil atribuir a aquest poeta les virtuts d'un nobelitzat (moltes més que no pas altres guardonats amb el premi més famós del món). A mi també em sembla un dels més grans poetes contemporanis.
9 d’octubre del 2011, a les 23:22
Xavier ha dit…
Benvolgut Joan, si això és cert, realment, serà una molt bona notícia.
Benvolgut Albert, com molt bé dius, no era gaire difícil preveure-ho, per tant, no vaig ser cap profeta, és clar. La veritat és que era una situació que clamava al cel. Sí, podem estar d'enhorabona. I realment, és un dels grans poetes contemporanis. A veure si ara poden seguir amb més poetes, que n'hi ha molts que també el mereixen, el lituà T. Venclova, l'estoni Jaan Kaplinski, uf, i molts, molts més.
Moltes gràcies a tots dos.
16 d’octubre del 2011, a les 19:45
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...
3 comentaris
Més informació

Dos poemes

Dos poemes amb elements molt similars, però amb resultats diferents. El primer és del poeta polonès Leopold Staff (1878-1957). Pertany a la seva darrera etapa, ja que el poema és de 1953-1954. El segon, del poeta suec Lars Gustafsson (1936). PONT No creia Estant a la riba d'aquell riu Ample i impetuós Que passaria aquest pont, Trenat de canya fràgil i prima, Lligat amb cordes. Vaig passar lleuger com una papallona I pesat com un elefant, Vaig passar segur com un ballarí I vacil·lant com un cec. No creia que passaria aquest pont, I quan sóc a l'altra riba No crec que l'hagi passat. Leopold Staff Un dia la vida es troba tot d'una amb un apunt de somrís a l'altra banda del rierol i et pregunta: com t'ho has fet, per arribar allà ? Lars Gustafsson
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Sobre poetes

Fa uns dies, l’especial sobre els nous poetes de El País , i les reaccions que van aparèixer principalment en alguns blogs, em van fer passar unes estones ben divertides. Reconec que l’especial va destinat a un públic determinat, en aquest cas, a un públic que no llegeix habitualment poesia. Dit això, hi ha una sèrie de qüestions que s’haurien de tenir en compte per no enganxar-nos els dits. Normalment, els blogs han criticat que els poetes hagin cedit a aquesta mena de circ (sempre en paraules dels crítics). Sense tenir en compte que tots sabem què fan els diaris, i que manipulen impunement la informació que reben. Han criticat que hagin posat com a models. Doncs, per què no? Això és tan sols un petit aspecte de la superfície. Però a més, ens està donant un indicatiu de com és el poeta actual. S’ha acabat, per sort, la imatge del poeta decadent, del poeta simbolista, i el poeta modern és una persona plenament inserida en la societat. És més, en alguns casos vol ocupar alguns llocs de ...
2 comentaris
Més informació

Signes

Vivim en un món de signes. I tot és interpretable, a cada moment, des que ens aixequem i en totes les nostres activitats quotidianes. I desxifrar-los no sempre correspon a una activitat col·lectiva. D'altres, si no pertanyem a una col·lectivitat, no els podrem arribar mai a desxifrar, o tindran un significat del tot diferent. La qüestió és arribar a un acord, amb l'altre, amb el signe. Amb nosaltres. Reflexions que sorgeixen en llegir poemes com aquest de  Kārlis Vērdiņš .  SIGNES Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui en intuïcions i dubtes. Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara  al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi per no volar de nou a les òrbites negres. Que els punys serrats i el cap a...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

La mente cautiva

Ja fa  més d'un mes que ha aparegut aquesta nova traducció , però encara no havia tingut temps de poder-la penjar aquí al blog. Sí, sembla autopromoció, bé, no ho sembla, ho és, ras i curt. Però malament aniríem si no estiguéssim contents d'allò que fem, del que es publica. I tenir l'oportunitat de seguir traduint un llibre de Czes ław Miłosz, qualsevol llibre d'aquest gran autor, una de les figures més grans que ha donat la literatura del s. XX, és sempre un bon motiu per celebrar-ho. Encara que el llibre sigui d'un pensament fred, que penetra com un bisturí, i que et deixa glaçat a moments. La ment captiva, és cert, la ment que cau sota la influència del poder, de la manipulació, un encanteri difícil de trencar. I passen els anys, han passat els anys, i nosaltres només fem petites passes seguint un cercle invisible que ens du un cop i un altre al mateix lloc. Aquest llibre va aparèixer en castellà per primer cop l'any 1981, en una traducció indirecta par...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé, ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Capsa de sabates

Els viatges ens deixen imatges que es confonen en la nostra memòria. Quan un passa una part de l'any en un lloc, l'altra part en un altre lloc, i quan el concepte d'originari, de matern, va perdent intensitat, els records comencen a atorrollar-se i ens envien missatges que no sempre sabem desxifrar. I en som la seva construcció i destrucció a la vegada. En ells, els records, i en nosaltres. CAPSA DE SABATES Al fons de la maleta, la capsa de sabates. Plena de papers, records formant una pàtina de realitat que ha deixat d'existir, arraconada. Com els objectes que reculls en viatges, per conservar una imatge borrosa, fotografies que no encaixen en cap pantalla, cap programa les sap llegir, desxifrar, despixelar. S'estenen després del missatge de descodificació. Només colors, com aigua vessada d'un gerro que ja no pot alimentar cap flor. Les capses de sabates són el nostre refugi, quan tornem d'un viatge. Oberta a intervals cada cop més amp...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Esguerros electrònics (editorials)

Acabo de comprar la Poesia completa de Joan Vinyoli en format electrònic, així farà companyia a les edicions que ja tinc en llibre i a més sempre el podré tenir amb mi, i podré recórrer als seus poemes. Quan l’obro i en passo algunes pàgines (ho direm així també en aquest format?) em trobo amb la imatge que es pot veure més avall. A banda de la potinada que és aquest esguerro estètic, i que ens porta a la ment aquells llibres de fa anys (i encara en alguns països es poden trobar) plens de publicitat, com si fossin revistetes, la tria de la llengua és aquí molt significativa. 
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original. AMPLES PARAL·LELS A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngel...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació