Passa al contingut principal

Perdre i recuperar noms

En l’entrada anterior, comentava que en un poema ja havia deixat escrit la meva desconeixença, en el fons, de la naturalesa que em rodejava. M’omple d’admiració quan veig algú que sap posar el nom adequat als arbres, a les plantes. La llengua que atorga el poder. Quan s’anomena algun arbre, alguna flor, algun fruit, algun animal, s’estableix directament un diàleg amb ells. Un diàleg que pot ser en diferents llengües. Són aquestes les que determinen la nostra realitat. Tinc un diàleg a partir d’una sèrie de paraules que només conec en polonès, per exemple (el seu corresponent en català és només una sèrie de lletres unides que trobo en un diccionari, però que fins aquell moment no em deia absolutament res). Però no és només en aquest cas, també establim diferents diàlegs amb les paraules que coneixem en més d’una llengua. Per a mi, The Wind Among the Reeds (un títol que sempre m’ha fascinat) i El vent entre els joncs són dues evocacions molt diferents, independentment de la meva llengua materna.
El poema de què parlava en començar és el següent.


ARBRES

Per al Dominik i la Basia

Donem un tomb pel parc, el que és estiu
Per a vosaltres, per a mi és tardor
Ja avançada, és potser qüestió de climes
I de lligams amb la naturalesa.
Anomeneu diversos tipus d’arbres,
Saludats amb el meu silenci llarg.

Encara que he crescut en un poblet,
Ningú no m’ha ensenyat secrets de noms,
I els arbres esdevenen sers tancats
Que no em diuen detalls de l’existència.
Hauria de llegir potser Lineu
Però hi ha taques que ja no s’esborren.

Puc traduir molts noms buscant l’ajut
Del diccionari, pins, avets, oms, àlbers.
Noms que evoquen un món sense conèixer,
Vedat a aquells que no han assaborit
Amb lentitud les síl·labes verdoses.
Mots que només encaixen en un vers.

I què n’he fet, de la infantesa meva?
N’he pogut treure cap profit? El cert
És que ha transcorregut enmig de boires,
D’oblits, de desconeixement, llacunes
Que inútil és després intentar omplir.
Com arreglar un equívoc a destemps.

I el temps et deixa sempre amb la recança,
Tal vegada un silenci entre converses.

Del llibre Retorns de l'Est

Comentaris

llambreig ha dit…
Personalment, jo també he trobat a faltar en algunes converses i versos meus una bàsica "experimentació botànica", així que, d'uns anys ençà, els caps de setmana me'n vaig a fer la cabra, si més no per les muntanyes que tinc a mà. No és gens agradable haver de posar un silenci on hi ha arínjols o ginebreres. Salutacions!
Xavier ha dit…
Benvolgut Josep,
Ben cert, encara que el valor del silenci tingui moments de màgia, hi ha instants que no és gens agradable haver de posar silencis entre... A mi, aquest país m'ha fet entrar en un procés de redenominació. Salutacions.
mantra ha dit…
Jo tambe sento molt no coneixer be a la naturalesa, els noms dels arbres, i no saber diferenciar els veus dels ocells. L'ultima vegada vaig anomenar les cipres a la Toscana amb el nom dels brezos (es.) pero va ser el dia de l'eclipse solar aixi que em sento justificada...

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b...

Signes d'aigua

Jan Kasper (1952) és un poeta que no fa soroll. No apareix als mitjans de comunicació, no forma part de cap escola, de cap generació. Passa desaparcebut en els manuals. I tanmateix, té un lloc indiscutible en la poesia polonesa contemporània. Ha publicat sis llibres de poemes. SIGNES D'AIGUA Des del pont de fusta a Wyszogród miràvem inclinats l'aigua. Llambrejava com un altar, plena de fosca solemnitat. Ens parlava en la seva llengua muda. Han passat tants anys. Les ombres nostres encara són al pont, cegues. No copsen les coses terrenals, les divines.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Vespre

Brane Senegačnik (1966) neix a Ljubljana. Doctor en filologia clàssica, s'ha especialitzat en la tragèdia grega. Ha escrit llibres de teoria literària i ha publicat quatre llibres de poesia. VESPRE Sota els núvols del vespre sospira un paisatge suós. El mar indolent ha oblidat mil noms del futur, el vent jeu als peus dels xiprers i tu ja no creus quan els llavis pàl·lids d'una estrella mussiten a través del record de la llum dels versos. Esperes. I mires com el vespre es prepara per l'última paraula.

Amb avidesa, encisat

Janusz Szuber AMB AVIDESA, ENCISAT Que algú intenti descriure la seva vida, no pas per ser una excepció, tot el contrari: la seva obsessió era una contínua recerca de semblances amb els altres, tot seient al cotxe en un pàrking, mirant amb avidesa quan sortien de l'hipermercat, amb carretons plens d'ampolles, llaunes, bricks, se'ls imaginava en diferents situacions, aquelles mans, clatells i natges. Això sóc jo, tot i que un pèl diferent. I alhora veia els seus ossos d'abstinència, que les urpetes d'escarabat enterrador pessigollejaven, i preguntà: quins eren els meus? com si en la no gramàtica existís encara el possessiu. Això no tenia molt a veure amb la poesia, abrivava tan sols com una frase casual que, tal vegada, serà el primer vers.

I la neu, el testimoni

Jarosław Mikołajewski (1960) és poeta i traductor. Ha publicat sis llibres de poemes. Tradueix poesia italiana, tant clàssics antics (Dante, Petrarca) com clàssics contemporanis (Montale, Ungaretti). Actualment, viu a Roma. I LA NEU, EL TESTIMONI Des de la finestra del replà és difícil percebre les cares dels qui van a la feina. Aquestes passes seques en el lívid fred permeten suposar la mateixa concentració per a tots: jo sóc, l'única inconstància és la llum i els graus segons l'estació, les figures dels núvols i les petjades que deixo a la vorera: en decorats mòbils sempre em desperto el mateix. El matí és el moment d'una fidelitat despietada: l'allarg del costum, la renovació de la promesa. L'home es fixa el seu horari i no s'ha d'aixecar tan aviat, però li agrada sentir-se com els altres als qui l'aspre fred els talla la cara afaitada. A l'home li sembla que és un nen absort en el coll del pare que va a la feina, presta orella en la respiració si...

Pluja

Una visita obligada a les ciutats que visito és la llibreria, les llibreries. Tant si en conec la llengua del país com si no (de vegades, un hi pot trobar llibres traduïts a llengües que coneix). En l’última visita a París, vaig tornar amb una sèrie de petits tresors. Un ja el comentava en una entrada anterior, unllibre de poemes en edició bilingüe del poeta serbi Jovan Dučić, en aquest cas, a la botiga de records i llibreria de l’església ortodoxa. Un altre, va ser un nou llibre de poemes d’un dels poetes en francès que més admiro, el belga Guy Goffette. I com que uns llibres sempre ens duen a uns altres, Guy Goffette em va posar a les mans un altre poeta, Paul de Roux ( Nîmes, 1937)  . No el coneixia, però com que el poeta belga hi escrivia el pròleg ja em va donar una certa confiança. Vaig llegir-ne algunes pàgines i em va sorprendre aquella expressió delicada, unes visions que s’allunyaven de la modernitat. Paul de Roux, amb estampes molt breus, amb petites miniatures, sembla...

Corporeïtat

En cada nova lectura de qualsevol llibre de poemes de Janusz Szuber sempre podem trobar poemes que ens deixen sense alè. Ens hi endinsem i passem per un procés de redescoberta constant. CORPOREÏTAT L’ànima? No, és la corporeïtat la que els paralitza els ulls, quan són innocents aparentment fins a la crueltat, dels matolls de les pestanyes es miren mútuament, van un maluc vora l’altre. Sota l’ala de la respiració amb els llavis ell recull pigues de la galta d’ella. Un arc triomfal de peus i un nus de braços, i l’alot pla de les ones vora la riba tranquil·la en la nuesa de la llum riuen del seu llenguatge rítmic.

Desvetllament

De vegades, Staff ens pot semblar un autor que utilitza unes estratègies que després es converteixen en alguns dels trets distintius en autors com Miroslav Holub, Vasko Popa o fins i tot alguns poemes de Charles Simic. DESVETLLAMENT És l’alba, però no s’ha fet clar. Estic mig desvetllat, i al meu voltant hi ha desordre. S’ha de lligar alguna cosa, s’ha d’enllaçar alguna cosa, resoldre alguna cosa.  No sé res. No puc trobar les sabates, no em puc trobar a mi mateix. Em fa mal el cap.