abcd xavier farré

Krzysztof Ćwikliński va néixer el 1960 a Ciechocinek, és poeta i crític literari. Ha publicat sis llibres de poemes. Viu a Toruń, on treballa a la Universitat. MEDITERRÀNIA  No recordar és com no ser, tot i existir. Per tant, són vanes les fugides – segons Lucreci – quan entre les cendres de sobte espurneja una espurna... El temps és el mateix i igual d’invariable ens commou. El contorn de la finestra cosida del tot d’heura, una porta antiga, un arc o un vitrall... En això es basa que aquesta mateixa font segueixi igual xipollejant i el color segueixi igual coincidint amb l’espai.

Robert Pawlak va néixer a Maków Mazowiecki en 1969. Ha publicat un llibre de poemes. Viu a Ostrołęka. NOIA AMB CARA D’UNA PINTURA DE CRANACH Noia amb cara d’una pintura de Cranach, en uniforme d’escola a mitjans del segle vint, en una fotografia vella d’una escola rural on ensenyava la meva mare, qui era? Un lleuger murmuri dels seus llavis a la fusta del confessionari, quan tot agenollant-se es confessava dels moviments del pinzell del vell mestre, del que li havia estat donat a la Terra: un cos esculpit en gòtic i el trot fangós de la sang. Qui era aleshores? Tan sols un eco en la volta de la capella? Un àngel caigut en una pell de sac penitencial que es mostrà en el mirall a una dona vella? Aleshores no la coneixia, noia de tretze anys, quan a l’hivern, arrambada a les rajoles de l’estufa a un racó de la classe, em mirava, una creació inscrita en la panxa llucada de la meva mare, escoltava un devessall de les seves paraules càlides que s’evaporaven, pronunciades en el ritme del cor,

Un altre poema relacionat amb l'altra disciplina artística del poeta Maciej Woźniak . ARTUR RUBINSTEIN ENREGISTRA ELS VALSOS DE CHOPIN No serem nosaltres qui ballarem. Ballaran per nosaltres els arbres en el vent, els prats de juny, els ocells i les ones del mar, que abracen amb passió cada una de les pedres de la riba. Ballarà el pols sota la pell, una fulla seca rere la finestra, la ploma sobre el paper, en tonalitats, per torns: re bemoll major, do sostingut menor, la bemoll major . No serem nosaltres qui ballarem. Ballaran per nosaltres la nostra por i la nostra angoixa, en sabates esmolades,  punxegudes com talons, les puntes dels nervis en què és tan difícil mantenir l’equilibri. Ballarà la pols al terra, una cullereta en un got buit i una llàgrima en el llis i brillant parquet de la galta. No serem nosaltres qui ballarem. Ni tan sols ens ho demanaran: les espatlles del passat en les quals ens volem recolzar, es retiren amb violència, i de la mà esvelta del futur, allargada l

Aquest és el “poema” que clou el darrer llibre de Krzysztof Karasek , publicat en 2007, Jocs venecians . Sembla ser que hi ha una nova aportació en la seva poesia, un intent d’investigar noves vies de creació. LLIBRE D’ACUDITS PER A DÉU I Tota la vida he anat de puntetes per poder atènyer els àngels voladors. I aleshores també tenia ales. II Aquest encenedor, que s’ha encès tantes vegades no vol encendre’s. El meu foc t’estima, el teu foc no m’estima. III L’harmonia superior elimina la inferior, euclidiana. IV La ciutat és una illa de ferro que talla qualsevol conjectura. V Quan sóc a casa els carrers passegen en mi. VI La meva veu m’estrafà en el meu telèfon. VII El llit ens salva del somni. VIII Que cremi la primera neu. IX Un cop vaig conèixer una illa. A la conca de la terra cementiris espargits, ruïnes circulars de la morfologia. X He vist el vent del sol. Perceptible en l’acte quan desapareix la llunyania. XI El cel ensenya la llibertat, les estrelles, la modèstia. XII El poeta é

Un altre poema de l'excel·lent narrador Andrzej Stasiuk . Sempre m'ha semblat absurda aquesta distinció entre narradors i poetes o assagistes. Si un autor excel·leix en els diferents gèneres, per quin motiu no els ho hem de reconèixer. Un dels casos que apareixen sovint com a exemple d'autor que sobresurt en els diferents gèneres és el de Thomas Hardy. Però és clar que n'hi ha molts altres. Actualment, en la meva opinió, un autor que encarna aquest fet, amb un domini de les diferents estratègies literàries que arriba a cims de la creació, és John Burnside. Però, com ja he indicat anteriorment, podríem citar molts autors, en cada tradició literària, en cada llengua. Com en Andrzej Stasiuk, malgrat que només hagi publicat fins ara un llibre de poemes. *** Tardor, octubre, just abans del capvespre el cel es desfà dels núvols. No hi ha res més fred sobre aquest blau que s’enfosqueix com si rere el vidre es fes de nit. Fins i tot les esgratinyades dels ocells no romanen en a

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Andrzej Niewiadomski (1965). Poeta i crític literari. Ha publicat quatre llibres de poemes. Viu a Lublin.  LUBLIN. PERSECUCIÓ Gronxadors blaus. Veles púrpures. Si sentissis una confusió més gran o recordessis la flexió d’una llengua morta, series “quasi feliç”. I el pas balancejant agafa aquests pujols – cada cop més lluny de les finestres ruixades amb un rubor fred. Si no hagués canviat els guants, els mitjans de locomoció, les paraules i els somnis màgics. Si no se n’hagués anat amb el fum, volat amb el vent, endut per l’aigua, amb un gronxador púrpura, amb una vela blava, amb un cingle ple de prunes podrides, si haguessis estat  tu, si fos encara aquella persecució, de la que quedà la immobilitat, les prunes, les coses. 

Piotr Klimczak va néixer a Wrocław (1961). Ha publicat quatre llibres de poemes. ATELIER Va veure llum – reconegué veure una mirada i encara una cosa més profunda que una pupil·la que el mirava de dins el mirall – com si la visió hagués madurat – d’un ball de granets cendrosos rutilants primer una escata del llac, després vanos en l’aire dels corredors: una harmonia mòbil de la pols; va començar per la lluerna a dalt a mà dreta en la tela d’un blanc ombrívol – no com un riu glaçat sinó la primera llenca de glaç que s’ha fet avui de nit; un plat d’estany, una balança, piles de monedes, safrà en un altre lloc – van començar a assenyalar el Foraster Únic, necessari ja en tots els detalls.

Janusz Drzewucki va néixer en 1958 a Kruszwica (un poble ple de ressonàncies literàries, Slowacki, Krasicki, Kasprowicz o Milosz hi fan transcórrer l’acció d’alguns poemes llargs). En 1988 publica el seu primer llibre, que rep el premi al millor debut literari de l’any. Ha publicat quatre llibres de poemes i tres llibres d’assaigs. Oliwa és un barri de la ciutat de Gdansk on es troba el parc del poema, anomenat Park Oliwski o també Parc Adam Mickiewicz, d’unes tres hectàrees. Una de les meravelles del parc és el jardí botànic. En el fons, però, tota aquesta informació no és necessària per a poder llegir i interpretar el poema. AGOST, EL PARC D'OLIWA Després d’uns dies ardents per un sol mortal, des del matí fa xafogor i humitat. En tu es vessen unes ratlles blaves, la llum aspra es transparenta entre un roure i un auró. El vent s’enravena com sang quallada, d’una caldereria destruïda emana un fum greixós, en els vidres entelats dels hivernacles petites llimones verdes extreuen de

Els dubtes de les tries que un fa sempre ens assalten en alguns moments, alguns dies concrets. No sé si jo he triat la filosofia del camí, o aquesta m'ha triat a mi. En qualsevol cas, sempre el que un no ha tingut de vegades sembla ser la via adequada. Tot i que no sempre és així.  Un poema del darrer llibre de Jan Kasper.   IMPERATIUS DEL VIATGE Des que visc aquí que no m’he mogut. Quasi trenta anys al mateix lloc. La mateixa gent, la mateixa herba que perd i recupera la verdor intensa. Retrets, que no he seguit una recerca vers els canvis, que alguna cosa sensata en sortiria? Sembla ser que la filosofia del camí no era el meu destí. Vaig decidir viure amb atenció, i el moviment no afavoreix la concentració. El desori d’imatges i sensacions posa a prova a altres, més valents que jo. A canvi, si puc, vaig fins al llac. La miniatura del monestir al lluny, els pontets, els meandres de les ribes amb clapes de llum. No m’esmerço a endinsar-me en el que sento. La immobilitat de l’aigua

Aquest poema clou el cicle de Gregor Strniša . CANÇÓ DE BRESSOL V Per què tenies por de l’home? I per què temies la torre? L’home obrirà totes tres portes, però tu no en copsaràs l’ordre. Seràs al llindar, empal·lidit, tot cantant el món serà a fora igual que un ocell inaudit de colors que amb els estels vola. Amb les parpelles mig obertes tornes a la torre. El planeta com un anell brilla de nit, als binocles, a l’infinit.

CANÇÓ DE BRESSOL IV No tinguis por, dorm amb dolcesa, tens la teva noia a la vora. no tinguis por, tanca els ulls sota la seguretat de les teules. Ets en una casa de totxos, amb un jardí, i altres teulades. - A l’endemà brilla una cala, i un cim rocós davant del porxo. La casa aquí i allà es trasllada, vers els quatre punts cardinals, La noia, on és? Qui sap on para, només veus uns ulls al capçal.

CANÇÓ DE BRESSOL III Ben enllà, al lluny en els binocles veuràs flotar i brillar un planeta. i una selva, amb fum blau a sobre, i l’esclat d’uns ulls rere d’ella. Primer albiraràs la mirada, després els ulls – i més encara. Tot això et farà molt de mal, i agafaràs el pa i la sal, baixaràs fins al soterrani per llegir un llibre dels estels. una nit rere l’altra, amb ànim, sense mirar amunt vers els cels.

Com ja vaig anunciar ahir, hi haurà cada dia una nova part del cicle de poemes de Gregor Strniša "Cançó de bressol" . Aquí en tenim la segona, on ja hi ha aquella alternança d'assonància i consonància que apuntava. CANÇÓ DE BRESSOL II No tinguis por, dorm amb dolcesa, no hi ha cap home ni cap torre. Una filera de cases s’obre, i gent de carn i sang hi esperen. Veus com la gent als llits s’estira, altres seuen a taula. Entra, lleu, la foscor per les finestres. És estiu, la por no s’endinsa. Però què fa aquesta gent ara? Tota es desvesteix de la pell, a fi que el cos en la llum clara brilli com un diablet vermell.

Presento tot un cicle sencer del poeta eslovè Gregor Strniša. Strniša crea un món completament personal a partir d’una simbologia pròpia. Crea una sèrie de cicles en què la repetició i l’ús de les imatges i la simbologia es transformen en sensacions per al lector. La fusió constant del que pot ser més ingenu amb l’horror és una constant. Strniša ens fa retornar a les primeres sensacions, a aquell terror que patíem de vegades de petits, davant la foscor, davant l’innombrable.  Un altre dels elements fonamentals en aquesta poesia és la forma, sempre versos breus, que remeten a una imatgeria més popular, i una combinació molt hàbil de la rima. En aquest sentit, a l’hora de fer la traducció no tan sols d’aquest poema, sinó de qualsevol poema escrit en una llengua eslava, m’endinso en un seguit de reflexions i també de dilemes. Les dues tradicions, la romànica i l’eslava, tracten la rima de forma molt diferent. La lírica trobadoresca ens ha determinat del tot. I en les llengües eslaves, pod

En relació amb l'entrada d'ahir, he recordat un poema que vaig escriure ja fa molt temps i que va sortir publicat a Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001) . Un penyic era la paraula que utilitzàvem per referir-nos a les xapes dels refrescos. UN PENYIC La primera sorpresa. L’indret era proper, però el llenguatge s’allunyava. A la ciutat motiu per al ridícul (com el parent que no vols saludar). Al poble motiu de distinció i de saber que es forma part d’un grup. Dos mons separats per una barrera de costums, per mots perduts o conservats en pàgines de diccionaris no escrits, per transports aturats per sempre en vies perdudes. En l’endemig, la sorpresa del noi en una combinació de sons, com la jaqueta en l’adequat jersei, inicia un procés a la recerca d’intentar recrear-se a si mateix – un subjecte en un propi llenguatge.

Un poema del segon llibre de Magdalena Bielska , publicat enguany. En aquest llibre segueix la tendència de l’anterior, la barreja de la quotidianitat amb allò que és intangible i l’intent d’embocadura en una revelació, en una epifania. La traducció que presento és més aviat una versió força adaptada. En el vers “Al pati abans hi havia terra i pols”, en l’original segueix “pols al pati”. En polonès es distingeix la pols que fa la terra de la pols que trobem a les cases, la brutícia. I també es diferencia el lloc (el pati, amb dos noms diferents en polonès) de l’acció de sortir a esbargir-se quan hi ha una pausa entre les classes. Així com esbargir-se és una paraula que em remet directament a la meva infantesa, “esbarjo” el percebo com una de les paraules que després hem afegit al nostre vocabulari. Quan anava a escola, mai no anava a esbarjo, o mai no tenia l’hora d’esbarjo, el que dèiem era “anar al pati” o “l’hora del pati”. Com que el tema del poema remet a moments de la infantesa,

Meta Kušar (1952) va néixer a Ljubljana. Ha publicat tres llibres de poemes, els dos primers apareixen directament en edicions bilingües, un en italià i l’altre en anglès. El tercer, d’on prové aquest poema, es titula senzillament Ljubljana . Hi trobem una sèrie d’impressions puntuals que s’articulen de vegades a partir d’elements que només la ment connecta en un discurs fragmentari i desafiant la lògica del llenguatge. 46 En tota la pell, en tota la ment noto la foscor. Quan tallen acàcies, se sent el rugit d’un lleó. L’heroi venç, quan no té pressa. Els arbres creixeran sobre les seves passes. Els fets són miracles. Flors, sigueu pacients! Hem vingut de totes bandes del cel per parlar vora les brases a la fidelitat. A les històries de la foscor. Fins a trenc d’alba.

Un altre poema del portuguès Fernando Pinto de Amaral . ESCOLTANT LA PASSIÓ SEGONS SAN MATEU , DE BACH No val la pena que em responguis. La tarda prolonga la seva mort més enllà del bosc, bressola les cendres del que vaig ser vivint i torna a oferir-me aquesta veranda on ja no m’abraça ni el propi cel un altre cop solitari i pàl·lid i trist. És el mes de novembre, el més fidel als sentiments. Sense abric i quasi ja sense esforç escolto la gastada melodia, aquella que implora: “Erbarme dich, mein Gott”... Ah, no, de què em serveix demanar encara alguna compassió si els núvols passen rumb al seu buit i tot són pretextos miserables per enganyar les hores? Sense remei, els ulls s’estremeixen poc quan la nit els assetja, els ocells callaran i jo em creuré de nou apassionat, com qui torna a un primer amor. La sort i l’atzar es desmunta en els gestos innocents amb què el món resisteix les nostres passes, els nostres precs més inútils. Tan sols jo sé com va ser necessari anar sepultant tots el

Un poema del darrer llibre que ha publicat Jure Jakob . CAMPANETES Quan anàvem amb cotxe cap a casa, a poc a poc, tu vas mirar a la dreta el cap blanc de les campanetes i de les prímules, com mil dits alçats que assenyalen el cel, i quan vaig aturar-me, vas anar enmig d’elles, com si caminessis entre una pell blanca, com si lluitessis amb la tendresa dels mil dits que en aquell matí de primers d’abril van posar el cel a l’abast de la mà, i vas guanyar amb facilitat, sense derrotar ningú, i quan vam continuar, les campanetes als seients del darrere somreien i feien olor en lloc meu que era, quan vaig mirar cap endavant, a la carretera per on conduïa, en realitat mirava enrere, allí on una altra noia sortia del cotxe i en el batement de les branques glaçades d’un arbre enfonsava unes petjades profundes i fredes, sense girar-se.

Wojciech Kass va néixer a Gdynia en 1964. És poeta, assagista i crític literari. Des de 1997 viu i treballa a Masúria, on s’encarrega del museu K. I. Gałczyński. JO NO ERA A CASA Quan en el somni va morir Jerzy Markuszewski vas dir que el pitjor seria a la primavera, quan el diumenge de Resurrecció ja no segui amb nosaltres a taula, no em dirà: llegeix un poema, i a tu: estàs molt maca. Així, el pitjor vindrà al març o a l’abril. Avui en el somni m’ha sonat el telèfon, tenia por de contestar però en tenia ganes, tenia ganes de llegir-li poemes d’hivern.

Són les cinc de la tarda, totes les sirenes comencen a sonar a la ciutat, a Cracòvia, a les altres ciutats poloneses, i especialment a Varsòvia tenen el seu significat ple. Perquè avui es commemora el 65è aniversari de l’Alçament de Varsòvia. Per a alguns, una de les accions més il·lògiques, sense sentit, absurdes, que es van produir durant la II Guerra Mundial. Per a altres, un acte d’heroisme sense parangó. Un acte que s’ha de recordar amb les sirenes. I fins i tot, hi ha la proposta que un dia com avui es converteixi en festa nacional. Una gran derrota. Així, es consolida la imatge de la història a través de la martirologia. Altres nacions ja saben com es fa això, ja que en la seva diada celebren justament una derrota. Fins a quin punt té sentit furgar en la nafra un cop i un altre. On és la frontera entre el record que hem de tenir la història i la martirologia, que només serveix per atiar els més violents sentiments de l’home?  En el fragor de les sirenes emergeix la figura d’un p