La relació amb els poemes propis, escrits ja fa uns quants anys, és sempre difícil. De vegades, ja no ens reflectim ni en la persona que els va escriure ni tampoc amb el mateix text, que s’esllavissa per tots cantons quan el tornes a llegir. Tot això ve a tomb perquè he rellegit un poema que vaig escriure fa uns quinze anys (després es va publicar a Retorns de l’Est) i amb el qual ja no em lliga cap mena de sentiment. Està massa allunyat del jo actual. I tampoc no és un bon poema.
He rellegit el poema a partir de la traducció del poema de Maciej Wozniak que apareix en la propera entrada.
KIERKEGAARD REFLEXIONA SOBRE LA SEVA RELACIÓ AMB REGINA
L’havia d’enganyar. Els falsos actes,
plens de promeses vergonyoses, eren,
per a ella, l’única solució.
I, amb tot, si sabés com l’he arribat
a estimar (ja que, si no fos així,
no estaria ara reclòs entre aquestes
blanques, incomunicants, maleïdes
parets que em forcen a la solitud).
Havia d’abandonar tots els meus
afectes, els lligams que m’oprimien,
que em mantenien dins la societat,
i m’he obligat a viure en un dolor
incomprensible fins per mi mateix,
perdut com un infant a la recerca
de l’incommensurable, l’absolut;
la primera elecció, potser massa
fàcil, clara com un vidre d’església,
il·luminada, em fa repensar
l’actitud meva d’un mal seductor.
Era tot una excusa? M’intentava
enganyar subtilment a mi mateix?
Així, ella…
Ja no sé qui podrà
jutjar aquests malentesos, tota aquesta
enreixada manipulació.
Els meus lectors, potser, que, displicents,
també s’enganyaran quan a la lletra impresa
no trobaran res de la meva vida,
ni la deformada imatge,
que hi surt afavorida (he creat
un subjecte diferent, que també
es diu Søren). Tal vegada, però
ells em creuran, i crec que em jutjaran
amb benvolença, sense rancúnia,
perpetuant així els enganys.
(Ho he deixat escrit al meu diari:
no en va, sóc el millor escriptor danès.)
Comentaris