Passa al contingut principal

Excavació

Sławomir Elsner

EXCAVACIÓ

La tristesa és un fèretre buit. El sol em porta
a la ment la mort. De debò un es pot conèixer
si furga en la terra. És un sentiment de pèrdua,

que es farà més profund com una excavació 
en uns fonaments nous. Aquí alçaré una casa 
amb finestres que donin al nord. I hi haurà un incendi.

El foc indiferent en digerirà les entranyes
que no oposaran resistència.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Maria

En totes les antologies, per definició, la tria pot ser sempre discutible. Els factors que determinen aquesta tria són sempre diversos. I més quan els antòlegs són tres. Aquest és el cas de l’ antologia de poesia polonesa que hem preparat recentment amb Abel Murcia i Gerardo Beltrán. Agafar seixanta-un autors en un període de 20 anys és força complicat. Pot ser que alguns pensin que és una xifra bastant elevada, però sempre hi ha el risc que alguns autors en quedin fora. Sincerament, crec que la tria és molt encertada, que hi ha els autors més coneguts, els més valorats per la crítica, i també hi apareixen autors que, en la nostra opinió, haurien de tenir més presència en el panorama literari polonès. Perquè també s’ha de jugar amb el factor que són persones especialitzades en aquella literatura les que fan la tria però que ho miren des d’una perspectiva externa. Sense tenir en compte les animadversions que poden existir entre els diferents poetes, els grups tancats que exclouen algu...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

M'agradava el cognom

Kasper Bajon va néixer a Varsòvia l’any 1983. Fins ara, ha publicat dues novel·les i dos llibres de poemes. A finals de l’any passat van aparèixer, simultàniament, una nova novel·la, amb un ambient, una estructura i un llenguatge que l’acosten molt a la prosa de W. G. Sebald, i un nou llibre de poesia, on trobem el següent poema: *** M’agradava el cognom que ella tenia, tou com un xal gibelí, per molt que ningú no volgués reconèixer que hi havia viscut. Només els lilàs i un niu de barracaires en un lloc que havia estat una xemeneia van certificar la seva mort. I si algun cop havia estat jove, tot allò ja va desaparèixer; i l’alegrava la primavera com als seus veïns. La llum vermella l’embolcallava sempre que escombrava els abellots, esborrant el pecat dels artròpodes. Vam perdre tantes ocasions, aleshores, però del cert: mai no les vam arribar a tenir. Jo, allunyat de mi i de les meves possibilitats que de fet eren impossibilitats, podia ser qu...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...
2 comentaris
Més informació

Abans de la frase

Jacek Dehnel acaba de publicar un nou llibre de poemes, Llengües estrangeres . Un exercici de gran poesia, de formes que emmotlla als textos amb gran destresa. El llibre està editat amb la pulcritud i la sobrietat de Biuro Literackie, de Wrocław, que és, tal vegada, l’editorial polonesa que més poesia publica a l’any. La portada, la descoberta d’Antínous a Delfos, és del tot encertada amb el títol, ambdós transmeten la reinterpretació constant que posen en joc els poemes. Tradueixo el poema pòrtic del llibre. ABANS DE LA FRASE Hem buidat dues habitacions, la cuina, el rebedor i el bany, no tenen fi, les coses dels morts. En estripar les seves postals, en llegim paraules soltes i allí hi són de nou, més joves, més vius, absorbits pel món. tremola la terra – diu Boa Sr, la darrera andamanesa que parlava una llengua que tenia seixanta mil anys – quan cau un arbre amb gran estrèpit                    ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Sobre un pont

 Des de petit, tinc debilitat pels ponts. Quan era un nen era capaç d'estar-me vora la finestra del tren hores i hores i esperar aquell sord sacsejament soterrat que anunciava l'arribada d'un pont. Aleshores, m'arrapava tot jo a les finestres que el revisor havia tancat a propòsit en el moment que el tren, reduint la velocitat, entrava en aquella esquena d'un drac de ferro invisible que, com vaig poder saber més endavant, no era una obra de fetillers sinó d'enginyers. Fins avui dia em fascina el joc rítmic d'aquells arcs de ferro, que salten de sobte, un rere l'altre, de profunditats invisibles i que es colpegen mútuament tot retrunyint per, al cap d'uns minuts, endinsar-se de nou i de sobte en un silenci i en un espai que s'esvaeix. En qualsevol ciutat estrangera que tingui riu, el primer que faig quan hi arribo és visitar-ne els ponts. Si no és que en tingui tants com el Sena a París. Tal vegada la meva malaltia ve que vaig passar la meva ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Compro formatge, canvio oli

Un poema de Janusz Szuber que ha sortit publicat al darrer número de Zeszyty Literackie . L’evolució d’aquest poeta és molt interessant. En un primer moment, dóna la sensació que s’acosta a un discurs net, a la simplicitat de l’expressió en poesia. Però és una il·lusió. Cada cop més els seus poemes esdevenen més difícils de traduir, ja que el seu món esdevé un microcosmos molt particular. COMPRO FORMATGE, CANVIO OLI Compro formatge, canvio oli. Entro les dades personals als formularis. Dormo i somnio. Com cadascú, algú individual. A ells, és a dir, a mi, se’ls esmuny la pluja en els vidres dels anuncis. El jazz ardent, el blues superb. L’aspiradora recull burilles. L’herba verda, les llambordes rosades. La baieta llepa les rajoles de marbre. Inesgotables en els seus rombes de la definició euclidiana. I què en traiem, de tot això? Com un emplastre allí on fa mal un poema que, a falta d’una forma definitiva, ell mateix és la forma.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...
3 comentaris
Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original. AMPLES PARAL·LELS A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngel...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Platja

Robert Miniak va néixer a Łódź (1969). Els seus poemes apareixen freqüentment en diverses revistes literàries. Ha publicat el llibre de poemes Noces negres (2008) PLATJA una olor entre nosaltres, però encara tens por, encara mires a un costat, comptes cada paraula llençada a l’espai, al temps, en les engrunes dels còdols quan caminem per la platja. l’ordre és l’important: sorra, vidre i una rosa. el meu peu deixa una petja més profunda al costat. l’aigua neteja les petjades abans de convertir-se en un gerro, en vidre, les sabates col·locades en un racó, en la coneguda olor de la pell, i potser fins i tot alguna inscripció comuna en la llosa de pedra? però ara no pensis, deixa-ho per a més tard, demà vindrà per si mateix, potser fins i tot abans; inventa ara el mar, el traç d’una gavina allà dalt, conquilles, el cel desllustrat per l’aigua, m’agrada quan rius, quan et reculls els cabells, els pensaments són com petjades al davant. et poses la mà a la boca i es fa el silenci, sols entre ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació