Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin.
Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre la traducció de poesia
Comentaris
Una abraçada.
Completament d'acord. Ens podem sentir sols, l'angoixa davant del full en blanc (cada cop més, davant de la pantalla, del cursor que fa pampallugues com si ens obligués a fixar-nos-hi encara més), però sempre les paraules vindran a ajudar-nos.
Una abraçada i ben retornat als comentaris del blog.