A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una
entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura
comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es
dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha
traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan
de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o
Gregori Nazianzè.
Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig
posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor
amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia
arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat
i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la
primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment
oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot.
Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no
d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a tot el
problema etern del transvasament de la forma en la traducció de
poesia.
«No soc cap defensor del
tipus de traducció que aposta pel metre i
pel ritme. Aquesta traducció que, per dir-ho així, té un precepte
rítmic, funciona d’entrada poèticament. Entre nosaltres, sempre
ha tingut la reputació de ser l’autèntica o també l’única
manera de traduir poesia. Fins i tot si el lector no coneix la
llengua original no passa res, perquè el que rep, el que té al
davant, en la seva pròpia llengua, ho sent o ho llegeix com a
poesia, merament perquè té la forma d’una construcció poètica.
Amb tot, aquest tipus de traducció, a causa del ritme i de la rima
tard o d’hora sacrificarà la semàntica de l’original. Si es
manté l’esquema mètric i s’aconsegueix que els finals dels
versos tinguin rima, es poden treure paraules i afegir-ne de noves, i
pot caure fins i tot una paraula clau que fa que una metàfora passi
a ser incomprensible, o que el pensament poètic adopti un altre
sentit. Traduir segons el principi de la
mètrica recrea l’original, i la recreació difícilment acaba sent
millor que l’original.
A banda d’això,
l’aposta pel metre i la rima és més fàcil que l’aposta pel
significat. És més fàcil mantenir de manera conseqüent el metre i
la rima [...] que copsar el sentit en un
poema que, sigui com sigui,
es distingeix per la riquesa de significats, és molt més factible.
Això no vol pas dir que defensi una
traducció que respecti la semàntica. Una traducció d’aquest
tipus no és factible a causa de la riquesa de significats de
l’original, que sempre s’esquitlla, com també a causa de les
estructures idiomàtiques de la llengua que no es poden
traslladar conseqüentment, és a dir, literalment, sinó tan sols
«pel sentit», amb tot el seu cabal,
d’una llengua a una altra. [...]
No, jo estic a favor d’una traducció que adopti
els dos tipus a la vegada, una traducció que, pel que fa tant al
sentit com al so, ens acosta l’original, i que quan copsa el
sentit, el metre s’assuaveix amb el ritme
que trasllada de tant en tant els peus lliurement, i que diguem que
substitueix la rima per l’assonància que permet una fidelitat més
gran del significat.»
Comentaris