Passa al contingut principal

Sobre la forma en la traducció de poesia

 A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè.
Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a tot el problema etern del transvasament de la forma en la traducció de poesia.

«No soc cap defensor del tipus de traducció que aposta pel metre i pel ritme. Aquesta traducció que, per dir-ho així, té un precepte rítmic, funciona d’entrada poèticament. Entre nosaltres, sempre ha tingut la reputació de ser l’autèntica o també l’única manera de traduir poesia. Fins i tot si el lector no coneix la llengua original no passa res, perquè el que rep, el que té al davant, en la seva pròpia llengua, ho sent o ho llegeix com a poesia, merament perquè té la forma d’una construcció poètica. Amb tot, aquest tipus de traducció, a causa del ritme i de la rima tard o d’hora sacrificarà la semàntica de l’original. Si es manté l’esquema mètric i s’aconsegueix que els finals dels versos tinguin rima, es poden treure paraules i afegir-ne de noves, i pot caure fins i tot una paraula clau que fa que una metàfora passi a ser incomprensible, o que el pensament poètic adopti un altre sentit. Traduir segons el principi de la mètrica recrea l’original, i la recreació difícilment acaba sent millor que l’original.
A banda d’això, l’aposta pel metre i la rima és més fàcil que l’aposta pel significat. És més fàcil mantenir de manera conseqüent el metre i la rima [...] que copsar el sentit en un poema que, sigui com sigui, es distingeix per la riquesa de significats, és molt més factible.
Això no vol pas dir que defensi una traducció que respecti la semàntica. Una traducció d’aquest tipus no és factible a causa de la riquesa de significats de l’original, que sempre s’esquitlla, com també a causa de les estructures idiomàtiques de la llengua que no es poden traslladar conseqüentment, és a dir, literalment, sinó tan sols «pel sentit», amb tot el seu cabal, d’una llengua a una altra. [...]

No, jo estic a favor d’una traducció que adopti els dos tipus a la vegada, una traducció que, pel que fa tant al sentit com al so, ens acosta l’original, i que quan copsa el sentit, el metre s’assuaveix amb el ritme que trasllada de tant en tant els peus lliurement, i que diguem que substitueix la rima per l’assonància que permet una fidelitat més gran del significat.»

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Fragment: nit: Cassiopea

Un poema de Gregor Podlogar d’un llibre de l’any 2010. A l’interior, s’indica el tiratge, 300 exemplars. Molt realista per a un volum de poesia, independentment de la llengua en què s’escrigui. FRAGMENT: NIT: CASSIOPEA Com arribar a l’altra riba? La gent que és tan a prop, es troba de nou. Qui ha cobert tots aquests camins? On és la frontera? Per què hi ha de nou una nau? La magnitud de plata se’n va a través de fluxos de llum.

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

A la teulada

Al mateix número de la revista Literatura d’on vaig extreure el poema d’ Andrej Hočevar , apareixen també poemes de Gregor Podlogar. A LA TEULADA Ets el que diuen les anotacions que ets. Quan ja no hi siguis parlaran del temps. Jerusalem. Troia. Roma. I molt més. Millor que em diguis què sento, què he sentit? Quina és la visió correcta? Vers on es veu? És lluny? Això m’interessa.

Garden Party

GARDEN PARTY “Perdoni, però no he sentit bé el seu cognom?... Banaczek?... És un cognom txec? Ah, polonès! És a dir, que vostè ve de Polònia? Molt bé. Han vingut amb tota la família? Quant fa?”, “Però, Sally, ens esgotes amb aquestes preguntes, i el que cal fer primer és seure a taula, oh, miri, aquí té galetetes, potato chips,  amanida, es posa vostè mateix la beguda, oi? Hola, Henry.” “I què passa últimament a Polònia? Què fa en Wa..., sí, home, aquell del bigoti, el coneix personalment? No? Alguns cops a les notícies veig manifestacions, però ja ni ens podem creure aquesta televisió nostra, un malson, oi? Se’t posen els pèls de punta, amb tots aquells anuncis –la censura- ja tenen raó els europeus, quan diuen que ens manca cultura”, “Ei, sóc en Sam. M’ha dit en Billy que vostè és de Polònia, conec Polònia, he vist dues pel·lícules del Papa, aquest Papa vostre no sap res del món, és un conservador de ca l’ample.” “I què tal els seus fills?...

Elements

La poesia a Polònia té enguany suficients motius per no queixar-se. En realitat, està tenint una collita excel·lent. Als llibres que han anat apareixent, com el de Mirosław Dzień , de Krzystof Karasek o el de Marzena Broda (el comentaré en una altra entrada), ara s'hi afegeix el darrer llibre de Jacek Gutorow , que acaba d'aparèixer. Les meves passejades pel centre de Cracòvia, sol o amb amics, em duen sempre a alguna llibreria. I, en sortir, un pot oblidar-se per uns instants del xim-xim que l'amara lentament, del cel grisenc. El llibre acabat de comprar i la bellesa de la ciutat il·luminen el camí. ELEMENTS Llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres. Al final així és la visió il·lusòria de la vida. No com un fruita plena, sinó les restes, el pinyol, el que es llença a la ferrada. El pla del dia no ha patit modificacions importants a causa de l'acció dels elements, que no tenen pietat ni amb nosaltres. Ens amaguem rere la ironia d'aquesta frase, la masteguem...

Però els llibres

Avui es compleixen 99 anys que va néixer un dels grans entre els grans, Czesław Miłosz . L' Institut del Llibre polonès ha obert avui, en ocasió del naixement del poeta, una pàgina que ens acompanyarà tot l'any 2011. En ocasió del centenari, s'està preparant tota una sèrie d'actes, entre els quals hi haurà tallers de traducció a Cracòvia i altres esdeveniments en diferents països. Des d'aquí, també us aniré informant sobre alguns dels actes. Per ara, podeu entrar a la pàgina inaugurada avui mateix , només és en polonès, però esperem que en breu també es pugui consultar en altres llengües. Fa un temps, tot celebrant el goig de poder tenir reunida a casa, a Cracòvia, bona part de la meva biblioteca , en què destaca una llarga lleixa per als llibres de Czesław Miłosz, vaig escriure un poema. Com a punt de partença, vaig agafar el poema de Milosz “Però els llibres”. Els deixo tots dos. PERÒ ELS LLIBRES Però els llibres seran a les lleixes, éssers veritables Que aparegue...

Sortint del tramvia

Agafo el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts, encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú, passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència, un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la sol...