Ha passat quasi mig any des que veia aquest paisatge des de la finestra de casa. Ara, la transformació és aquesta:
(iv)
Una verdor tan intensa que fa mal als ulls.
Quan s'ha despertat? En quines enigmàtiques
forces s'ha encarnat? Els mesos freds queden
arraconats en un segon, bufandes, abrics, guants
entaforats en un armari de parcial oblit.
Un cel blau indica una felicitat canviant,
amb figures que esfilagarsen els núvols com
cabdells de memòria que rodolen en una superfície
massa rugosa. L'hivern ha fugit esperitat.
Les preguntes ja no es marquen a les petjades
de la neu. Ja no escriuran cap carta els corbs.
No pots preguntat al verd, ni al blau, no deixen
cap senyal. És impossible resseguir cap missatge.
Només una ferida. Una exuberància en renéixer.
Hauràs d'esperar l'agostejament dels colors,
i les fulles a terra per trobar alguna resposta.
De La disfressa dels arbres, Barcelona, Quaderns Crema, 2008.
Comentaris
Malgrat tot sóc d’estiu, de cel blau, aquesta sensació de renéixer...
Hi ha un fragment d'un poemari de Paul Auster que parla d’aquesta renaixença que a mi em recorda al teu vers L'hivern ha fugit esperitat
...i ell , que començaria a respirar,
aprendrà que no hi ha en lloc on anar
sinó aquí.
Així és que, recomença,
Com si fos l’última vegada
Que respirés
Perquè ja no hi ha temps. I és la fi del temps
Que comença.
Paul Auster
Us recomano tots des d’aquí el poemari de La disfressa dels arbres.
Un fragment de gran poesia. Jo no sé ja si sóc d'alguna estació. Quan veus aquestes diferències, que es perceben amb una intensitat tan gran que et conviden a participar-hi, al final un queda fascinat cada cop que es produeix el nou canvi.
Moltes gràcies pel comentari.