Salta al contingut principal

Ve per quedar-se


José Miguel Silva (1969), poeta portuguès. Ha publicat sis llibres de poesia. Actualment es dedica a la traducció.


VE PER QUEDAR-SE

Passa quan menys ho esperem:
un puny pica a la porta,
no es tracta del carter
ni de la joventut. Diu que és
de la família. Ve per quedar-se.

Comença a jugar a fet i a amagar
amb els nostres pensaments.
Ens desperta de nit, es diverteix
esquinçant les sabatilles,
deixa flascons de formol
a la taula de la cuina.

Primer, sense saber què fer,
intentem distreure la seva gana,
li ensenyem el rellotge,
li passem la cartera per les mans,
els botons de la gavardina, els anells.
Finalment, els dits.

A aquest pas, de pressa ens convenç
que el tractem de senyor, que li cedim la cadira
de l'avi amb un somrís, el telèfon
dels amics, la vista des de la finestra.
Li servim el menjar
amb el cap descobert.

Amb el temps ens n'adonem:
ens vol vestir del revés,
forrar del vent del nord
el coll de l'abric, fer-nos dir:
“en les fulles de la tardor hi ha una viva flama,
què faig jo a casa meva?”


Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Cristian Palazzi ha dit…
trobo que hi ha una gran sensibilitat en la selecció i en la traducció dels poemes... aquest últim m'ha captivat.
18 de febrer del 2008, a les 13:46
Anònim ha dit…
Já sei que literatura é esta que se canta para ti... mas não resisto, e como tratamos de poetas portugueses, fica-te com o "Fado Ultramar", de José Mário Branco, que se presta bem à saudade em que nos tenho.


Há qualquer coisa de sonho
Há qualquer coisa de fado
No improvável acaso
De estar a teu lado
Meu companheiro profundo
Do outro lado do mundo
Tantos abraços te dei
Sem te ter encontrado
Foste viagem de barco
Foste mil portos de abrigo
Eu já nem sei quanto andei
Para vires ter comigo
E cada vez que me perco
Sinto que ficas mais perto
Como se o mar fosse a prova
De que nunca consigo..
Dizem ser próprio da noite,
Que os astros se acendam
Eu próprio sinto na noite
A alegria chamando
Vá! Vem!
Em cada país descoberto
Em cada povo encontrado
Traz meu irmão os porquês
Que tambem te consomem
E em cada onda que dança
A teimosia da esperança
Cada degrau tem a marca...
do sonho....do Homem!
19 de febrer del 2008, a les 0:36
Teresa Bosch ha dit…
Gràcies per aquest blog, Xavier! Hi trobo a faltar (o potser és que sóc una mica toixa i no la sap trobar) una mica d'explicació sobre els continguts (per què tries els poemes que tries, qui fa les traduccions - suposo que tu, oi?, etc...).

Bé, només és un suggeriment. En qualsevol cas, l'enhorabona i gràcies de part de tots els amants de la poesia.
19 de febrer del 2008, a les 20:12
Xavier ha dit…
Mago tago, moltes gràcies. Trobo també que és molt interessant el poema.
28 de febrer del 2008, a les 23:43
Xavier ha dit…
Amic Marcos, per quins mons ets, ara? Moltes gràcies pel poema. T'enyorem, en aquesta Cracòvia que torna a ser una mica freda.
28 de febrer del 2008, a les 23:46
Xavier ha dit…
Teresa, gràcies pel teu comentari. Sobre la majoria dels autors hi ha algunes referències, poques, perquè el que realment m'interessa destacar és el poema. Per què trio aquests poemes, i no altres? Uf, molts motius, per què els trobo interessants, per què em satisfà, més o menys, la traducció o l'intent de traducció que en faig, per què de vegades són de poetes poc coneguts o poc traduïts a Catalunya... Sí, les traduccions són meves, quan no és així, ja ho indico a l'entrada.
28 de febrer del 2008, a les 23:52
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?
6 comentaris
Més informació

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia . Entro en l'enllaç . I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva , o que aquest és el seu llibre més important.  Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro , o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions ...
4 comentaris
Més informació

Llenguatge

Ahir, tot sopant entre excel·lents poetes, Antonio Cabrera va iniciar una conversa sobre la presència dels ocells en l'obra d'Adam Zagajewski. Com en tot sopar distès, la conversa va tenir moltes bifurcacions. "Els ocells canten, i els poetes també" va comentar el poeta polonès. Sí, sembla una evidència. I tanmateix, en l'afirmació tenim tota una enorme tradició poètica. Staff també convida a la reflexió a partir dels ocells, i en el poema també hi ha el pes de la tradició, que ens serveix per transitar per molts camins. En el fons, tot poema és un diàleg amb la tradició poètica. Així tambe com tota traducció. LLENGUATGE No cal entendre el cant del rossinyol, per extasiar-se’n. No cal entendre el raucar de les granotes, per embriagar-se’n. Entenc el llenguatge humà en què hi ha falses paraules que menteixen. Si no l’entengués, seria el més gran poeta.
3 comentaris
Més informació

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.
1 comentari
Més informació

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek. MAPES III Els mapes són tanmateix literatura. El quart gènere junt amb l’èpica, la lírica i el drama. En cap novel·la, poema o comèdia l’espai no ha estat copsat tan bé com en un mapa. Mai no han atrapat el temps amb les mans al plat, tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix. Observo els mapes quasi com el Creador – una mica totpoderós, una mica omnipresent. Així com transcendental.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre. 
8 comentaris
Més informació

Comparació

Aleksandar Ristovič . Un altre poema d'aquest excel·lent autor. COMPARACIÓ Es diu que Ulisses no estimava la mar, i que per això va ser captiu de les brises marines, de les tempestes i de les onades que són com cobrellits amb randes. El mateix en mi. No estimo la poesia però hi sóc complaent, en sóc captiu seu i al lector només puc oferir-li jo mateix. Com algú que sense parar es mou dels rems a la vela i en torna, arriscant-ho tot en una història en què no es reconeixerà enmig de les imatges triades amb cura: Jo sóc aquell porc. Jo sóc aquella maduixa a l'hort. Jo sóc el fum d'aquella pipa. Jo sóc aquella escuma a la boca. Jo sóc aquella roda. Jo sóc aquella mà per on passa la roda com si molinés la graveta paral·lela a una altra roda.
7 comentaris
Més informació

Mapes II

Un segon poema del cicles de "Mapes" de Michał Książek. MAPES II Els mapes sempre mostren llocs extremament segurs. Als seus rius no ens podem enfonsar, no ens amenacen amb inundacions. A les carreteres no ens podem perdre, sempre són buides i senzilles, i els agafadors dels ponts uneixen forts diferents fragments de realitat. Als mapes mai no bufa el vent, i els arbres i l’herba emanen una flaire de tranquil·litat de paper. No plou perquè si no el món podria quedar tot xop. Hi domina el silenci com si hagués passat un àngel. De vegades penso que estaria bé trencar-lo i a una escala adient convertir-se en una figura de la llegenda.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació