abcd xavier farré

El traductor trasllada el signe (la paraula, encara que no sempre és així) inamovible, és a dir, en el seu “estat” i les seves “possibilitats” encara no descarregades, en una esfera que per convenció diem de diccionari. En aquesta esfera de diccionari té lloc una fonamental confrontació, un xoc d’equivalents de diccionaris de les dues llengües que representa un element important de la crítica interlingüística. En la consciència del traductor es du a terme la descàrrega de les “possibilitats” dels signes en les dues llengües, tant en la mateixa descàrrega com en un xoc d’elles; els equivalents de diccionari s’escampen, cada un en múltiples designacions, però en el terreny propi de cada llengua vers les altres llengües; la identitat de les designacions es fa present tan sols de manera parcial, sempre roman una “resta” que no s’omple de significat: els camps energètics dels signes en una i l’altra llengua són quasi sempre un pèl diferents, i la relació mútua d’aquests camps és en gener...

A la revista electrònica LaFronteraD, en la seva secció de poesia La nube habitada, que coordina i il·lustra de manera excel·lent l'amic Anxo Pastor, acaba d'aparèixer una selecció de 7 poemes en prosa de Janusz Szuber. Em va semblar interessant que només fossin en prosa perquè era la primera vegada que l'autor ho feia en un llibre, i amb una freqüència inusual. El llibre és el darrer que ha publicat Dir. Qualsevol cosa . Sí, d'aquesta manera, amb aquest punt, amb aquesta manera de trencar les nostres expectatives. L'enllaç als poemes, el teniu aquí .

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...

*** Passo per la llibreria a recollir un llibre que he encarregat per internet, una nova traducció dels poemes de Kavafis al polonès. Encara no havia vist el llibre físicament, i la primera sorpresa és veure les seves dimensions. Segons l'editorial, 240x325. Com un àlbum d’art. Immens. Paper de gran qualitat, pàgina en blanc per al títol, pàgina per a cada poema. Una edició exquisida. També té la curiositat que el text original és a la dreta i la traducció a l'esquerra. La traducció, l’ha feta una persona que és tota una institució a Polònia, Ireneusz Kania. Kania és un autèntic políglota, ha traduït de setze llengües, i en coneix unes quantes més. I llengües tan allunyades com el pali, el tibetà, el suec, el romanès o l’hebreu. La història de les idees, les cultures, les civilitzacions, les religions són camps que li són familiars, i s’hi passeja com si hi hagués viscut sempre. Potser només una persona així pot enfrontar-se no tan sols a la poesia de Kavafis sinó també ...

*** Ahir va ploure intensament tot el dia. És l’anunci que definitivament s’ha acabat l’estiu, han baixat dràsticament les temperatures. He de començar a fer tots els canvis de robes i de sabates d’un armari a un altre. Però avui encara tenim un dia que s’aguanta. No fa sol, però hi ha una certa llum que permet veure un to blavenc del cel. Amb això, ja n’hi ha prou. Tornant de la piscina, sento allà lluny un soroll que torna a indicar-me el pas del temps. Són aquests enormes assecadors que s’utilitzen per anar acumulant en un sol munt les fulles caigudes dels arbres. Després, els funcionaris agafen una mena de rasclets ben prims i les van passant d’un munt a un altre. Les màquines i la terra són aquí indicadors constants. A l’estiu, les segadores de gespa, dia sí i l’altre també. A la primavera, comencen a remoure la terra, de vegades amb una mena de tractorets per poder plantar-hi noves flors. A la tardor, aquests gegantins assecadors. En tots els casos, un terrabastall que se se...

Janusz Szuber. Feia temps que no en llegia un poema. L’altre dia, tornant a un dels seus llibres, vaig tornar a sentir els calfreds de la poesia, aquell enrampament que t’arriba fins al cervell, aquella batzegada que desperta els sentits.   INFORMES DE L’IMPERI D’ETIÒPIA En fer-se fosc havent tornat de les pastures Veig siluetes de llargaruts pastors nus En una dansa d’agraïment al voltant De l’arbre més alt. O bèsties De càrrega que porten plaques de sal Per les planúries cobertes de núvols. Unicornis amb adorns d’eben i d’or. Princeses, planes, sensuals, amb pintures d’ocre Que garanteixen la fecunditat de les aigües del llac sagrat. - Sent, enmig d’una gernació, un enviat a l’imperi d’Etiòpia, En faig informes concrets i concisos Basats en les dades estadístiques accessibles, Utilitzant ben poques vegades el manual de poètica Tot convençut que un funcionari de rang inferior No hauria d’enfilar-se pels graons de les metàfores.

Un parell de valoracions més de Balada para Metka Krašovec , el gran llibre de Tomaž Šalamun que a poc a poc va fent el seu camí. Tenir entre els lectors de les teves traduccions o dels teus textos un escriptor que admires i en el criteri del qual confies és sempre motiu de satisfacció. I si després en fa una atenta anàlisi i la publica, tot lloant les virtuts del text i de la traducció, el teu agraïment creix de manera exponencial. Álvaro Valverde va publicar fa un parell de dies al seu blog aquest comentari. També, Martín López Vega en va parlar al seu blog . I la paraula que els envio, a tots dos, simple, una sola, expressa molt més del que transmet el llenguatge. Gràcies.

El sis de juliol de 1943 el cementiri segurament brillava amb la mateixa llum vespral que ara, per les vinyes bufava un càlid mestral, i rere la volta d’aquell turó el cel i el mar es fonien en els vapors de les boires. Es diu que fa segles el mar, que no es veu però del qual en sentim la proximitat, va llençar a la riba un altar d’alabastre. Ara n’admirem la seva bellesa simple a l’esglesiola del cementiri, una obra del gòtic tardà que els historiadors de l’art atribueixen a un dels tallers de Nottingham, a Anglaterra, però són incapaços d’explicar de manera diferent a la llegenda com l’altar va poder arribar fins aquí, al bell mig d’aquesta illa dàlmata. Ens va sorprendre el sorollós brunzit de les cigales, i sols un moment més tard, el silenci absolut que es va apoderar de tot. Justament aquí, on les lletres gastades recorden els fills i les filles d’aquest poblet que van ser conduïts un dia d’estiu de l’any 1943 als camps i van ser segats, hem tingut la temptació d’esvanir-nos e...

Rebo una trucada que m’anuncia la mort de Seamus Heaney. Encara sense creure-m’ho clico per comprovar-ho als diaris en línia. Comencen tots a penjar la notícia. Avui ens ha deixat un dels poetes més grans que ha donat el segle XX, i no podem dir que hagi estat un segle pobre de poesia, sinó tot el contrari. I això, malgrat les terribles desgràcies que han assolat diferents pobles, dues guerres mundials i infinites guerres d’un abast geogràfic més petit, però igualment de cruentes. En aquest segle XX, un segle de terror, també hem tingut l’oportunitat de llegir i sentir poetes que ens retornaven la fe, o les fes, a cadascú la seva. Seamus Heaney ha estat lligat a la meva vida de lector de poesia, no el puc separar d’altres noms claus que han format el meu món poètic. Començant pels poetes polonesos que Heaney admirava, de fet va ser un dels seus grans valedors en el món anglosaxó, l’altre va ser un altre dels grans de la poesia, Ted Hughes. I seguint amb els poetes que formava una es...

L'últim llibre de Marzena Broda ja ha aparegut a les llibreries, en aquelles que encara conserven la lleixa (ni tan sols una trista estanteria) de l'apartat de poesia. En això, Polònia ja no es diferencia gaire de molts altres països. El títol del llibre és molt encertat: Coses normals . I sí, és tot un seguit de situacions quotidianes, habituals, però que a partir que el poeta les separa i els dóna una vida pròpia, passen a ser excepcionals. Com cada instant que representa una aturada de tot allò que ens envolta. Sembla com si Marzena Broda volgués fixar el moment anterior a la revelació, a l'epifania, per convertir-lo en un altre instant que hem de gravar en els records.  En la traducci ó, la coincidència fònica d'aranya i aranyoner és fruit del lèxic de l'original i pas una estratègia meva com a traductor . En passar d'una llengua a una altra es poden descobrir associacions sorprenents que el text primer no buscava. EL REFILAR DEL TALLAROL Al...

Un altre poema de Julia Hartwig, del llibre que traduït podria dur el títol de Clar poc clar . És quan he acabat de traduir aquest poema que m’he adonat d’un joc que no apareix en el text original. L’autora parla del passat i del futur, però en el seu text no hi ha la voluntat d’especificar que és el futur que es troba en nosaltres, és a dir, la paraula en polonès no evoca aquest joc de paraules. En polonès, hi ha una paraula per dir que un o alguna cosa es troba present (contrari d’absent) i una altra per determinar el temps actual. En el poema l’autora podria haver utilitzat aquesta segona paraula, també. Tanmateix, la tria hi és forçosament, i remet a interpretacions diferents. En la traducció, totes dues interpretacions conflueixen. Són aquestes troballes fortuïtes les que també donen sentit a trobar-se entre dues llengües, a endinsar-se en elles i de vegades barallar-s’hi perquè ens portin a un camí determinat. ES VA FENT TARD El passat – quin espai no és i el futur és com ...

El temps passa. Una evidència que no caldria ni dir. El temps passa i de nou ens trobem en un punt per on hem passat. Vénen records. I es fa un recompte del que un ha aconseguit o ha deixat d'aconseguir. En literatura, les efemèrides, qualsevol efemèride, ens serveixen sempre per tornar a un autor. Per llegir-lo. És el millor regal que li podem fer. Avui fa 9 anys va morir Czesław Miłosz. Per a mi, una de les figures més importants del segle XX. Sense ell, sense la seva obra, la meva vida hauria estat molt diferent. Potser no m'hauria encaparrat a estudiar polonès, a endinsar-me en una literatura que per a mi, acabat de llicenciar, encara era tota una illa desconeguda. I no hauria anat a viure a Polònia, també per veure que la idea que m'havien format la literatura i la història era molt diferent del que em trobaria. He dedicat a Miłosz uns quants anys, i li dedicaré encara més anys perquè la seva obra no pot ser oblidada. Perquè quan el llegeixo em torna a sorprendre com ...

La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove. La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que v...

Els viatges ens deixen imatges que es confonen en la nostra memòria. Quan un passa una part de l'any en un lloc, l'altra part en un altre lloc, i quan el concepte d'originari, de matern, va perdent intensitat, els records comencen a atorrollar-se i ens envien missatges que no sempre sabem desxifrar. I en som la seva construcció i destrucció a la vegada. En ells, els records, i en nosaltres. CAPSA DE SABATES Al fons de la maleta, la capsa de sabates. Plena de papers, records formant una pàtina de realitat que ha deixat d'existir, arraconada. Com els objectes que reculls en viatges, per conservar una imatge borrosa, fotografies que no encaixen en cap pantalla, cap programa les sap llegir, desxifrar, despixelar. S'estenen després del missatge de descodificació. Només colors, com aigua vessada d'un gerro que ja no pot alimentar cap flor. Les capses de sabates són el nostre refugi, quan tornem d'un viatge. Oberta a intervals cada cop més amp...

Li agradava, sobretot, el canvi, la transformació constant; les mil vicissituds a què estava sotmès l'univers. Tot canviava, i tot i així la natura romania. Res no era igual i tot seguia essent el mateix. Com més s'observa la natura, més difícil resulta descriure-la, va pensar; el llenguatge hauria d'ampliar-se i matisar-se per poder expressar totes les sensacions que la contemplació desperta. Cap llenguatge és capaç de donar a conèixer la bellesa, el moviment i la varietat; la multiplicitat de canvis que es succeeixen davant de la mirada atònita. Potser el llenguatge de la poesia va sorgir de la necessitat d'expressar aquesta experiència i les sensacions i els sentiments que el seu efecte desperta en la imaginació. Les metàfores, les analogies, les metonímies i trops devien sorgir de la necessitat de violentar el llenguatge per obligar-lo a anomenar el que la seva limitada disposició li impedeix de mostrar.                       ...