Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle
XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que
arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław
Miłosz, un ja pensa que seran
sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat
a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva
mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes
socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja
aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia
convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran
no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó
fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del
segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes
afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens
seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap
mena de dubte, John Ashbery.
He de reconèixer que Ashbery no és un dels meus autors de
capçalera, hi ha altres autors dins la tradició
americana contemporània amb els quals trobo més afinitats,
però sí que em va despertar un cert
interès. I potser més per la influència que ha exercit que per ell
mateix. Aquest és un dels punts més conflictius d’Ashbery. La
poètica d’Ashbery és molt arriscada, ens obliga a un exercici de
lectura al qual no estàvem acostumats, a buscar el sentit allà on
realment no hi és, i a sentir el poema d’una altra manera, a fer
equilibris mentals per seguir les associacions i els salts
vertiginosos amb què unia diferents esferes de la realitat vista i
no vista, del mon més tangible i de la metafísica. Però és una
poètica que podem acceptar, en la qual entrem, té una veu tan
poderosa que la majoria de les seves afirmacions, de vegades
categòriques, no les considerem una mera insolència sinó que ens
plantegen la reflexió. Els salts de les seves connexions mentals,
molt més que no pas lingüístiques, el lliga amb un conceptisme
contemporani, i encara que se’l relacioni molt amb les
avantguardes, és principalment en aquesta línia de trencar esquemes
partint d’un entramat de missatges que es van succeint i que en
conjunt reflecteixen una realitat interior fragmentada en mil bocins.
Un poema seu podria ser com un gerro que s’ha esmicolat, i després
n’anem recollint els trossos. Amb la diferència que, primer, el
gerro no és tan sols el gerro sinó totes les coses amb què
col·lideix, no hi ha a l’origen una totalitat que s’ha de
buscar, així, no es tracta de la reconstrucció del gerro; i segon,
cada vegada que n’agafem un dels trossos a l’atzar aquest ens
remet a una seqüència de correlats verbals, tal que s’ha anomenat
en teoria, partint de la concepció de T. S. Eliot. Les associacions
poden ser en línia recta, una rere l’altra, o poden ser
concèntriques, donant voltes a un centre que tampoc no es defineix.
D’una manera o altra és tal com funciona la poètica de l’autor
americà.
Encara que s’hagin publicat diverses antologies i diversos llibres
d’Ashbery en català (bé, només 1 en català) i en castellà, els
volums als quals em mantinc fidel són el gran poema Self-portrait
in a Convex Mirror, en la
traducció de Javier Marías, que vaig llegir de ben jove i que em va
sotragar fort, i després l’excel·lent edició que en va fer
Melcion Mateu del primer llibre d’Ashbery, Alguns arbres,
i que va sortir a Empúries. En el primer, la relació amb la pintura
(el quadre de Parmigianino),
que és una altra de les arts a què ha dedicat la seva vida John
Ashbery, esdevé el punt de partida per a una enorme reflexió. De
fet, molts dels poemes d’ell són d’una narrativitat extrema, com
si volgués també esborrar les marques de lirisme en els poemes.
A banda d’aquests dos llibres, hi
ha les mítiques traduccions que s’han fet a Polònia. Dic mítiques
perquè la influència que han tingut aquestes versions en la poesia
polonesa és la més forta i radical que ha exercit potser en cap
altra literatura. Els seus traductors, Piotr Sommer, Bohdan Zadura i
Andrzej Sosnowski, són els autors que capgiren els models en la
poesia polonesa contemporània. I després, en les seves obres,
aquests tres poetes fan un doble salt mortal, arriben a combinar les
poètiques d’Ashbery amb la de Frank O’Hara, i el que en resulta
és el que dominarà durant quasi dues dècades, la dels 90 i la
primera del nou segle XXI, tot el panorama polonès, sense cap mena
de discussió, sense la possibilitat de deixar entrar altres
discursos. Sí, és un salt mortal perquè encara que es digui que
els dos autors americans formaven part de l’escola de Nova York, la
veritat és que la poètica de l’un i de l’altre no tenen gairebé
res a veure. Són com dues galàxies que van pel seu compte, i que es
troben en un moment determinat perquè comparteixen un espai
geogràfic, hi ha alguns punts de connexió, però res més. I posar
la discursivitat plena d’inconnexions connectades de l’un i la
quotidianitat esqueixada de l’altre és
intentar conciliar mons en un tipus de poesia completament nou.
Abans he fet referència a un dels
punts conflictius d’Ashbery, el
fet que s’hagi
mantingut, fora de la seva llengua, molt més la seva influència que
no pas una lectura seriosa i profunda de la seva obra. Ho veiem en la
poesia polonesa, però també en altres literatures. El problema
d’Ashbery és que la seva poesia pot deixar espai que altres autors
intentin mimetitzar el seu discurs, però moltes vegades es queden en
la superfície. Les afirmacions categòriques que també he esmentat
de l’autor americà en els
seus poemes esdevenen fàtues
i sense consistència en aquests altres autors. A Polònia hi ha una
munió de poetes que beuen d’Ashbery a través d’aquelles
traduccions, però que no l’han llegit mai directament. I no vull
dir amb això que les traduccions siguin dolentes, o que no
funcionen, com sí passa en algunes versions que s’han publicat en
castellà. No, únicament que dels aspectes més simples es fan una
idea de la poètica i aleshores els poemes ja no són com aquell
gerro trencat sinó que és
com si haguessin llençat una granada i tot s’ensorra. El problema
en la poesia d’Ashbery són els suposats Ashberyans.
Amb tot, la seva pròpia obra
seguirà resistint l’embat de qualsevol mala còpia, l’embat de
milers de lectures, perquè les noves propostes que ha anat
introduint en els seus poemes són en molts casos troballes que, ben
dosificades i aplicades, podran permetre ampliar
la perspectiva de la poesia moderna. Aquí és on també trobo la
gran importància d’Ashbery. No crec que sigui molt agosarat
afirmar que algunes d’aquestes tècniques exerciran (i ja han
exercit) un impacte tan gran en la poesia com les de T. S. Eliot en
el seu moment.
I acabo amb un poema d’aquell
primer llibre en la traducció de Melcion Mateu.
FULL D’ÀLBUM
La resta de calèndules i la roba
són crims inventats per a la història.
Què podem aconseguir, aspirant?
I què, aspirant, podem aconseguir?
I la pluja que caigué
tot lo dia als camps
i a les taules de bingo?
Tot i que ara s’aclareix,
l’estàtua tenia una llum més dolça,
els patrons més propers són negres.
Després hi ha una tempesta de rebuts: nit,
sorra que un bol no deixà caure.
La resta de calèndules s’escampen com pols.
Els pèsols dolços als jardins foscos
ruixen la història amb una melangia falsa.
Si un escarabat caigués de tan amunt, aterraria?
Dins Alguns arbres, trad. Melcion Mateu, Barcelona, Empúries,
2001
Comentaris