Ara fa deu anys, aquest blog començava el seu camí, encara amb molt
poques entrades (l’havia començat l’agost d’aquell mateix
any). Vaig celebrar el 70 aniversari d’un dels poetes mésimportants de la segona meitat del segle XX, el lituà TomasVenclova. Ara, deu anys després, celebro els seus 80 anys, dedicant
(a ell i a tots els lectors) la traducció d’aquest poema. Com
aleshores, i en totes les traduccions que faig d’ell, haurem de
parlar de versions lliures.
RIBERENC
En el
mormol d’un til·ler que una pedra de la riba
separa
d’un impetuós riu que em recorda el Tíber,
bec gin
«Gilbey’s» amb dos barbuts.
Es fa
fosc. Fum, soroll de les ampolles,
són
dos desconeguts. En coneixia els seus pares.
Ves, és
el pas de les generacions. El casset s’enganxa
i
s’encalla. Als meus interlocutors
els
interessa el que a mi també m’interessava:
si el
patiment i la compassió tenen sentit, i també
si
l’art perdurarà si li arrabassem les regles.
Jo era
com ells, abans que s’acomplís
el meu
destí – un destí estrany, però no millor que els altres –
i sé
que el mal no desapareix mai del tot,
però
que a un cec, se li pot retornar, tot i que en part,
la
vista; i que els poemes signifiquen més que els somnis.
A
l’estiu solc despertar-me abans de l’alba i sento,
sense
por, que ja s’acosta el moment que arribin
les
noves tribus, generacions que, de nosaltres, ho agafaran
tot: el
diccionari, les ruïnes, un núvol, sal i pa,
i a mi
no em quedarà res, excepte la llibertat.
Comentaris