Salta al contingut principal

Psalm - Magnòlies en la neu d'abril

Ha acabat abril, aviat ja serem a mig maig, i encara no he penjat un poema que tenia traduït i que volia posar fa uns dies per qüestió del títol. Amb tot, mai no és tard. I així, aprofitant l'avinentesa que el seu autor, l’eslovè Uroš Zupan, ens visitarà la setmana vinent a Cracòvia en el marc del Festival Milosz, presento aquest poema impressionant.
  

Psalm – Magnòlies en la neu d'abril

Mosseguem els ferros de les paraules encantades, fonguem
la muntanya glaçada del silenci que s'ha alçat entre tots dos,
estic preparat, he desconnectat el telèfon,
he tancat la porta, ja no hi ha ningú al meu món.

Ara el meu psalm et cantarà sobre els somnis,
tu els anomenes somnis, sobre l'origen del floriment,
sobre l'aigua que s'embeuen les magnòlies, que s'obren
en la neu d'abril, al capvespre,
que han fet el seu niu en el meu crani,
uns núvols llargs color escarlata sobrevolen la terra,
tu els mires, pare, la teva mirada passa a través d'ells
mentre que la teva silueta, dreta al llindar de la casa,
l'abracen les ales fredes de la nit.

No, no es poden classificar per punts,
establir-ne el lloc exacte en els horaris dels dies que s'escolen.

No puc, pare, no ho intento.
No tinc intenció de fer servir inacabables hores
en gorges de despatxos, entre llavis que xuclen,
perfums barats, i socis de negocis empudegats de vodka i de folladaflicció.

Per a mi són versos, salvatges versos llargs
que galopen com cavalls en l'anhel d'un viatger,
com una cristal·lina aigua freda on m'endinso nu,
versos que em regala l'aire,
versos que clavo en el paper per sempre.
Els versos mesuren el temps, el meu temps, el nostre temps,
són els únics que posen pedres de termini al nostre transcórrer.

Ara el meu psalm et cantarà sobre un món al qual
mai no entraràs, sobre els cels i l'infern,
sobre els èxtasis que em dominen, i sobre les caigudes d'Ícar,
sobre les relacions màgiques, sobre el lligam diví que
senten els músics de jazz quan els seus instruments, amb una facilitat
extraordinària, animen les ombres i dibuixen calidoscòpiques
imatges en la ignota i flairosa nit, en els carrers buits
on els últims borratxos tentinegen
i els musells dels gats s'aboquen des dels contenidors.

Ara el meu psalm et cantarà sobre Kafka, sobre com va
escriure una llarga carta al seu pare i mai no va
tenir valor d'enviar-la-hi.
No, tu mai no has sentit a parlar de Kafka,
per molt que haguessis subscrit Les cent millors novel·les,
per molt que cada dissabte traguessis la pols als llibres.

El món és massa inestable per a tu
El món és massa esmunyedís.

I els meus amics em parlen
de les seves doloroses experiències amb els seus pares,
l'hauria estossinat de valent – deia un d'ells -
la sort és que va morir, càncer,
cirrosi al fetge, tots vam respirar alleujats,
tots teníem por de reconèixer que vessàvem
llàgrimes d'amagat.

I nosaltres dos, pare,
nosaltres dos portem anys trobant-nos com trens,
en llocs exactament fixats, a hores exactament fixades,
freds com l'acer, amb un espetec de velocitat,
amb una càrrega viva en el nostre interior.
Som tossuts, som tossuts.

Ara és el moment, pare, que escoltis el meu psalm,
un psalm que travessa les arpes de la foscor,
que crema les fulles a les senderes, que
com un ocell baixa al vessant de la muntanya, un psalm que
xiuxiuegen els ocells i les pedres, el xiuxiuegen
l'home solar i l'home pluvial.
M'estic preparant per a la guerra, pare, per a la guerra
i tu saps que hi aniré,
tens més por que no pas jo,
sí, cal enderrocar els castells de costums,
que l'heura els cobreixi, que en ells dormi tranquil·lament la princesa.

Cal que ens trenquem les ungles i ens arruguem la pell
i hi haurà moltes víctimes, moltes hores immòbils
que respiraran sense fer soroll entre les quatre parets,
als ponts que condueixen per metàfores de l'eternitat,
quan l'únic aliment serà la pols dels somnis
i l'únic refugi el cos transparent dels amors imaginats,
i ja no hi haurà més monedes de plata ofertes
i ja no em sentiré com Judes Iscariot,
a qui havien comprat perquè traís
aquell a qui estimava més que ningú,
i potser en sortiré victoriós, potser derrotat,
però sempre em recordaré de tu
quan vegi un treballador ben afaitat,
que no ha intentat res d'especial,
que no contradiu cap norma, que renega
quan no troba un lloc al pàrquing,
que escrivia a la seva dona cartes avorrides d'amor,
i tu també et recordaràs de mi,
si algun cop beus sol una cervesa
i tot al teu voltant es desfaci en pols petita i et diguis
per primera vegada en la vida que se'n vagi tot al diable,
que tot esperi,
i quan tinguis per primer cop a la vida la sensació
que existeix alguna cosa més, alguna cosa extraordinària,
un quart de lluna damunt nostre i algun instant clar
que se'ns obren com aquelles magnòlies
en els meus somnis, magnòlies que s'obren en la neu d’abril.

Comentaris

lesseps2010 ha dit…
Sense paraules i sense alè. ...

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre. 

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski . Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus . I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies. *** Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de fa...

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana , sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mas...

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de...

La primera víctima

La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove. La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que v...

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

En moltes ciutats

Estar en una ciutat ja diverses vegades, i ser-hi cada cop com si fos la primera, com si entremig no hagués passat quasi res, com si els records de les passes, dels carrers, dels edificis, fos una boirina que va entelant el pensament, que va confonent els camins i els moments i les imatges que no acaben de dibuixar-se mai. I voler recuperar aquests records, fer un esforç tan gran que saps que ja estàs en el procés d’iniciar el canvi, la modificació del record, de l’experiència que mai no ha estat experiència, perquè no saps si ja ets tu, si encara ets tu o si no ets tu, o si has estat mai en la ciutat. Conèixer és reconèixer? Reconèixer és fer avinent, que ens arribin més a prop, instants que ja no saps si han existit? Estar en una ciutat ja diverses vegades, repassar-ne els carrers, les olors, els colors i les llums que no il·luminen el record. Sentir-te estrany, com si fos en instants paral·lels, en una espècie d’allò ja vist però que saps del cert que no ha estat així. Hi ha ciutat...