Passa al contingut principal

Psalm - Magnòlies en la neu d'abril

Ha acabat abril, aviat ja serem a mig maig, i encara no he penjat un poema que tenia traduït i que volia posar fa uns dies per qüestió del títol. Amb tot, mai no és tard. I així, aprofitant l'avinentesa que el seu autor, l’eslovè Uroš Zupan, ens visitarà la setmana vinent a Cracòvia en el marc del Festival Milosz, presento aquest poema impressionant.
  

Psalm – Magnòlies en la neu d'abril

Mosseguem els ferros de les paraules encantades, fonguem
la muntanya glaçada del silenci que s'ha alçat entre tots dos,
estic preparat, he desconnectat el telèfon,
he tancat la porta, ja no hi ha ningú al meu món.

Ara el meu psalm et cantarà sobre els somnis,
tu els anomenes somnis, sobre l'origen del floriment,
sobre l'aigua que s'embeuen les magnòlies, que s'obren
en la neu d'abril, al capvespre,
que han fet el seu niu en el meu crani,
uns núvols llargs color escarlata sobrevolen la terra,
tu els mires, pare, la teva mirada passa a través d'ells
mentre que la teva silueta, dreta al llindar de la casa,
l'abracen les ales fredes de la nit.

No, no es poden classificar per punts,
establir-ne el lloc exacte en els horaris dels dies que s'escolen.

No puc, pare, no ho intento.
No tinc intenció de fer servir inacabables hores
en gorges de despatxos, entre llavis que xuclen,
perfums barats, i socis de negocis empudegats de vodka i de folladaflicció.

Per a mi són versos, salvatges versos llargs
que galopen com cavalls en l'anhel d'un viatger,
com una cristal·lina aigua freda on m'endinso nu,
versos que em regala l'aire,
versos que clavo en el paper per sempre.
Els versos mesuren el temps, el meu temps, el nostre temps,
són els únics que posen pedres de termini al nostre transcórrer.

Ara el meu psalm et cantarà sobre un món al qual
mai no entraràs, sobre els cels i l'infern,
sobre els èxtasis que em dominen, i sobre les caigudes d'Ícar,
sobre les relacions màgiques, sobre el lligam diví que
senten els músics de jazz quan els seus instruments, amb una facilitat
extraordinària, animen les ombres i dibuixen calidoscòpiques
imatges en la ignota i flairosa nit, en els carrers buits
on els últims borratxos tentinegen
i els musells dels gats s'aboquen des dels contenidors.

Ara el meu psalm et cantarà sobre Kafka, sobre com va
escriure una llarga carta al seu pare i mai no va
tenir valor d'enviar-la-hi.
No, tu mai no has sentit a parlar de Kafka,
per molt que haguessis subscrit Les cent millors novel·les,
per molt que cada dissabte traguessis la pols als llibres.

El món és massa inestable per a tu
El món és massa esmunyedís.

I els meus amics em parlen
de les seves doloroses experiències amb els seus pares,
l'hauria estossinat de valent – deia un d'ells -
la sort és que va morir, càncer,
cirrosi al fetge, tots vam respirar alleujats,
tots teníem por de reconèixer que vessàvem
llàgrimes d'amagat.

I nosaltres dos, pare,
nosaltres dos portem anys trobant-nos com trens,
en llocs exactament fixats, a hores exactament fixades,
freds com l'acer, amb un espetec de velocitat,
amb una càrrega viva en el nostre interior.
Som tossuts, som tossuts.

Ara és el moment, pare, que escoltis el meu psalm,
un psalm que travessa les arpes de la foscor,
que crema les fulles a les senderes, que
com un ocell baixa al vessant de la muntanya, un psalm que
xiuxiuegen els ocells i les pedres, el xiuxiuegen
l'home solar i l'home pluvial.
M'estic preparant per a la guerra, pare, per a la guerra
i tu saps que hi aniré,
tens més por que no pas jo,
sí, cal enderrocar els castells de costums,
que l'heura els cobreixi, que en ells dormi tranquil·lament la princesa.

Cal que ens trenquem les ungles i ens arruguem la pell
i hi haurà moltes víctimes, moltes hores immòbils
que respiraran sense fer soroll entre les quatre parets,
als ponts que condueixen per metàfores de l'eternitat,
quan l'únic aliment serà la pols dels somnis
i l'únic refugi el cos transparent dels amors imaginats,
i ja no hi haurà més monedes de plata ofertes
i ja no em sentiré com Judes Iscariot,
a qui havien comprat perquè traís
aquell a qui estimava més que ningú,
i potser en sortiré victoriós, potser derrotat,
però sempre em recordaré de tu
quan vegi un treballador ben afaitat,
que no ha intentat res d'especial,
que no contradiu cap norma, que renega
quan no troba un lloc al pàrquing,
que escrivia a la seva dona cartes avorrides d'amor,
i tu també et recordaràs de mi,
si algun cop beus sol una cervesa
i tot al teu voltant es desfaci en pols petita i et diguis
per primera vegada en la vida que se'n vagi tot al diable,
que tot esperi,
i quan tinguis per primer cop a la vida la sensació
que existeix alguna cosa més, alguna cosa extraordinària,
un quart de lluna damunt nostre i algun instant clar
que se'ns obren com aquelles magnòlies
en els meus somnis, magnòlies que s'obren en la neu d’abril.

Comentaris

lesseps2010 ha dit…
Sense paraules i sense alè. ...

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de des

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de

Dispersió (3)

Elaine Feinstein 3 En terres musulmanes, els refugiats foren benvinguts. Maimònides al Caire, mercaders a Bagdad, convidats a Istambul, venien catifes turques en una plaça que el Soldà construí per a ells. Hi havia gots de te dolç per als clients. A casa, les taules parades amb prunes inflades i herbes aromàtiques, mobles amb marqueteria de mareperla, i les xemeneies amb teules blaves d'Iznik. Composicions matemàtiques, i un culte simple : jueus i musulmans visqueren a tocar en l'Imperi Otomà tot i que els jueus eren ciutadans de segona. D'Esmirna vingué el fals messies, Shabtai Tzvi. Va seduir els fidels des d'Amsterdam fins als shtetls de Lituània, fins que vengué la seva pròpia vida amb apostasia. Molts dels seus seguidors es convertiren a l'Islam; alguns d'ells eren donmeh, cripto-jueus. I inventaren noves històries per a Karagoz, l'astut titella d'ombra en un teatre de fantasmes.

Vermeer pinta

Els títols dels poemes sempre juguen un paper fonamental. En alguns casos, com en aquest poema de Jarosław Klejnocki ens creen unes expectatives a partir de les quals la construcció del poema es veu des d'un angle concret. I la llum pot apuntar en una altra direcció. VERMEER PINTA Ah, com t’envegen les teves amigues Vermeer personalment et pinta en el seu estudi clar ple d’estris estranys així que t’hi sents incòmoda: tantes hores en la mateixa postura sota un immens mapa de disset províncies en silenci amb una fanfàrria un pesat llibre i una corona que t’estreny les temples. Sol et sap greu que no et permeten quedar-te aquestes vestidures blaves tan maques, però no hi pateixis per sempre ja és teva, fins a la fi del món. I milions d’ulls t’observaran, et miraran embadalits indiferents distrets amb impaciència amb enyorança amb amor. Encara no ho saps però però realment ho notes després de tancar els ulls tímidament noia que et meravelles. Quina tranquil·litat quina innocència enc

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Edvard Munch, New Snow in the Avenue

Szymon Słomczyński va néixer l’any 1988. Va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2013, que va resultar ser tota una revelació de la nova poesia. Va quedar finalista del premi més important de la literatura polonesa, el Nike (a Polònia tots els premis que tenen entitat són a obra publicada, dir que no mereixen cap mena de consideració els premis a obra no publicada és ser molt benèvol), i també va guanyar el premi al millor debut poètic. Des d’aleshores, ha publicat dos llibres més. Actualment, viu a Cracòvia. Aquest poema pertany al primer llibre que va publicar. EDVARD MUNCH, NEW SNOW IN THE AVENUE D’aquí a no res marxaran – els han enxampat amb el pinzell abans de separar-se (o se’ls han imaginat). Els liles conflueixen a dalt del quadre, i aquells dos al llindar parlen de l’hivern (passarà? Durarà encara?) El sol és de color de cirera (ho sé, estic mirant l’original), la neu s’estén inerta. Si no passa res, què fa que t’emocionis i que t’obliga a

Una petxina de les vacances

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté. UNA PETXINA DE LES VACANCES Les notícies tristes són com petxines, cada any algú en porta de les vacances i de sobte són per tot arreu. Canvien les imatges, canvien el pols dels dies i l’api obligatori al voltant vol influir en la nostra relació amb el món; però, mama, mai res no serà fàcil. El pa de pessic queda sense tocar i cessa la llum dels teus ulls. Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà del teu pit.