Tinc un munt de ciutats al cap. I confonc els diversos carrers, els d’aquí a Cracòvia, els de Ljubljana, Barcelona, els de les altres ciutats on he viscut i els de les ciutats on no he viscut. Es queden gravades als mapes, les línies que delimiten els espais, les figures i les formes que adopten cada lloc, cada riu que passa pel mig o pels llindars de la ciutat, del mar que està d’esquena o de cara a la ciutat. El que tinc al cap no són les ciutats sinó els mapes, no són els edificis sinó les línies, els colors i un punt que especifica un monument, però el monument no s’erigeix allà davant meu, s’erigeix com un símbol del que hauria de recordar. Els meus records són els mapes, en estudiar-los intento conèixer una mica més el lloc on em trobo. Com si l’analitzés interiorment, perquè després ha d’arribar que el pugui conèixer una mica més caminant sense parar, perdent-me un i altre cop perquè el meu sentit de l’orientació és a can pistraus sempre, i això m’obliga a tirar enrere, a començar de nou, a saber en quina ciutat estic. Sort dels mapes, que em donen la figura exacta de la ciutat, però no pas les direccions.
Sempre endavant o sempre endarrere. Perquè tots els mapes que tinc al cap tenen un punt al qual sempre tornen, no sé si és endarrere o endavant. Endarrere en el temps, això segur. Sempre em retornen als quatre carrers escamats, crus, foscos, ombrívols, obagats, però que no he deixat mai d’estimar ni d’abandonar. Els quatre carrers del meu poble, un lloc on teòricament era ben fàcil d’orientar-se, però jo també sabia com perdre’m, com quan anava cap al laberint de carrers que em duien a les ruïnes d’un castell. Un laberint aleshores, i en el fons dues línies, qualsevol pot veure que és un laberint ridícul i esquifit, i que només podria tenir la seva complicació en un nen desorientat. Tots els mapes em duen a un punt, he anat acumulant mapes, els deso tots en la memòria i podria dibuixar-los, a grans trets, en qualsevol moment. Menys el del meu poble. L’únic lloc del qual no tinc un mapa en la memòria, perquè els carrers sí que s’erigeixen, sempre els puc tenir davant, amb imatges que passen com una pel·lícula en sessió contínua. Potser per això acumulo mapes, per arribar algun dia a poder crear l’únic que no he sabut tenir.
Comentaris