ARNSTADT (I MON PLAISIR)
No es pot marxar de cap ciutat sense haver passat abans pel seu cementiri. El cementiri vell d’Arnstadt es torba en un estat irreprotxable perquè el manté l’ajuntament, la qual cosa sembla demostrar i remarcar amb intensitat la tristesa d’aquests llocs. Hi ha unes plaques que marquen la direcció vers les tombes de Willibald Alexis i Eugenie Marlitt, que al segle XIX dirigia una manufactura literària i cada mes publicava una nova novel·la d’una sèrie d’un mal gust espantós i alhora de gran èxit. Mentre d’una banda les novel·les d’Eugenie Marlitt, que com més romàntiques eren, més llòbregues eren les condicions en què vivia l’autora, han estat descobertes darrerament per la televisió, que evidentment no pot passar cada diumenge de l’any una pel·lícula basada en les novel·les de Rosamunde Pilcher, de l’altra Alexis no tan sols està enterrat sota una bella làpida de granit, que van pagar fa més de cent anys els seus admiradors, sinó que a més descansa en la tomba profunda de la literatura.
És comprensible, doncs, que s’ha de deixar Arnstadt de cara al vespre, quan els núvols comencen a esclarir-se i hi ha la previsió de temps d’estiu per als propers dies. La bellesa d’aquelles nines, vaig pensar tot deixant al darrere la ciutat, és tan sols el revers de l’horror que emanen, i aquesta fantàstica ciutat de les nines és, en el fons, una necròpolis, una ciutat dels morts en què la princesa Auguste Dorothea va passar realment la seva vida terrenal, però que a nosaltres, que només hi deambulem, ens recorda que és precisament la nostra vida, la que passa.
Karl-Markus Gauß, En l’espessor de la metròpoli, 2010
Karl-Markus Gauß, En l’espessor de la metròpoli, 2010
Comentaris