Salta al contingut principal

Cadernera

Anna Piwkowska ha publicat nous poemes en un dels darrers números de Zeszyty Literackie. Sembla que estigui buscant formes d’expressió diferents, alliberar-se una mica de la forma rígida de la seva obra anterior. Amb tot, segurament serà un camí un pèl difícil, ja que un canvi implica també adoptar moltes vegades un altre to. No estic gens en contra de canviar de to, com tampoc de conservar-lo. Hi ha poetes que canvien cada nou llibre que treuen, i hi ha poetes que, aparentment, sembla que estiguin escrivint sempre el mateix poema. Tant en els uns com en els altres trobem excel·lents resultats.

CADERNERA

Rere el vell hivernacle, que havia estat un abocador,
han crescut unes roses.
Hi anava els matins
per observar aquell ocell de colors marró i groc
que s’enlairava de la bardissa fent soroll
quan una bugadera de l’altra banda del mur rogenc
abocava les aigües sabonoses d’un gibrell.
Avui al vespre era mort
sota les altes finestres de l’hivernacle.
Potser s’ha estavellat contra els vidres transparents
que reflecteixen el cel, el mur i les roses.
Com podia saber que el seu cos material, tot i que alat,
no travessaria aquell vidre?
Volia fer-li un enterrament,
com de petita a un pardal, en una capsa de caramels.
Fer-li un monticle i posar-hi una creu
de pedretes llises i rosades.
Però he marxat perquè els rituals de la infància
ja han perdut per a mi la seva força.
A l’endemà estava de cara amunt,
amb el cap sota una ala groga i negra,
i amb la seva panxa suau exposada al sol.
El cos s’havia fet petit, sense precisió, sense formes,
i feia pacientment la seva feina pòstuma,
arrecerant-se a la terra.
Tres dies més tard la cadernera només era un plomissol
sobre la verdor fresca de l’herba,
i al vespre una taca borrosa.
Però jo sabia que havia estat un ocell
que s’enlairava vers el cel alegrement,
tan sols una mica esporuguit
quan la bugadera abocava les seves oloroses aigües.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Fidelitat (1)

Què és la fidelitat en una traducció de poesia? Com podem mesurar-la? No hi ha, en el fons, una sola fidelitat, n'hi ha moltes, de vegades s'exclouen en una traducció, d'altres, no. Fidelitat al to, a la forma, al contingut, a la veu poètica. I cada cop que el traductor s'enfronta a un poema, busca l'estratègia que, com a lector que és, creu que és més adient. Un poema és un conjunt d'elements indissolubles i, en fer una traducció, els modifiquem, i en destaquem alguns que potser no es trobaven en la intenció inicial de l'autor. Però això no vol dir que sigui una mala traducció. Hi ha una manipulació diferent dels diversos constituents del poema.
9 comentaris
Més informació

Ve per quedar-se

José Miguel Silva (1969), poeta portuguès. Ha publicat sis llibres de poesia. Actualment es dedica a la traducció. VE PER QUEDAR-SE Passa quan menys ho esperem: un puny pica a la porta, no es tracta del carter ni de la joventut. Diu que és de la família. Ve per quedar-se. Comença a jugar a fet i a amagar amb els nostres pensaments. Ens desperta de nit, es diverteix esquinçant les sabatilles, deixa flascons de formol a la taula de la cuina. Primer, sense saber què fer, intentem distreure la seva gana, li ensenyem el rellotge, li passem la cartera per les mans, els botons de la gavardina, els anells. Finalment, els dits. A aquest pas, de pressa ens convenç que el tractem de senyor, que li cedim la cadira de l'avi amb un somrís, el telèfon dels amics, la vista des de la finestra. Li servim el menjar amb el cap descobert. Amb el temps ens n'adonem: ens vol vestir del revés, forrar del vent del nord el coll de l'abric, fer-nos dir: “en les f...
6 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Marco Polo

No va ser gratuïta, és clar, la tria del poema de Iuri Andrukhovitx. Hi apareixia Marco Polo, fet que ja d'entrada despertés la meva afinitat cap al poema. Vaig escriure fa temps un poema amb el títol del famós viatger. Com en tota creació, ja no sé si em reconec en els poemes que he escrit. Actua l'estranyesa de ser i no ser el mateix a mesura que passa el temps. O potser és el lector que hi ha en mi que provoca que no en reconegui l'autor. MARCO POLO Fins el lloc de naixement és dubtós. No podria ser de cap altra manera. Quasi segur que va créixer en una illa, només així s'entén la cerca constant, que s'endinsés cada cop més, en la terra, com en l'atracció del metall davant d'un imant. Que revestís la seva llengua amb sons tan exòtics com un ideograma. Que no s'aturés davant de cap frontera (podrien ser més resistents que les ones del mar que tan bé coneixia?). El saber d'altres ecos li era com una clofolla tova en ple estiu. No va créixer en l...
2 comentaris
Més informació

Traducció filològica

Després d'un període d'absència al blog, el reprenc en aquest nou any (de passada, deixeu-me desitjar a tots els lectors un molt feliç 2012). I reprenc el blog amb un poema de Piotr Sommer, un poeta sense el qual no es pot entendre el canvi poètic que s'ha produït a Polònia els últims 25 anys. Per edat, pertany a la mateixa generació que autors com Adam Zagajewski , Ewa Lipska o Ryszard Krynicki . Però estèticament, els seus postulats són força diferents. El principal canvi que representa és la introducció de la poesia de l'escola de Nova York en l'àmbit polonès. El poema que presento pertany a un llibre de 1997. M'interessa com presenta el joc amb el títol, que esdevé un detonant de tota la interpretació del poema, i no tan sols del poema. TRADUCCIÓ FILOLÒGICA He somiat que parlaves amb el General. T'explicava els seus problemes i la política vers la Unió Soviètica i a grans trets s'esforçava a mostrar simpatia. Jo no prenia part en aquella ...
4 comentaris
Més informació

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre. 
8 comentaris
Més informació

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...
9 comentaris
Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...
3 comentaris
Més informació

Pensa com donar sentit

Jan Kasper *** Pensa com donar un sentit a les runes que romanen: l’herba agostejada, la maculatura de paraules elevades, el turment de la vellesa. Cada instant nostre, una palleta a l’aigua. No hi podem fer massa; cap saber, ho saps bé, no és cap salvació. Probablement només durarà el que ens supera, el que nosaltres, mortals, aconseguim estimar. Les mosques brunzeixen als vidres. Miro com omples a la cuina pots de cireres sucoses. La teva mà cada vegada quan es troba amb el vidre descobreix l’impossible; també es converteix en vidre. Per sota de la pell transparent s’estenen camps, camins, rius i ciutats. El sol surt, el sol es pon. Ben bé igual com aquí, obedient a una regla eterna. 
3 comentaris
Més informació

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.
6 comentaris
Més informació