Per comprendre bé la poesia anglesa d’autors com S. T. Coleridge, Blake, Keats, Meredith, Shelley, cal no perdre de vista ni un moment la convicció sobre l’essència metafísica de la poesia, cal veure-hi fonamentalment la ποίησις, la creació de la vida, dels nous fets de l’ànima humana, dels nous òrgans d’aquesta, dels nous ens espirituals. Tan sols aquest punt de vista ens protegeix de l’anecdotisme i del sentimentalisme en la poesia. La poesia sorgeix allí on la imatge sintètica del món, el conjunt de pensaments, en una paraula un ens espiritual, una forma ideal de la humanitat és sentida com a alegria i a través de la força s’aferra al seu encant sobre l’esperit i els sentiments, sobre tota la vida.
Enmig de la sèrie de limitacions que estableix el nostre món, els poetes van aconseguir un privilegi especial: la licentia poetica. Aquest privilegi permet, per dir-ho en poques paraules, “menys prear” les normes de la semàntica, la regularitat de les associacions i tota una sèrie de les així anomenades normes que ens permeten esquematitzar el caos de les nostres imaginacions, dels nostres pensaments o dels nostres sentiments. Tanmateix, l’abast de les absolucions amb què opera aquesta llicència poètica no pot ser massa ampli. I per això, en el marc d’aquest privilegi, un fragment com el que segueix no pot tenir-hi cabuda: De la platja més petita del món, una llunyana senyora blava en una habitació tan petita, cinc passes amunt i avall, als llavis i als pits, a les cuixes i als malucs que la lluna et col·loqui aquest poema massa agosarat. Perquè, pensem-hi bé, per quin motiu la lluna ha de col·locar aquest poema als llavis, als pits, a les cuixes i als malucs de la Senyora ...
Comentaris