Per comprendre bé la poesia anglesa d’autors com S. T. Coleridge, Blake, Keats, Meredith, Shelley, cal no perdre de vista ni un moment la convicció sobre l’essència metafísica de la poesia, cal veure-hi fonamentalment la ποίησις, la creació de la vida, dels nous fets de l’ànima humana, dels nous òrgans d’aquesta, dels nous ens espirituals. Tan sols aquest punt de vista ens protegeix de l’anecdotisme i del sentimentalisme en la poesia. La poesia sorgeix allí on la imatge sintètica del món, el conjunt de pensaments, en una paraula un ens espiritual, una forma ideal de la humanitat és sentida com a alegria i a través de la força s’aferra al seu encant sobre l’esperit i els sentiments, sobre tota la vida.
Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí .
Comentaris