Per comprendre bé la poesia anglesa d’autors com S. T. Coleridge, Blake, Keats, Meredith, Shelley, cal no perdre de vista ni un moment la convicció sobre l’essència metafísica de la poesia, cal veure-hi fonamentalment la ποίησις, la creació de la vida, dels nous fets de l’ànima humana, dels nous òrgans d’aquesta, dels nous ens espirituals. Tan sols aquest punt de vista ens protegeix de l’anecdotisme i del sentimentalisme en la poesia. La poesia sorgeix allí on la imatge sintètica del món, el conjunt de pensaments, en una paraula un ens espiritual, una forma ideal de la humanitat és sentida com a alegria i a través de la força s’aferra al seu encant sobre l’esperit i els sentiments, sobre tota la vida.
Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps. Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...
Comentaris