Ahir es va presentar a Sabadell el nou número de Papers de Versàlia. Actualment, els llibrets que editen tenen una periodicitat anual, i es dediquen a un poeta concret. El primer número va ser per a Rainer Maria Rilke, i aquest segon, per a Emily Dickinson. Hi ha traduccions, assajos sobre la seva poesia, i poemes que parteixen o tenen com a element central la poeta d’Amherst i la seva increïble producció. He tingut la sort de poder col·laborar en aquest nou número, gràcies als amics de Papers de Versàlia, que estan fent més per la poesia en aquests país que no pas moltes editorials. Malauradament, no vaig poder assistir a l’acte de presentació. La distància que tinc de Cracòvia a Sabadell s’ha imposat. Des d’aquí, els envio de nou les meves felicitacions més sinceres. Tant per la presentació com per tota la feina feta fins ara.
Deixo aquí un dels tres poemes que vaig escriure a partir de l’obra d’Emily Dickinson i que han sortit publicats en aquest darrer número:
Deixo aquí un dels tres poemes que vaig escriure a partir de l’obra d’Emily Dickinson i que han sortit publicats en aquest darrer número:
I – Years had been – from Home
He estat molts anys lluny de casa, la pell
ja no els compta, els dits han resseguit la pols
en altres mobles i portes. Els dibuixos marcats
menaven a aquesta porta d’aquí, a l’inici.
I ara, davant d’ella, el braç s’entumeix,
queda rígid pels records inventats, brollen
vers unes habitacions inexistents. Coberts
com sota una gruixuda capa de neu.
M’espanta què hi ha rere la porta, no l’obrirà
cap desconegut, ja l’he creat abans. He modelat
tots els moviments, els trets. Tot ho tinc en mi.
Desat en una capsa plena d’anys imaginats.
No la podré empènyer. La llum no s’esquitllarà
per encendre els racons on no he fet lectures,
on no he escrit, on no he plorat, on no he estat.
Només la il·lumina l’espelma que en mi he encès.
Ressegueixo els dibuixos de la pols, i aquí
no deixen cap rastre. S’esvaneixen a l’acte de la mà.
He estat anys lluny de casa. El meu retorn és el tacte
dels capcirons en la fusta molla del record fingit.
PS: Per cert, el dia 31 de maig hi haurà la presentació de la revista a l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona.
He estat molts anys lluny de casa, la pell
ja no els compta, els dits han resseguit la pols
en altres mobles i portes. Els dibuixos marcats
menaven a aquesta porta d’aquí, a l’inici.
I ara, davant d’ella, el braç s’entumeix,
queda rígid pels records inventats, brollen
vers unes habitacions inexistents. Coberts
com sota una gruixuda capa de neu.
M’espanta què hi ha rere la porta, no l’obrirà
cap desconegut, ja l’he creat abans. He modelat
tots els moviments, els trets. Tot ho tinc en mi.
Desat en una capsa plena d’anys imaginats.
No la podré empènyer. La llum no s’esquitllarà
per encendre els racons on no he fet lectures,
on no he escrit, on no he plorat, on no he estat.
Només la il·lumina l’espelma que en mi he encès.
Ressegueixo els dibuixos de la pols, i aquí
no deixen cap rastre. S’esvaneixen a l’acte de la mà.
He estat anys lluny de casa. El meu retorn és el tacte
dels capcirons en la fusta molla del record fingit.
PS: Per cert, el dia 31 de maig hi haurà la presentació de la revista a l’Institut d’Estudis Nord-americans de Barcelona.
Comentaris