Passa al contingut principal

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 

«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Albert Lázaro-Tinaut ha dit…
Comparteixo la meva admiració per Narcís Comadira, i no únicament com a poeta.
Gràcies, Xavier!
24 de gener del 2012, a les 14:21
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Hi ha nits

Cvetka Lipuš (1966) neix a Bad Eisenkappel/Železna Kapla a la Caríntia austríaca. Ha viscut 15 anys als Estats Units i en l'actualitat viu i treballa a Salzburg. Ha publicat 8 llibres de poemes, tots escrits en eslovè (alguns dels quals s'han publicat a Àustria en edició bilingüe eslovè/alemany). És, sens dubte, una de les veus més interessants de la poesia eslovena.  Hi ha nits en què en tu atraquen vaixells. Fa temps van salpar vers l'oblit, tornen ara al teu banc de sorra com una flota genovesa d'un port montenegrí, amb les fonadures plenes d'horror. No s'assoleix res, res no atura la marea del dubte. En va el ritual d'amagar el cap a la sorra, enrotllar cotó de sucre per als obstacles. Promeses enrojolades, com parlar amb la paret. Hi ha nits en què creix la por, s'alça, destrueix els dics, esborra la costa, inunda els estrets, obre un camí als velers ombrius. Hi ha nits en què en tu desembarca la desesperança.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Capsa de sabates

Els viatges ens deixen imatges que es confonen en la nostra memòria. Quan un passa una part de l'any en un lloc, l'altra part en un altre lloc, i quan el concepte d'originari, de matern, va perdent intensitat, els records comencen a atorrollar-se i ens envien missatges que no sempre sabem desxifrar. I en som la seva construcció i destrucció a la vegada. En ells, els records, i en nosaltres. CAPSA DE SABATES Al fons de la maleta, la capsa de sabates. Plena de papers, records formant una pàtina de realitat que ha deixat d'existir, arraconada. Com els objectes que reculls en viatges, per conservar una imatge borrosa, fotografies que no encaixen en cap pantalla, cap programa les sap llegir, desxifrar, despixelar. S'estenen després del missatge de descodificació. Només colors, com aigua vessada d'un gerro que ja no pot alimentar cap flor. Les capses de sabates són el nostre refugi, quan tornem d'un viatge. Oberta a intervals cada cop més amp...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

A la finestra juguen dos coloms

Edvard Kocbek A LA FINESTRA JUGUEN DOS COLOMS A la finestra juguen dos coloms, després volen cap als castanyers. I quan s’apaivaga el vent  la brisa solar fa resplendir l’aigua a les conques. Els objectes en silenci reclamen companyia, Xiuxiuegen les ales en la bandada. El gronxador segueix aturant-se, ja no sé jugar amb mi mateix.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Més sobre Tomaž Šalamun

Un parell de valoracions més de Balada para Metka Krašovec , el gran llibre de Tomaž Šalamun que a poc a poc va fent el seu camí. Tenir entre els lectors de les teves traduccions o dels teus textos un escriptor que admires i en el criteri del qual confies és sempre motiu de satisfacció. I si després en fa una atenta anàlisi i la publica, tot lloant les virtuts del text i de la traducció, el teu agraïment creix de manera exponencial. Álvaro Valverde va publicar fa un parell de dies al seu blog aquest comentari. També, Martín López Vega en va parlar al seu blog . I la paraula que els envio, a tots dos, simple, una sola, expressa molt més del que transmet el llenguatge. Gràcies.
1 comentari
Més informació

Tornades (i)

TORNADES (I) Sempre que torno s 'esdevé una trobada amb mi mateix. Quan és més perceptible és en el viatge, en el moviment. En fer el trajecte a Barcelona, normalment des del Sud, pot ser Reus, Tarragona, o El Vendrell, que és on faig parada ara sempre que vinc. Un lloc que no sé si pot ser anomenat casa, perquè la casa es tanca en moltes menys parets. Fins i tot en un sol objecte. En el meu cas, en el canterano que tenia a la meva habitació. Aquell canterano recull tot el meu món. Però no és del canterano de què parlàvem, no del lloc estàtic sinó del moviment. Del tren. Del trajecte. És sempre que faig aquest trajecte cap a Barcelona que em trobo amb el meu altre jo, que potser havia estat amagat sota les capes de neu en la meva altra casa que és a Cracòvia. O és Cracòvia. Perquè la casa també pot deixar de ser un objecte, i pot ser una ciutat, un paisatge i fins i tot un imaginari. Així que ens trobem tots plegats en aquest tren en direcció a Barcelona, els meus jos, les mev...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Una llista personal (2)

  El fet de viure fora, i de passar molt poc temps a Catalunya, fa que aquesta llista sigui encara molt m és subjectiva,  ja que no tinc accés a tot el que es publica, no m'arriba tot aquí i les edicions en llibre electrònic no abunden gaire (encara que s'ha fet un avenç molt important). Durant l'any, em vaig fent les llistes de llibres per comprar (aquí sí que ho tinc més estructurat) però quan arribo allà resulta que m'hauria de gastar més d'una mesada com a mínim per poder tenir el que voldria. El primer que faig també és anar directament a la biblioteca del poble on m'estic, El Vendrell. La xarxa de biblioteques és una de les coses de què a cultura es poden sentir orgullosos. Evidentment que no és perfecta, evidentment que no hi ha tots els llibres, no hi ha totes les novetats, però funcionen molt bé. També hi ha el servei de préstec interbibliotecari, algú em dirà. Sí, del tot cert, però els pocs dies que jo hi sóc a mi no em solucionen gran cosa. Ara bé,...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Arnstadt (i Mon plaisir)

ARNSTADT (I MON PLAISIR ) No es pot marxar de cap ciutat sense haver passat abans pel seu cementiri. El cementiri vell d’Arnstadt es torba en un estat irreprotxable perquè el manté l’ajuntament, la qual cosa sembla demostrar i remarcar amb intensitat la tristesa d’aquests llocs. Hi ha unes plaques que marquen la direcció vers les tombes de Willibald Alexis i Eugenie Marlitt, que al segle XIX dirigia una manufactura literària i cada mes publicava una nova novel·la d’una sèrie d’un mal gust espantós i alhora de gran èxit. Mentre d’una banda les novel·les d’Eugenie Marlitt, que com més romàntiques eren, més llòbregues eren les condicions en què vivia l’autora, han estat descobertes darrerament per la televisió, que evidentment no pot passar cada diumenge de l’any una pel·lícula basada en les novel·les de Rosamunde Pilcher, de l’altra Alexis no tan sols està enterrat sota una bella làpida de granit, que van pagar fa més de cent anys els seus admiradors, sinó que a més descansa en la t...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

No hem d'utilitzar la paraula "exili"

Un altre poema d'aquest gran autor que és Stanisław Barańczak. NO HEM D'UTILITZAR LA PARAULA “EXILI” Tenir els dos peus a la terra ferma d’aquest moment, quan el turmell de la calçada ve fent esses, dóna un cop dur a la planta, i reduint la velocitat, i tustant amb les vambes la motxilla, et desvies fent un arc a la vorera (tres passes, tres passes exactes) i el disset arrossega els seus grinyols verd fosc per l’altra corba de les vies a la cantonada de Mielżyńskiego i Fredry. Amb tota la mà aferrar-se obstinadament sobre la maneta a l’estació de Nojewo, en un estiu que flaira a pluja i a femta de vaca, prémer tot el temps aquell gruixut cilindre de fusta, polit per mans d’aquí, notar el moment que afluixa i la tensió de la molla. I no hem d'utilitzar la paraula “exili”, perquè és indecent i no té sentit. Es pot mirar la qüestió des de dos punts de vista intensa. O ningú no t’ha fet fora de la calçada, i hi segueixes encara corrent, per...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Fidelitat marítima

  Aleš Debeljak té una poètica molt particular, crea cada poema tancat a partir de sensacions, de moviments, de seqüències i de relacions força complicades entre els diferents elements que enllaça a través del llenguatge. A les seves Odes inacabades , un llibre que va publicar l'any 2000, trobem aquest poema que intento traslladar a la meva versió. Traduir Debeljak és molt difícil, tesa el llenguatge, crea una estranyesa constant, i amb tot, se segueix el discurs. Necessito força temps i uns bons exercicis de gimnàstica mental per poder traduir el poema que he triat del llibre esmentat. Hi vaig introduint canvis, el torno a rellegir. I quan considero que està enllestit, passo a mirar les traduccions a altres llengües que tinc a casa. Una en castellà, que es va publicar a l’editorial argentina Gog y Magog. Tinc la sensació que els traductors no s’han parat a pensar què podia dir el poema, no han fet cap esforç d’interpretació i s’han limitat a una traducció molt, molt literal. El r...
1 comentari
Més informació