Salta al contingut principal

Nit

Wojciech Bonowicz

NIT

El poema
primer fa tancar-te.
No vol
que miris al voltant busquis
altres paraules
en altres poemes.

Seus al racó d'una pedra
embolicada 
com un full de paper.
Indefens resignat
no respires. El poema
no t'ho permet.

A la pedra un no es pot
moure fer servir
el llit el rellotge el mapa
i tota la resta
de la imaginació.

El poema
té la seva imaginació.
L'ha bastida en tu
i després s'ha tancat
per alliberar-se.

Has d'esperar
al raco de la pedra
en que algun cop lluu
la pols daurada de l'esperança.

Finalment el poema
s'obre. La pedra
et deixa anar: un full de paper
que comença a respirar.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Teresa Bosch ha dit…
És difícil trobar un bon poema que parli dels poemes, i aquest n'és un. M'ha agradat molt.
27 de maig del 2009, a les 0:39
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Sentit (artístic)

Enmig de la sèrie de limitacions que estableix el nostre món, els poetes van aconseguir un privilegi especial: la licentia poetica. Aquest privilegi permet, per dir-ho en poques paraules, “menys prear” les normes de la semàntica, la regularitat de les associacions i tota una sèrie de les així anomenades normes que ens permeten esquematitzar el caos de les nostres imaginacions, dels nostres pensaments o dels nostres sentiments. Tanmateix, l’abast de les absolucions amb què opera aquesta llicència poètica no pot ser massa ampli. I per això, en el marc d’aquest privilegi, un fragment com el que segueix no pot tenir-hi cabuda: De la platja més petita del món, una llunyana senyora blava en una habitació tan petita, cinc passes amunt i avall, als llavis i als pits, a les cuixes i als malucs que la lluna et col·loqui aquest poema massa agosarat. Perquè, pensem-hi bé, per quin motiu la lluna ha de col·locar aquest poema als llavis, als pits, a les cuixes i als malucs de la Senyora ...
2 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Boira i fred

Fa un parell de dies va aparèixer aquest nou article a la revista electrònica La Náusea. En aquell moment, la boira em tenia corprès per uns dies. Ara, amb un cap de setmana que hem estat a -16/-18 graus durant quasi tot el dia, em reafirmo encara molt més en dir que el clima determina bona part de la creació (i no tan sols literària) en aquestes zones d'Europa, que tenen el nom segons cada observador, Europa Central (amb el terme que ha fet fortuna de Mitteleuropa), Europa de l'Est, vés a saber que més. I la determina molt més que no pas en l'Europa del Sud. Per altra banda, que ningú es presti a error, en cap moment concebo el concepte d'Europa Central com un concepte climatològic. Una afirmació que sí va fer Peter Handke, i que després Drago Jančar va respondre en un sensacional assaig. I a partir d'aquell assaig vaig escriure aquest poema, inclòs al cicle “Elegies centreeuropees?” 10 La blava superfície, estesa com uns llençols massa amples per a l...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Abans del viatge

Ahir era dia de sortir, de trobar-me amb bons amics i xerrar una estona. Normalment, no agafo els mitjans de transport, ja que tardo només una mitja hora per anar a peu als llocs que freqüento. I ahir no va ser una excepció. Quan estava caminant, vaig pensar que parlaria del fred, d’aquest hivern que ara ensenya les dents. Estàvem a -16 graus (aquest matí ens hem despertat ja amb -21 i sembla que no s’acabarà aquí). Sí, vaig pensar, parlaré del fred.  Després, durant la conversa vam comentar les darreres novetats de poesia que havien aparegut a Polònia, especialment, les traduccions. Una antologia molt completa d’Ezra Pound, i els poemes llargs de John Ashbery (el polonès té una paraula per a aquests poemes més llargs que no són, per altra banda, èpica, així es diferencia entre un poema i un poema llarg, que té una altra paraula i pertany a una altra categoria). I vaig pensar que parlaria del llenguatge, i de com es forma la tradició literària. Ashbery i la poesia americana h...
1 comentari
Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...
2 comentaris
Més informació

Música i poesia

“Des que la poesia i la música se separaren i van seguir camins propis, van passar a ser cada cop més estranyes entre si. Els poetes lírics sense la lira componen els seus poemes ja no per a l’oïda, sinó per a la vista, les formes auditives del poema ja no segueixen desenvolupant-se, rarament es renoven amb noves creacions o amb retorns a tècniques passades, com per exemple amb assonàncies. Cada cop amb més freqüència en la poesia europea (i potser encara molt més en la poesia americana) s’omple la forma lírica amb temes que no són per cantar, de vegades són com reportatges escandits rítmicament.” Józef Wittlin, "Orfeu en l’infern del segle XX" (1930-1942) Sí, és així, i aquesta tendència s’ha accentuat encara molt més després de la II guerra mundial i en el nostre segle XXI. Amb tot, avui dia no crec que sigui ja tan pertinent aquest to de plany. És un fet que cada cop més la poesia s’escriu per ser llegida en silenci (encara que no únicament, ben cert) i que en mo...
2 comentaris
Més informació

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma , de l’any 1985.  «Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo .
1 comentari
Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Edvard Munch, New Snow in the Avenue

Szymon Słomczyński va néixer l’any 1988. Va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2013, que va resultar ser tota una revelació de la nova poesia. Va quedar finalista del premi més important de la literatura polonesa, el Nike (a Polònia tots els premis que tenen entitat són a obra publicada, dir que no mereixen cap mena de consideració els premis a obra no publicada és ser molt benèvol), i també va guanyar el premi al millor debut poètic. Des d’aleshores, ha publicat dos llibres més. Actualment, viu a Cracòvia. Aquest poema pertany al primer llibre que va publicar. EDVARD MUNCH, NEW SNOW IN THE AVENUE D’aquí a no res marxaran – els han enxampat amb el pinzell abans de separar-se (o se’ls han imaginat). Els liles conflueixen a dalt del quadre, i aquells dos al llindar parlen de l’hivern (passarà? Durarà encara?) El sol és de color de cirera (ho sé, estic mirant l’original), la neu s’estén inerta. Si no passa res, què fa que t’emocionis i que t’obliga a...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Joc i diversió a l'aire lliure

Jerzy Jarniewicz va treure l’any passat el seu darrer llibre, Nits buides , i fa un parell de setmanes es va saber que havia guanyat el premi de poesia de la ciutat de Gdynia. És un gran llibre, un dels millors dels darrers anys en la literatura polonesa, i el que m’estranya és que no hagi estat nominat a més premis. JOC I DIVERSIÓ A L’AIRE LLIURE Això va ser el dia que va córrer cap a ella: andana tres, via sis, la ciutat en ple migdia, amb aigua per al viatge, però havia triat viatge sense aigua. Un cel sense núvols. Un torrent sense pedres. I una finestra amb vistes als camps daurats de blat, tots en el foc del sol, infinits, fins a les fronteres de Varsòvia.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació