***
La història que s’omple de nous noms
que desapareixen successivament, se’n van
com si fossin sants arrencats del calendari,
sense despertar ni còlera ni esperança,
la història, que es compleix cada dia,
dia rere dia llençant els esdeveniments
per tanda com fulles tardorenques esgrogueïdes,
inesperadament es fa realitat.
Al començament és fantasmagòrica com un reflex
a l’aigua, com un núvol, com un riu que flueix,
esdevé cada cop més clara, amb formes
compactes, visible des de la llunyania
i per ella Mene Tekel passa el dit.
Un poema del darrer llibre que ha publicat Jure Jakob . CAMPANETES Quan anàvem amb cotxe cap a casa, a poc a poc, tu vas mirar a la dreta el cap blanc de les campanetes i de les prímules, com mil dits alçats que assenyalen el cel, i quan vaig aturar-me, vas anar enmig d’elles, com si caminessis entre una pell blanca, com si lluitessis amb la tendresa dels mil dits que en aquell matí de primers d’abril van posar el cel a l’abast de la mà, i vas guanyar amb facilitat, sense derrotar ningú, i quan vam continuar, les campanetes als seients del darrere somreien i feien olor en lloc meu que era, quan vaig mirar cap endavant, a la carretera per on conduïa, en realitat mirava enrere, allí on una altra noia sortia del cotxe i en el batement de les branques glaçades d’un arbre enfonsava unes petjades profundes i fredes, sense girar-se.
Comentaris