Salta al contingut principal

La dona de Lot

Józef Łobodowski (1909-1988) durant la II guerra mundial va seguir un periple per diversos països europeus fins que l'arrestaren quan creuà la frontera espanyola i el tancaren, fins el febrer de 1943, a la presó de Figueres. Un cop finalitzada la guerra, s'instal·là a Madrid, on va viure fins la seva mort. Va mantenir un contacte constant amb les revistes de l'emigració polonesa, tant les de Londres com les de París. El fet de viure a Espanya va deixar una petja profunda tant en la seva poesia com també en la seva tasca de traductor. Amb tot, les traduccions de poesia espanyola de Łobodowski són gairebé desconegudes a Polònia. Un pensament que el turmentà durant molt temps fou el de poder descansar finalment a la seva ciutat estimada, Lublin. En aquest sentit, el poema de la dona de Lot pot tenir una lectura bastant més àmplia, tot i que, com sabem, no és necessari fer-ho. El poema s'alinea, així, amb altres versions de la dona de Lot que ja hem presentat.

LA DONA DE LOT

Li van prohibir sota pena de mort
de mirar enrere,
a la ciutat, que ho fou tot per a ella,
la ciutat condemnada a la destrucció.

Per la falta que havia comès,
per l'arbre del pecat,
del qual no arrencà ni una fulla.

Caminà lentament rere el grup de pròfugs,
i cada cop quedava més enrere;
tenia els peus pesants,
com de sal.

Pensava: - com he de viure
sense el torn on filava,
sense els cavallons davant la finestra,
cavats curosament amb l'aixadella,
sense els coloms que fent l'aleta tendrament
venien als meus braços?

Havia de marxar per no veure'ls mai més...

Els carrers, en coneixia de memòria tots els racons,
el riu i les seves aigües
que tantes vegades tocà amb els peus nus,
els arbres sota els quals anava a festejar...

Ja no els veurà més.

Va girar el cap, amb la vista va abraçar
la ciutat prohibida,
la tancà en la memòria,
com l'avar el seu tresor en una capsa resistent,
la va tancar de cop en les seves parpelles
i es petrificà.

Es solidificà
en el monument d'amor més bell.

Els va fer seus i alçà
els carrers que cada fregament de la mà coneixia,
l'aigua tèrbola del riu familiar,
els coloms, que niaven a les llucanes -
mai no sabrà
de la seva dissort.

Desconfieu de les sentències condemnatòries!
Realment,
aquesta dona és digna de ser envejada,
va salvar la seva ciutat per a ella,
abans que hi caigués
un terbolí de ferro i sofre.

Pregueu per una mort igual de bella,
una mort
pel preu d'una última mirada.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

digue'm ariadna ha dit…
... Només coneixia les versions de La dona de Lot de l'Anna Akhmàtova, la de Maria-Mercè Marçal i la de Wislawa Szymborska i desconeixia les dues versions que has comentat en el teu blog. M'agradarà llegir-les amb atenció i veure la seva reflexió, moltes gràcies...
5 de febrer del 2009, a les 18:53
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania , de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquest...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.
1 comentari
Més informació

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt a...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Les veus del Pamano en polonès

Entro en una pàgina polonesa de llibres electrònics que cada dia recull totes les ofertes de les diferents plataformes . És una eina molt útil perquè no has d'entrar a cada una de les pàgines per separat. Ja en altres ocasions he comentat que el mercat polonès dels llibres electrònics està molt desenvolupat. Vaig mirant les ofertes i em trobo amb aquesta agradable sorpresa: L'any passat la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré va ser un autèntic èxit, de vendes, de crítica, de lectors entusiasmats amb l'obra. I ara ja tenim Les veus del Pamano també en polonès. Felicitats a tots els que han contribuït a aquest èxit: l'editorial Marginesy , que va fer una gran campanya de promoció; la traductora, Anna Sawicka, que ha sabut reflectir el complex món de la novel·la amb una precisió envejable; la seva agent editorial, Cristina Mora. I després, la gran quantitat de reportatges als diaris, les entrevistes a la ràdio. I és clar, les felicitats al seu autor, per la s...
1 comentari
Més informació

Pensa com donar sentit

Jan Kasper *** Pensa com donar un sentit a les runes que romanen: l’herba agostejada, la maculatura de paraules elevades, el turment de la vellesa. Cada instant nostre, una palleta a l’aigua. No hi podem fer massa; cap saber, ho saps bé, no és cap salvació. Probablement només durarà el que ens supera, el que nosaltres, mortals, aconseguim estimar. Les mosques brunzeixen als vidres. Miro com omples a la cuina pots de cireres sucoses. La teva mà cada vegada quan es troba amb el vidre descobreix l’impossible; també es converteix en vidre. Per sota de la pell transparent s’estenen camps, camins, rius i ciutats. El sol surt, el sol es pon. Ben bé igual com aquí, obedient a una regla eterna. 
3 comentaris
Més informació

Sobre llibres electrònics (i sant tornem-hi)

Em comença a cansar aquest debat dels llibres electrònics i els llibres tradicionals de paper. Aferrissats defensors del llibre de paper que esgrimeixen arguments tot citant la perfecció de l’invent del llibre (o sigui, argument Umberto Eco) o també les meravelloses sensacions de passar els fulls, de sentir el tacte del paper i d’olorar-lo. Aspectes aquests que tenen molt poc a veure amb la literatura. Per una banda, s’està arribant a un fetitxisme de l’objecte, un fetitxisme que negaran tots els defensors del llibre de paper. Per l’altra, dubto que tots aquests defensors, especialment els que argüeixen les virtuts del paper, hagin tingut l’oportunitat de passar una setmana sencera amb un lector electrònic. I no dic toquetejar els botonets, o la pantalla i ja està en uns grans magatzems de la informàtica que no saben ni què venen. No, em refereixo a passar tota una setmana sencera, com a mínim, amb una sèrie de llibres al lector, i que passin per l’experiència de lectura. No negaré pa...
1 comentari
Més informació

Canyella

Els trasllats dels llibres de vegades comporten felices troballes. Treure’ls de les capses per deixar-los a les lleixes en un ordre que sempre és diferent obliga la memòria a perdre l’orientació. De cop, trobem un llibre i apareix una relació de seqüències. No recordava que tenia el tercer llibre que Mirosław Dzień havia publicat. Però va voler sortir, amagat entre altres autors que intentava endreçar. El títol sembla que aparegui en el moment oportú: Paciència . CANYELLA Canyella a la meva boca, un diumenge que lentament s’esmuny en la història, un núvol, tendrum d’una metàfora. Ara l’intento conciliat amb la natura de les coses (però Brodski va morir a Nova York, en un gener que reflectia el llustre a les finestres dels gratacels, en avingudes seques com talc. Els seus poemes pengen en llocs no anomenats, en un temps inabastable, esmicolat, pansit. Després cauen i modelen boles de preguntes, cèrcols de dubtes, trenquen pactes i acords, fan befa dels ingenus). Els poetes haurien de v...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació