Passa al contingut principal

La dona de Lot

Józef Łobodowski (1909-1988) durant la II guerra mundial va seguir un periple per diversos països europeus fins que l'arrestaren quan creuà la frontera espanyola i el tancaren, fins el febrer de 1943, a la presó de Figueres. Un cop finalitzada la guerra, s'instal·là a Madrid, on va viure fins la seva mort. Va mantenir un contacte constant amb les revistes de l'emigració polonesa, tant les de Londres com les de París. El fet de viure a Espanya va deixar una petja profunda tant en la seva poesia com també en la seva tasca de traductor. Amb tot, les traduccions de poesia espanyola de Łobodowski són gairebé desconegudes a Polònia. Un pensament que el turmentà durant molt temps fou el de poder descansar finalment a la seva ciutat estimada, Lublin. En aquest sentit, el poema de la dona de Lot pot tenir una lectura bastant més àmplia, tot i que, com sabem, no és necessari fer-ho. El poema s'alinea, així, amb altres versions de la dona de Lot que ja hem presentat.

LA DONA DE LOT

Li van prohibir sota pena de mort
de mirar enrere,
a la ciutat, que ho fou tot per a ella,
la ciutat condemnada a la destrucció.

Per la falta que havia comès,
per l'arbre del pecat,
del qual no arrencà ni una fulla.

Caminà lentament rere el grup de pròfugs,
i cada cop quedava més enrere;
tenia els peus pesants,
com de sal.

Pensava: - com he de viure
sense el torn on filava,
sense els cavallons davant la finestra,
cavats curosament amb l'aixadella,
sense els coloms que fent l'aleta tendrament
venien als meus braços?

Havia de marxar per no veure'ls mai més...

Els carrers, en coneixia de memòria tots els racons,
el riu i les seves aigües
que tantes vegades tocà amb els peus nus,
els arbres sota els quals anava a festejar...

Ja no els veurà més.

Va girar el cap, amb la vista va abraçar
la ciutat prohibida,
la tancà en la memòria,
com l'avar el seu tresor en una capsa resistent,
la va tancar de cop en les seves parpelles
i es petrificà.

Es solidificà
en el monument d'amor més bell.

Els va fer seus i alçà
els carrers que cada fregament de la mà coneixia,
l'aigua tèrbola del riu familiar,
els coloms, que niaven a les llucanes -
mai no sabrà
de la seva dissort.

Desconfieu de les sentències condemnatòries!
Realment,
aquesta dona és digna de ser envejada,
va salvar la seva ciutat per a ella,
abans que hi caigués
un terbolí de ferro i sofre.

Pregueu per una mort igual de bella,
una mort
pel preu d'una última mirada.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

digue'm ariadna ha dit…
... Només coneixia les versions de La dona de Lot de l'Anna Akhmàtova, la de Maria-Mercè Marçal i la de Wislawa Szymborska i desconeixia les dues versions que has comentat en el teu blog. M'agradarà llegir-les amb atenció i veure la seva reflexió, moltes gràcies...
5 de febrer del 2009, a les 18:53
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...
2 comentaris
Més informació

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.
6 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Poema de la partença

Segueixo encara traduint alguns poemes del darrer llibre de Marzena Broda . En presento un altre, i anuncio que més endavant apareixerà una sextina d'aquesta autora. Quan la llegeixo, no puc deixar de pensar en altres poetes, és inevitable la relació amb autores del que podríem dir una mateixa esfera lingüística o de proximitat cultural, com seria la poeta russa Anna Akhmàtova. Però també, amb freqüència en traduir-la és com si pensés en Maria Mercè-Marçal. POEMA DE LA PARTENÇA Aquest poema és sobre el que mai hi haurà entre nosaltres. Litorals, on el clima humit humiteja les paraules seques que segueixen caminant fins a la ferida amagada sota la pell per finalment instal·lar-se en les cavitats de la mucositat i l'os, plenes d'esgarrapades microscòpiques per on sagnen les genives, però arrossegant aquesta imatge a la parpella no sanglotis. Qui hi confiarà abans que a la posta de sol surti l'oceà i noti que estic caient, perdent el pols com la rapidesa i el somni que em ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Amor després de l'amor

Què es pot dir de Derek Walcott (1930, Castries, Saint Lucia) que no sigui sempre massa poc? Quan penso en la seva poesia, la primera paraula que ve a la ment és “Festa”. La poesia de Walcott és una festa del llenguatge, de la imatge, una festa en tots els sentits. AMOR DESPRÉS DE L'AMOR Arribarà el temps quan, amb alegria, et saludaràs a tu mateix arribant a la teva porta, al teu mirall, i us somreireu per la vostra arribada. I et dirà, seu aquí. Menja. Tornaràs a estimar l'estranger que vas ser. Regala't vi. Regala't pa. Retorna't el cor a tu mateix, a l'estranger que et va estimar tota la vida, a qui has ignorat per un altre que et coneix de cor. Agafa les cartes d'amor de la lleixa, les fotografies, les notes desesperades. Desenganxa la teva imatge del mirall. Seu. Celebra la teva pròpia vida.
2 comentaris
Més informació

Aniversari

Una versió molt lliure d'un poema del poeta lituà Tomas Venclova (1937) en el seu 70 aniversari. Fa temps que no visc aquí i com una illa muda de maons cada día des de lluny passo per aquests buits voltants sense paviment, vidre, ni panys. Els fanals són plens de foscor. Les habitacions, de dies i son. Assignat entre les veus dels objectes és entre la veritat i la mentida, com un reflex, com un alter ego, com un cos descobert en un somni o notícies que arriben tard, esbaldit per diferents mars: és per això que tinc por de la seva forma, tamany, material. Qui romangui en aquesta casa ¿heretarà un perillós destí i guardarà una terra rebutjada d'un vespre a un vespre foscant per sobre del present i la buidor?
1 comentari
Més informació

Albada tardoral

Un altre poema de Jarosław Iwaszkiewicz. Sembla com el dia que s'ha despertat avui, recorrent el vidre de les finestres amb la humitat. ALBADA TARDORAL                                                                                      Du Doppelgänger...                                                                                      H. Heine Les oques criden rere el bosc. Em desperto de matinada. Una boira lletosa cobreix el món i penja dels arbres, el sol encara està amagat, el crit s’apaga i de nou esclata tan planyívol com uns arpegis nocturns. A la nit, cal tancar ja les finestres. Fa fred. La tardor torna al bosc, a la casa, a la gent, ens tranquil·litza. En la boira silenciosa de lluny se sent tan sols com passen normalment els trens. Fa encara no res (però també pot ser fa molt temps) era en una passarel·la lleugera sobre l’aigua verda i he sentit un alè que amb el camí ha eixamplat el pit. He abraçat el cos agradable, encara que ja no jove, i ara, quan surt de darrer...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El missatge del senyor Cogito

Enguany se celebra l'any Herbert a Polònia. Per aquesta ocasió, el Consolat de Polònia a Barcelona organitza una sèrie d'activitats . Fa alguns dies que en va fer la inauguració oficial i durant el 2008 hi haurà conferències, concerts, exposicions, relacionats amb la figura del gran poeta polonès. També hi haurà novetats editorials, com la publicació dels dos llibres d'assaigs més importants de Zbigniew Herbert: Un bàrbar en el jardí i Naturalesa morta amb fre . Us deixo un dels poemes més emblemàtics de Herbert, que he traduït per a l'ocasió. EL MISSATGE DEL SENYOR COGITO Vés cap a on anaren aquells al fosc confí vers el velló d’or del no res el teu darrer premi vés ben dret enmig dels que van de genollons enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols et salvares no pas per viure et queda poc temps n’has de donar testimoni sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent en el recompte definitiu només això té importà...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo. PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull descendent d'una família rica catalana essent ja pare de tres fills s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1) i l'encalçava sense cap mirament La dama atordida li enviava una carta rere una altra tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant un pit terriblement consumit pel càncer crida: Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2) Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons i implora el perdó experimentant en aquell mateix moment una sobtada transformació Reparteix entre els pobres la seva fortuna i decideix dedicar tota la ...
1 comentari
Més informació