Passa al contingut principal

Por

Charles Simic

POR

La por passa d'una persona a una altra
sense adonar-se'n.
Com una fulla, que passa el tremolor
a les altres fulles.

I tot d'una, l'arbre sencer tremola
i no hi ha cap rastre del vent.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Laura Dalmau ha dit…
Xavier, un poema en que la brevetat és sinònim de densitat, sobretot en els dos últims versos.
25 de novembre del 2008, a les 11:13
Katia ha dit…
Excellent! I molt bona traduccio :)
25 de novembre del 2008, a les 20:23
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe
3 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora
1 comentari
Més informació

Olla

La delicadesa del detall arriba a cims com en aquest poema de Leopold Staff . OLLA Al foc de la llar, sota l’alta protecció del curull, rodejat de planetes resplendents a les parets, cassoles i plats, com el cor del món, bull l’olla d’un fons brut i ensutjat, sense voler aixecar la tapa que tremola. Què hi bull? Ningú no ho sap. Tan sols exhala un vapor greixós d’olor intensa i tan sols les llengües daurades de les flames llaminerament llepen el saborós secret.
2 comentaris
Més informació

Becherovka

Manuel de Freitas (1972) viu a Lisboa. Va publicar el seu primer llibre l'any 2000. Des d'aleshores el nombre ha augmentat fins a 18. BECHEROVKA Noruega, alta, d'un moreno dubtós, i somreia molt. Amb insistència em deia de no estar trist, com estava realment. I em va pagar, crec, l'última copa, abans de preguntar-me “a què em dedicava”. Escriure, sobre la mort, no és exactament una professió. Però va ser la meva resposta, mentre que en un tovalló qualsevol abreujava, sols per a ella, la meva “obra”. No sabré mai si n'entengué la lletra, si en va comprar els llibres, si va arribar a sentir el que amb un pèssim francès vaig intentar dir-li aquella nit, la més perduda. Els poemes són quasi sempre això: una mena inacceptable de dir que no toquem el cos que va estar, per un cop, tan a prop nostre – i que no ens ha deixat ni un breu nom.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé,
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Dos poemes en el paisatge

Des de Sabadell, de la mà de Josep M. Ripoll , em van proposar fa uns mesos participar en una de les millors iniciatives per a la poesia que hi ha al nostre país. És el col·lectiu Papers de Versàlia que publica unes exquisides plaquettes. Cada número està dedicat a un tema concret. Em van fer la proposta per al número de tardor de 2008, sota el títol general del paisatge. El títol final fou "Joia de les fulles altes". Em van publicar dos poemes, que podreu veure en la finestra de més avall. Cada cop que presenten un número, en fan una lectura pública a Sabadell, on reparteixen la plaquette impresa de manera gratuïta. Malauradament, per qüestions de geografia, no vaig poder ser-hi present. Per a aquelles persones que no viuen prop de Sabadell, o que no tenen l'oportunitat d'assistir als recitals, poden descarregar-se les plaquettes de la pàgina web . Si voleu el darrer número sencer, el de tardor publicat l'any passat, cliqueu aquí . Un altre cop, moltes gràcies pe
2 comentaris
Més informació

Finals d'abril

Un poema per al dia d'avui. "April is the cruellest month". Tal vegada. Però aquesta sentència determina, defineix, delimita, recrea, esclata en mil interpretacions, ens emociona, ens avorreix. Però ja no som els mateixos després d'ella. FINALS D'ABRIL Finals d'abril, el sol surt i reescalfa els carrers durant el dia, però en passar a l'ombra s'esdevé com una transformació. Baixa de cop la temperatura, com si allí no hagués arribat mai la despesa dels graus – obagues en la ciutat que amaguen els records de l'hivern – i et falta la jaqueta, l'escalfor d'una nova pell, del teu cos. En la meva obaga del pensament que et busca com a les palpentes. El record crea la teva figura, la modela com si fos un escultor que treballa amb l'aire, la imaginació que es connecta en la recerca dels plecs, de qualsevol racó on poder gravar, encara que sigui per un instant, la teva mirada abocada en el telescopi dels meus ulls. Ells també et busquen als carr
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Ars poetica

Són les cinc de la tarda, totes les sirenes comencen a sonar a la ciutat, a Cracòvia, a les altres ciutats poloneses, i especialment a Varsòvia tenen el seu significat ple. Perquè avui es commemora el 65è aniversari de l’Alçament de Varsòvia. Per a alguns, una de les accions més il·lògiques, sense sentit, absurdes, que es van produir durant la II Guerra Mundial. Per a altres, un acte d’heroisme sense parangó. Un acte que s’ha de recordar amb les sirenes. I fins i tot, hi ha la proposta que un dia com avui es converteixi en festa nacional. Una gran derrota. Així, es consolida la imatge de la història a través de la martirologia. Altres nacions ja saben com es fa això, ja que en la seva diada celebren justament una derrota. Fins a quin punt té sentit furgar en la nafra un cop i un altre. On és la frontera entre el record que hem de tenir la història i la martirologia, que només serveix per atiar els més violents sentiments de l’home?  En el fragor de les sirenes emergeix la figura d’un p
2 comentaris
Més informació

La veritat sobre els arbres

Marcin Świetlicki (1961, Lublin) és un autèntic fenomen en la literatura polonesa. Va ser un dels poetes que va possibilitar un canvi radical en la poesia polonesa durant la dècada dels 90. Es convertí en una estrella del sistema, tot i que es presentava com un enfant terrible (com se sap, al final sempre aquests es veuen absorbits pel sistema, o ells mateixos ja saben ben aviat que en formen part). Es convertí en el poeta icona del canvi, amb la realitat circumdant com a element clau per poder desxifrar el món interior. Les connexions que es fan en la seva poesia són principalment amb la quotidianitat de Frank o’Hara. També canta en un grup de rock, anomenat Świetliki. I últimament, s’ha convertit en un autor de culte de novella negra, on no només parodia la vida provinciana a la ciutat (Cracòvia) sinó també la seva pròpia figura. LA VERITAT SOBRE ELS ARBRES els arbres no tenen el seu llibre sagrat els arbres tenen prou llum aire i pluja branques primes que atenyen vers el cel el cel
1 comentari
Més informació