Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció?

Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations.
Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre, la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf. Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70...

Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry.

Comentaris

Anònim ha dit…

Em costa pair aquesta metàfora, que em sembla excessivament "bèl·lica" (i una mica "imperialista") per parlar de poesia. També em costa força (ho sento!) pair la poesia del senyor Heaney, dit amb tot el respecte i tota la consideració que mereix el poeta irlandès.

23 de maig del 2008, a les 22:21

Xavier ha dit…

Benvolgut Albert,

Em costa relacionar l'adjectiu "imperialista" precisament a S. Heaney. Crec que és una imatge molt gràfica i que pot servir de manera simple per plantejar els diversos viaranys de la traducció. És interessant també que parli de Lowell i les seves Imitations. Algun dia hauríem de comentar el pròleg de les Imitations de Lowell, que té molt de suc. Per poder debatre.
Quant a la poesia de Heaney, reconec que vaig tenir una primera fase d'enlluernament absolut. Death of a Naturalist, Field Work, o altres dels primers llibres són excel·lents. I per altra banda, Seamus Heaney és un excel·lent poeta de cicles, i de cicles d'elegies. En la meva opinió, el seu darrer gran llibre va ser Seeing Things. El darrer, District and Circle, malgrat les crítiques favorables que han sortit, tampoc no m'acaba de convèncer. També s'ha de tenir en compte que Seamus Heaney és un poeta endimoniadament difícil de traduir.
Ara bé, hi ha grans poetes a Irlanda. Si m'he d'inclinar per un nom, prefereixo la poesia de Derek Mahon.

24 de maig del 2008, a les 0:16

Anònim ha dit…

Gràcies per la teva resposta, Xavier. Potser sí que he de matitzar el mot "imperialista" i admetre que segurament no és el més adient (sobretot tractant-se d'un irlandès!), però la seva metàfora em va dur a la expansió imperialista romana, la qual cosa, en certa manera, limita les connotacions pejoratives de la paraula: l'imperialisme romà no fou només militar i polític, sino també i sobretot cultural.
D'altra banda, he d'admetre que no he estat un gran lector de S. Heaney i, per tant, la meva opinió sobre la seva poesia és molt subjectiva, per no dir precipitada i agoserada. Segurament he tingut la mala sort de llegir els seus poemes menys atractius, i en traducció (el meu anglès no és suficient per llegir poesia en aquella llengua). Retiro, doncs, humilment la meva opinió sobre el poeta, i em sembla que ja he matitzat això de l'imperialisme. Les paraules poden ser un parany si no s'explica el context en què han estat dites.

24 de maig del 2008, a les 12:38

Xavier ha dit…

Albert,
en cap moment he volgut fer una crítica al teu comentari. Quant a l'imperialisme, ja ho hem deixat enllestit, i aquí sí que convinc amb la teva explicació. Quant a la figura de Heaney com a poeta, tan sols volia expressar la meva opinió.
Xavier

24 de maig del 2008, a les 19:29

Anònim ha dit…

Xavier, en cap moment he interpretat les teves paraules com una crítica, sinó com a part del debat, que em sembla molt positiu. El que he respost és sincer, i la teva opinió sobre Heaney és segurament més vàlida que no la meva pel fet que l'has llegit més bé i amb més interès que jo. No em sap gens de greu rectificar, sobretot quan m'adono que no tinc arguments suficients per opinar. Gràcies un cop més per facilitar aquest debat.

25 de maig del 2008, a les 0:42

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa

Més informació

Amants

Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües. D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

Més informació

Cementiri

Dušan Šarotar em va enviar fa uns dies el seu darrer llibre de poemes, Hiša mojega sina (La casa del meu fill) . Un llibre deliciosament editat ( aquí en podeu veure la portada) amb il·lustracions de Damian Stepančič. És un llibre força diferent a l'anterior, que ja vaig presentar en aquest blog. La concreció, la focalització en la història(es) del primer llibre deixa pas a una reflexió de caràcter més general sobre els llocs, i també sobre els objectes. Aquest equilibri del detall amb el general és l'eix de construcció de molts dels poemes. CEMENTIRI Cap dia mai no és l’adient per visitar aquest lloc, aquí no s’hi camina ni d’habitud ni per costum, allí, passat el poble, rere un marge, en el silenci dels xiprers, a dalt sobre el mar i el món, duen tots els camins. Aquí, cremat pel sol, garfullat per una fina pluja, es repeteix el nom del pare, cisellat en una pedra de casa. Enlloc no hi ha ningú, sols el record que s’evapora acabada la tempesta, i una cigala torna a anunciar-

Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar

Més informació

Volant enrere

Un altre poema de George Szirtes , del cicle "Volant enrere". Szirtes és un autèntic mestre en els cicles de poemes. VOLANT ENRERE La resta són dates com: A l’hora que els alemanys entraren a Budapest nosaltres sèiem a l’Astoria , o L’home que va demanar per nosaltres duia ulleres . O Ella feia servir un pintallavis determinat... El poder que retenim rau aquí. La construeixo en Meccano. Aquí en tinc l’esquelet. Els ossos pelats de la història es redueixen a cendres i a un nom al Golders Green, rere l’Hipòdrom, rere l’estació. Recuperada d’una trombosi, als divuit va marxar cap a Budapest, una invitació a la seva bossa (potser a la seva butxaca).

Més informació

El jardiner

Quines deuen ser les causes del silenci? Per què un autor que es revela en la seva joventut com una gran promesa, de cop i volta deixa d'escriure? Per què tardem anys de vegades a tornar a escriure? O per què ja no hi tornem mai més? Un dels llibres que sempre m'han intrigat des que el vaig comprar és Collected Poems (1957-1987) de Dom Moraes (1938-2004). Moraes va néixer a Bombai, va publicar el seu primer llibre als 19 anys. Després, encara publicà dos llibres de poemes. La seva poesia era celebrada i admirada per poetes com W. H. Auden o Stephen Spender. I la seva veu poètica s'estroncà. EL JARDINER Quan es van traslladar a la casa era hivern. Al jardí hi havia un sicòmor plantat. Cap més arrel, ni rebrot, tan sols ortigues bones per a una sopa. Va pensar tenir flors al voltant del sicòmor per a l'estiu, la rosa tota oberta, la tulipa militar, tots els colors, l'olor del sol, ell amb la pala i bevent cervesa freda amb la seva dona. Va venir la tardor. Va arrenca

Més informació

Punt

SET POEMES HIVERNALS 4. Punt Nit de desembre. Del cel baixa una negra neu. Una pesada cortina als llums dels cotxes, en l'espès fum de la nit ni el volant ni els seients no es veuen. Només el punt vermell intermitent de l'alarma atrau l'ull.

Més informació

Estàvem tots dos sols

Janez F. Jarc és un autor eslovè. He aconseguit molt poca informació sobre ell. Em va cridar l’atenció aquest poema que ha aparegut en el darrer número de la revista Literatura. ESTÀVEM TOTS DOS SOLS No coneixia el teu nom quan vas posar en silenci la teva mà al meu front. Algunes gotes d'aigua per alguns crits meus es refregaren profundament en el meu cos. Estàvem tots dos sols. Profundament sumida en un somni antic, que havies portat del Pare. Els nostres camins es creuaren. Quan vas prometre que repartiries el teu nom i l'enfonsaries en l'origen. Vaig marxar i vaig tornar. Durant llargs anys quan el cel va canviar la seva forma milers de vegades vam compartir tardes solitàries. Les teves petjades no deixaven marca. I el vent no descobria les teves aromes. Ara estic tranquil i espero la pluja de tardor.

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog