I
segueixen passant passant els dies, i dic que
posaré els altres autors que van participar al "Veus Paral·leles", i
les altres coses que vaig anar fent l’any anterior, i estem a març,
i jo em pensava que encara érem al gener, però el temps no s’atura,
i vaig acumulant dies i dies, i no apareixen al blog els textos. Bé,
ho intentarem solucionar. Ara presento el segon autor, Jakub
Kornhauser. Ja n’he traduït alguns poemes al blog, però aquí en
vaig fer una selecció més àmplia en català. En el cas de
Kornhauser, a banda de la qualitat que té, em reconforta el fet que
finalment ja ha tingut el ressò que es mereix. Recordo que en una de
les primeres entrades al blog sobre ell vaig escriure que era un
d’aquells autors que encara es trobaven al marge de tota la
faramalla dels autors més coneguts, i molts cops aquests autors
encara per descobrir, o que es troben allà amagats un no sap per
què, són molt més interessants que aquells altres que reben totes
les atencions dels mitjans, i dels seus col·legues d’escriptura.
INSULA DULCAMARA (KLEE)
Quan al matí plovia podíem estar segurs que al vespre vindrien els gossos. Al voltant no hi havia cap altra construcció. Al cap d’un temps ens van dir que vivíem en una illa. Fèiem les compres a la botiga de queviures estatal que hi havia al poble. Vam haver de tornar un formatge que pudia. Buscant gerds vam arribar a la riba, hi havia pescadors. Els gossos ens van reconèixer, però a pesar d’això no ens vam treure la tristesa del damunt. No teníem cap barca, i al mar hi havia massa límules. A la platja (més aviat era una espècie de passeig) s’agrupaven els pelicans que esperaven poder menjar. L’aigua semblava del tot verda, i les capçades dels arbres, blaves.
QUADRAT VERMELL SOBRE FONS BLANC (MALÈVITX)
Les darreres cases s’arrossegaven cap a la sortida, observava els seus amagatalls darrere de l’església. A la segona planta posaven una pel·lícula, cada dia la mateixa, encara que cada vegada tenia un final diferent. A la carbonera sotjaven unes estanteries de llibres. Un cop en vaig pispar d’amagat un, tenia les tapes negres i feia olor d’un càlid somni. Darrere la finestra hi havia tabernacles i una dona que es tallava les ungles dels peus i, a les estanteries, fileres de llibres idèntics. Aquell dia la pel·lícula va acabar força abans i vaig haver de vagarejar pels carrers abandonats. Mirava dins de qualsevol esquerda buscant portes fugitives, les baules cap a l’emigració.
BOTIGA
La botiga es trobava unes cantonades més enllà, just al costat de l’estació de ferrocarril. S’hi podia comprar indiots i oques. Hi treballava una dona lletja, pàl·lida i amb ulleres. Parlava amb si mateixa i tornava malament el canvi. Era l’època quan al bosc lladrunyaven els guillots. Podia passar que entressin a la botiga i s’enduguessin les oques. Jo m’enduia caramels quan la dependenta posava els productes a les lleixes. En cada lleixa, hi havia molts pots i ampolles diversos. Aquells caramels tenien un gust estrany que després somiava a les nits. A casa va venir un càlid guillot i em va llepar la cara.
INSULA DULCAMARA (KLEE)
Quan al matí plovia podíem estar segurs que al vespre vindrien els gossos. Al voltant no hi havia cap altra construcció. Al cap d’un temps ens van dir que vivíem en una illa. Fèiem les compres a la botiga de queviures estatal que hi havia al poble. Vam haver de tornar un formatge que pudia. Buscant gerds vam arribar a la riba, hi havia pescadors. Els gossos ens van reconèixer, però a pesar d’això no ens vam treure la tristesa del damunt. No teníem cap barca, i al mar hi havia massa límules. A la platja (més aviat era una espècie de passeig) s’agrupaven els pelicans que esperaven poder menjar. L’aigua semblava del tot verda, i les capçades dels arbres, blaves.
QUADRAT VERMELL SOBRE FONS BLANC (MALÈVITX)
Les darreres cases s’arrossegaven cap a la sortida, observava els seus amagatalls darrere de l’església. A la segona planta posaven una pel·lícula, cada dia la mateixa, encara que cada vegada tenia un final diferent. A la carbonera sotjaven unes estanteries de llibres. Un cop en vaig pispar d’amagat un, tenia les tapes negres i feia olor d’un càlid somni. Darrere la finestra hi havia tabernacles i una dona que es tallava les ungles dels peus i, a les estanteries, fileres de llibres idèntics. Aquell dia la pel·lícula va acabar força abans i vaig haver de vagarejar pels carrers abandonats. Mirava dins de qualsevol esquerda buscant portes fugitives, les baules cap a l’emigració.
BOTIGA
La botiga es trobava unes cantonades més enllà, just al costat de l’estació de ferrocarril. S’hi podia comprar indiots i oques. Hi treballava una dona lletja, pàl·lida i amb ulleres. Parlava amb si mateixa i tornava malament el canvi. Era l’època quan al bosc lladrunyaven els guillots. Podia passar que entressin a la botiga i s’enduguessin les oques. Jo m’enduia caramels quan la dependenta posava els productes a les lleixes. En cada lleixa, hi havia molts pots i ampolles diversos. Aquells caramels tenien un gust estrany que després somiava a les nits. A casa va venir un càlid guillot i em va llepar la cara.
Comentaris