Jakub Kornhauser. 3 poemes

I segueixen passant passant els dies, i dic que posaré els altres autors que van participar al "Veus Paral·leles", i les altres coses que vaig anar fent l’any anterior, i estem a març, i jo em pensava que encara érem al gener, però el temps no s’atura, i vaig acumulant dies i dies, i no apareixen al blog els textos. Bé, ho intentarem solucionar. Ara presento el segon autor, Jakub Kornhauser. Ja n’he traduït alguns poemes al blog, però aquí en vaig fer una selecció més àmplia en català. En el cas de Kornhauser, a banda de la qualitat que té, em reconforta el fet que finalment ja ha tingut el ressò que es mereix. Recordo que en una de les primeres entrades al blog sobre ell vaig escriure que era un d’aquells autors que encara es trobaven al marge de tota la faramalla dels autors més coneguts, i molts cops aquests autors encara per descobrir, o que es troben allà amagats un no sap per què, són molt més interessants que aquells altres que reben totes les atencions dels mitjans, i dels seus col·legues d’escriptura.

INSULA DULCAMARA (KLEE)

Quan al matí plovia podíem estar segurs que al vespre vindrien els gossos. Al voltant no hi havia cap altra construcció. Al cap d’un temps ens van dir que vivíem en una illa. Fèiem les compres a la botiga de queviures estatal que hi havia al poble. Vam haver de tornar un formatge que pudia. Buscant gerds vam arribar a la riba, hi havia pescadors. Els gossos ens van reconèixer, però a pesar d’això no ens vam treure la tristesa del damunt. No teníem cap barca, i al mar hi havia massa límules. A la platja (més aviat era una espècie de passeig) s’agrupaven els pelicans que esperaven poder menjar. L’aigua semblava del tot verda, i les capçades dels arbres, blaves.

QUADRAT VERMELL SOBRE FONS BLANC (MALÈVITX)

Les darreres cases s’arrossegaven cap a la sortida, observava els seus amagatalls darrere de l’església. A la segona planta posaven una pel·lícula, cada dia la mateixa, encara que cada vegada tenia un final diferent. A la carbonera sotjaven unes estanteries de llibres. Un cop en vaig pispar d’amagat un, tenia les tapes negres i feia olor d’un càlid somni. Darrere la finestra hi havia tabernacles i una dona que es tallava les ungles dels peus i, a les estanteries, fileres de llibres idèntics. Aquell dia la pel·lícula va acabar força abans i vaig haver de vagarejar pels carrers abandonats. Mirava dins de qualsevol esquerda buscant portes fugitives, les baules cap a l’emigració.

BOTIGA

La botiga es trobava unes cantonades més enllà, just al costat de l’estació de ferrocarril. S’hi podia comprar indiots i oques. Hi treballava una dona lletja, pàl·lida i amb ulleres. Parlava amb si mateixa i tornava malament el canvi. Era l’època quan al bosc lladrunyaven els guillots. Podia passar que entressin a la botiga i s’enduguessin les oques. Jo m’enduia caramels quan la dependenta posava els productes a les lleixes. En cada lleixa, hi havia molts pots i ampolles diversos. Aquells caramels tenien un gust estrany que després somiava a les nits. A casa va venir un càlid guillot i em va llepar la cara.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cabdells

Fa un parell de dies, he tingut la grata sorpresa de trobar-me amb noves referències a l’antologia de Tierra inalcanzable . Al Babelia del dissabte, Francisco Calvo Serraller, de qui admiro des de fa molt temps tant la seva vasta erudició com la concisió de la seva ploma (per a mi, són els millors articles que es troben sempre al Babelia), va publicar un article a partir de les referències pictòriques de Milosz . Per una altra banda, l’amic Eduardo Jordà m’envia un enllaç d’un article que va publicar al Diari de Mallorca . Amb Eduardo vaig tenir la sort de compartir una sèrie de converses molt interessants sobre Milosz arran de la traducció del poema Regal, un dels més coneguts del gran autor polonès. A tots dos, el meu agraïment i la meva admiració.

Més informació

Mapes (I)

Tres poemes que formen un petit cicle del llibre La ciència dels ocells de Michal Książek. Avui, el primer. De sempre també m’han fascinat els mapes, i com és la mirada dels poetes sobre els mapes. Un dels poemes que més m’agrada recordar sobre aquest element és «The Map» d’Elizabeth Bishop, amb aquell vers final excepcional: «More delicate than the historians’ are the map-makers’ colors». Un poema que, a més, forma part d’un dels títols de llibre també més fascinants i senzills, North and South . En aquest cas, els poemes sobre els mapes de Książek tenen més ressons del poema «Mapa» que apareix en el darrer llibre que es va publicar de Wisława Szymborska, Prou. MAPES Mirant el mapa de Iakútia central, els voltants de Tlustx i Oimiakon, m’estranya que jo no hi sigui. Miro les carreteres que conec bé, examino els pujols, exploro els rius. Al final, en comprovo la llegenda: no hi sóc. No m’he inscrit a topografia buscant fragments del neolític al Lena...

Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Més informació

Mapes II

Un segon poema del cicles de "Mapes" de Michał Książek. MAPES II Els mapes sempre mostren llocs extremament segurs. Als seus rius no ens podem enfonsar, no ens amenacen amb inundacions. A les carreteres no ens podem perdre, sempre són buides i senzilles, i els agafadors dels ponts uneixen forts diferents fragments de realitat. Als mapes mai no bufa el vent, i els arbres i l’herba emanen una flaire de tranquil·litat de paper. No plou perquè si no el món podria quedar tot xop. Hi domina el silenci com si hagués passat un àngel. De vegades penso que estaria bé trencar-lo i a una escala adient convertir-se en una figura de la llegenda.

Més informació

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek. MAPES III Els mapes són tanmateix literatura. El quart gènere junt amb l’èpica, la lírica i el drama. En cap novel·la, poema o comèdia l’espai no ha estat copsat tan bé com en un mapa. Mai no han atrapat el temps amb les mans al plat, tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix. Observo els mapes quasi com el Creador – una mica totpoderós, una mica omnipresent. Així com transcendental.

Més informació

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

Més informació

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre.

Més informació

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.

Més informació

Herba

Un altre poema de Mira Kuś . Parla en un moment dels mètodes per endevinar, i el primer és la cera en l’aigua. És un procediment que es fa a Polònia el 29 de novembre, la vigília de Sant Andreu, i consisteix a vessar cera calenta en aigua, normalment a través del forat d’una clau. I d’aquesta manera, amb la forma de la cera, o quan aquesta fa ombra en una paret, es pot formar la figura de la futura persona estimada. HERBA Un cec que pren el ratllador per un llibre en Braille: del tot com jo quan intento endevinar per la cera en l’aigua del pòsit del cafè o també de la forma dels núvols com li va exactament a l’herba el llenguatge de l’herba sé que en silenci l’herba em cobreix els peus d’amagat s’enfila pel cos fins que al final diu el que ha de dir: directament a l’orella.

Més informació

Lenta navegació

Hauria de viatjar més en avió. No, no és una activitat que m'agradi massa. No em fa ni fred ni calor. I, a més, m'exasperen algunes coses. La llarga espera des que entres i no embarques. La conducta d'algunes persones (és en aquests casos quan surt la faceta més asocial – o insociable, gairebé misantròpica – de la meva personalitat. Com ara, que sóc a la biblioteca intentant escapar del bat de sol, i algú al meu costat agafa el telèfon mòbil i comença a parlar tranquil·lament). Així doncs, per què hauria de viatjar més en avió? Abans llegia sempre un llibre, n'agafava dos o tres perquè no sabia si la primera opció acabaria satisfent-me. Potser un es torna més exigent amb el pas del temps. Ara ja he adoptat una altra estratègia, aposto per un autor segur. Els poetes preferits m'acompanyen, sigui en format de llibre o directament a l'ordinador. Treus l'ordinador, i sense internet (aquest és el punt clau), puc llegir o puc agafar un poema i traduir-lo. És l...

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog