Un poema de
Krystyna Dąbrowska del seu llibre publicat l’any 2014, El
temps i el vel.
LA CARA
DEL MEU VEÍ
I
La cara
del meu veí, un professor
la dona
del qual va morir,
de
sobte esdevingué nua, sense proteccions.
Quan
me’l vaig trobar al pati
i de
sobte va començar a parlar obertament
de
quantes coses li feien recordar-la,
vaig
tenir la sensació que veia la seva cara per primer cop.
Com
aquesta casa del davant,
fins fa
no gaire la tapava un gran castanyer,
però
una tempesta va destrossar l’arbre i el van
haver de talar.
I abans
que el buit es converteixi en costum
veig la
finestra de la casa, la vida que hi passa.
II
Una
camisa clara. El cap d’un patrici romà.
Un
aparcament inamovible
vora la
paret on, quan ha plogut,
també
aparquen els cargols.
He
pensat molt temps: un home irreprotxable,
passa
per la seva vida endreçada
com si
fos cada matí pel pati.
Li
faria uns setanta anys com a molt.
En té
vuitanta-dos, em va dir fa poc,
i de
nen va estar al gueto de Varsòvia.
El pare
i el germà van morir. Es van salvar ell i la mare.
Alina
Szapocznikow va escriure sobre el bateig de la desesperació.
Quants
n’hi ha que hi van passar i callen.
III
Quan al
pati va entrar el camió de bombers
i
l’escala va arribar fins al balcó del professor,
em vaig
adonar del temps que feia que no el veia.
L’últim
any havia canviat molt, s’havia encorbat,
ja no
era un patrici romà, sinó un home rere la boira.
Algú
va dir que va ser el fill qui va demanar ajuda,
va
trucar a casa del pare, però aquest no l’agafava,
encara
que és a casa, no obre la porta.
Vam
esperar a baix, un grup de badocs,
el
camió feia brogit, els llums bategaven.
Finalment,
van venir cap a nosaltres uns homes amb casc.
«Una
falsa alarma – van dir – el professor
estava
fent una becaina, no havia sentit res».
Semblava
que allí acabaria tot
i que
els bombers se n’anirien tot seguit.
Però
alguna cosa s’encallà i no podien plegar l’escala.
Es va
fer fosc, i l’escala encara està travada
davant
del balcó del professor.
Comentaris