Torno de Tarragona. Arribo a
casa, miro les darreres notícies. Llegeixo que ha mort Włodzimierz
Odojewski. Segurament, Odojewski, un dels narradors polonesos més
importants del segle XX, no apareixerà a cap altre diari que els de
Polònia. Feia poc, moria Peter Esterhazy, i en alguns mitjans fora
de la seva Hongria natal se'n feien ressò. També en català i en
castellà. Odojewski, però, que en les seves novel·les relata la
Massacre de Volínia, quedarà silenciat, s'endurà tots els silencis
dels seus personatges en aquest darrer silenci, ja definitiu, d'ell
mateix. Se m'escapen massa sovint els mecanismes que en el món de la
literatura fan que alguns autors tinguin més repercussió que
d'altres, amb el benentès que estem parlant d'autors d'una qualitat
fora de qualsevol dubte. No és qüestió de dir si els uns són millors
que els altres, que amb els gustos i les preferències no ens posem.
En aquest cas, Odojewski hauria de ser un nom conegut per a qualsevol
europeu que tingués interès en la literatura. Qui sap, potser
encara no ha arribat el moment al tema de les seves novel·les.
Mentre es va gratant en la història d'Europa i se sap que a banda de
les dues grans matances el que hi ha hagut al llarg del segle XX són
moltes altres matances que anaven canviant de geografia, van sortint
també monuments literaris que en parlen o que en van parlar (un dels
casos darrerament seria el genocidi armeni, però arran dels cent
anys que es va perpetrar). El tema d'Odojewski és la Massacre de
Volínia, un capítol encara molt poc conegut fora de la zona en què
va succeir, durant la segona matança gran dita també segona guerra
mundial.
La seva obra, que té diverses
novel·les, alguns contes llargs i reculls de contes, gira tota al
voltant d'aquest tema, i de les relacions entre polonesos i
ucraïnesos, i Katyń, i la mort i el
record. I la identitat, com en un passatge en què a un personatge li
pregunten si és polonès, o si és ucraïnès, i ell ho va negant
tot en una espècie de llengua que barreja el polonès, l'ucraïnès,
el rus, i al final, ja entre l'espasa i la paret, diu en aquella seva
llengua: «sóc d'aquí, del lloc, sóc catòlic romà». Cal
conèixer les relacions entre la llengua i els territoris i la
identitat creada i la confrontació també religiosa per veure que
aquesta sola frase pot torpedejar qualsevol intent de crear un sentit
identitari. I no és una reafirmació de la religió. Aquest passatge
es troba a la novel·la que Odojewski considerava la seva obra magna,
La neu ho cobrirà tot.
També es pot destacar en la
seva producció Oksana, Anem-hi, tornem-ne... i
altres. Per la seva obra magna, Odojewski es va convertir en un
exiliat. Era conscient que al país, a Polònia, no tenia cap
possibilitat de poder ser publicada. La
va haver de publicar a París, i ell s'establí a Alemanya. Més
tard, a Polònia van aparèixer acusacions que havia
col·laborat
durant dos anys amb els Serveis de Seguretat del govern comunista (la SB). No podria ser
d'altra manera. Apareixen carpetes aquí i allà, de vegades un té
la sensació que apareguin com bolets, amb la corresponent pluja
anterior que els prepara bé. I sempre s'intenta tacar alguns
escriptors, figures públiques rellevants, etc. A Polònia, saben com
fer aparèixer una carpeta i aleshores ja tens tota la teva obra que
es posa en dubte. Perquè, com se sap, tothom podia tenir la
llibertat de no col·laborar-hi en absolut, tu
triaves. I si col·labores és perquè vols col·laborar i treure'n
algun profit. I els
impol·luts que sustenten la
veritat i la defensen a ultrança saben com acusar, com tacar, i
tocar i enfonsar-te. Però en aquest cas, tot i les sospites, tot i
la certesa que sí hi va haver col·laboració, forçada, no van
aconseguir que aquesta ombra es projectés més enllà d'aquest
fet, i l'obra d'Odojewski en va sortir sense patir gaires
esgarrinxades.
La qüestió principal és que els polonesos tenen
molts problemes per dialogar amb els seus escriptors, el rancor és a
l'ordre del dia. Es veu en el cas més explícit de
l'escriptor més anti-polonès
que és a la vegada el més polonès fins al moll de l'os, Witold
Grombrowicz, qui més ha fet
per desmuntar la imatge d'una identitat i l'ha recreada al mateix
temps. I no només ell no
s'ha salvat dels atacs i de les taques que se'ls atribueixen,
també Mrożek,
Szymborska per la seva època fosca de culte a Stalin, Miłosz
per ser un traïdor doble, per esmentar només els que són més
coneguts entre nosaltres. Autors incòmodes amb els quals molts
polonesos no saben encara
com parlar-hi, si no és a base d'atacs. I no
és tan sols una qüestió
d'ordre polític.
Sempre
que es parla d'Odojewski en la crítica polonesa se citen dos autors
literaris, Marcel Proust i William Faulkner. La veritat, a banda de
la frase llarga, plena de meandres, d'una subordinació constant que
també permet el polonès (quan
un llegeix Bruno Schulz en
pot acabar esparverat, amb el
seu ús magistral de períodes amplíssims), la
relació que, al meu parer, és directa és amb Faulkner. No tan sols
per les tècniques literàries que aplica a la seves novel·les sinó
també en la recreació d'un univers geogràfic, que és el paradigma
d'un món però que no correspon a unes coordenades reals del tot. La
creació d'un espai, d'aquest univers geogràfic, s'ha tenyit ja
massa vegades de mite, se n'ha abusat fins a tal punt que pot semblar
que no existeixi cap altra via. L'espai fronterer d'Odojewski no és
pas mític en aquest mateix sentit, és un espai ple de tragèdia, de
pors i de dolors. Es correspon amb una realitat que es va viure però
no és real si intentéssim apamar-lo. Hi va haver un crític que en
va fer el croquis, el recorregut, seguint les traces que deixa
l'autor a les novel·les, i va arribar a la conclusió que aquells
contorns no existien en la realitat. Odojewski és un escriptor de
ficció, per molt que ens expliqui en el rerefons la història de la
zona. Aquest
espai, junt amb els
períodes llargs, i l'ús d'un polonès d'una enorme riquesa verbal,
el converteixen en un dels grans autors de la segona meitat del segle
XX. Al
qual, pel que sembla,
encara no li ha arribat el moment de la descoberta, per molt que ja
tingui algunes traduccions (al francès, per exemple, s'ha traduït
la seva gran novel·la que hem comentat aquí). Si s'arriba a la
descoberta, que espero que així sigui, la seva repercussió podria
arribar a ser comparable a Vida i destí
de Vassili Grossmann o a
la recent traducció de Els
quaranta dies del Musa Dagh
de Franz Werfel, o també a El
llibre dels xiuxiueigs
de Varujan Vosganian.
Comentaris