Ara fa uns dies, Pau Sif es lamentava en el seu blog de la recepció de l’obra d’un poeta que havia traduït. Hi comentava que no havia
tingut el ressò que s’esperava. És clar que fa referència a la vàlua de l’obra,
i no pas pel fet que ell en sigui el traductor. Això darrer li dóna valor i, a
banda, ens dóna la informació que és un llibre de poemes en què ha confiat, com
a traductor i com a poeta. Estic d’acord amb tot el que hi diu. I també em
sobta que el llibre hagi passat tan de puntetes entre els poetes contemporanis.
Potser tinc una versió distorsionada pel fet de viure el
món literari català des de l’estranger. Pot ser que la vessis, per un
desconeixement directe. Però la distància també permet veure línies d’actuació
que són més imperceptibles al lloc on s’originen. O tal vegada, el que faig és
tan sols projectar les meves dèries i disfressar-les d’aquesta distància. Amb
tot, la línia que veig aquí és, al meu parer, bastant clara. Ho diré amb un
exemple, no gaire més tard de la traducció que va fer Pau Sif de Petar Matović
va aparèixer en castellà una traducció d’un poeta macedoni de la seva mateixa
generació (quant a edat), Nikola Madzirov, del qual he presentat alguna traducció
en aquest espai. Hi va haver tot un grup de poetes que escriuen en castellà que
s’hi van abocar de ple, en van quedar meravellats, i va ser com un petit terratrèmol
en el món poètic. Petar Matović i Nikola Madzirov són dos veus poètiques molt
interessants en el panorama europeu actual, però ¿per què tenim aquesta diferència
de recepcions?
En la poesia catalana contemporània, hi ha autors que no
podríem entendre sense l’experiència d’una veu o d’unes veus que provenen de fora
de la pròpia llengua, penso en els casos de Pau Sif, d’Iban L. Llop, de Melcion
Mateu, de Manuel Forcano, i en podria esmentar molts més. En la poesia
castellana, trobem una generació, que és la de Martín López-Vega, Carlos Pardo,
Abraham Gragera, Javier Rodríguez Marcos o Fruela Fernández que no s’entén
sense l’obertura, la immensa obertura que han tingut vers la poesia en
qualsevol llengua, una generació que no s’entén sense l’experiència de l’estrangeritat.
En un principi, això també ho tindríem en la poesia en català, però pel que
sembla no té cap mena d’incidència.
El llibre Les maletes de Jim Jarmusch de Petar Matović
que va traduir Pau Sif mereix més atenció de la que ha rebut fins ara, i no
sols això, sinó que també hauria d’entrar a dialogar amb les nostres obres.
Acabo amb un poema del llibre, amb el permís del seu
autor i del seu traductor, i amb un profund agraïment perquè l’han sabut portar
fins a nosaltres amb tant encert.
Abans de la tempesta
A Jim Jarmusch
La fressa de la
cel·lofana del caramel, el gest que
finalment la llança a
l’aigua. Un oratge que no es deixa
descriure. La llepada
sorollosa de la llepolia,
amb mirada de m’és
igual; però que recorda:
la cel·lofana, en
l’aire, estén les ales lliscant,
una obertura d’ales que
no tenen ni els ufanosos albatros.
Hi ha qui reconeix el
sentiment, jo només la imatge:
la grava que es mou al
fons del riu. Aquest no és
lloc per a somnis: la
cadira de la cuina ensorrant-se a la duna
del riu, el quars sosté
la bosseta, les fulles s’envolen
en espiral. Me’n vaig
abans de la tempesta. Tot en un quadre.
Comentaris