Passa al contingut principal

Sobre recepcions

Ara fa uns dies, Pau Sif es lamentava en el seu blog de la recepció de l’obra d’un poeta que havia traduït. Hi comentava que no havia tingut el ressò que s’esperava. És clar que fa referència a la vàlua de l’obra, i no pas pel fet que ell en sigui el traductor. Això darrer li dóna valor i, a banda, ens dóna la informació que és un llibre de poemes en què ha confiat, com a traductor i com a poeta. Estic d’acord amb tot el que hi diu. I també em sobta que el llibre hagi passat tan de puntetes entre els poetes contemporanis.
Potser tinc una versió distorsionada pel fet de viure el món literari català des de l’estranger. Pot ser que la vessis, per un desconeixement directe. Però la distància també permet veure línies d’actuació que són més imperceptibles al lloc on s’originen. O tal vegada, el que faig és tan sols projectar les meves dèries i disfressar-les d’aquesta distància. Amb tot, la línia que veig aquí és, al meu parer, bastant clara. Ho diré amb un exemple, no gaire més tard de la traducció que va fer Pau Sif de Petar Matović va aparèixer en castellà una traducció d’un poeta macedoni de la seva mateixa generació (quant a edat), Nikola Madzirov, del qual he presentat alguna traducció en aquest espai. Hi va haver tot un grup de poetes que escriuen en castellà que s’hi van abocar de ple, en van quedar meravellats, i va ser com un petit terratrèmol en el món poètic. Petar Matović i Nikola Madzirov són dos veus poètiques molt interessants en el panorama europeu actual, però ¿per què tenim aquesta diferència de recepcions?
En la poesia catalana contemporània, hi ha autors que no podríem entendre sense l’experiència d’una veu o d’unes veus que provenen de fora de la pròpia llengua, penso en els casos de Pau Sif, d’Iban L. Llop, de Melcion Mateu, de Manuel Forcano, i en podria esmentar molts més. En la poesia castellana, trobem una generació, que és la de Martín López-Vega, Carlos Pardo, Abraham Gragera, Javier Rodríguez Marcos o Fruela Fernández que no s’entén sense l’obertura, la immensa obertura que han tingut vers la poesia en qualsevol llengua, una generació que no s’entén sense l’experiència de l’estrangeritat. En un principi, això també ho tindríem en la poesia en català, però pel que sembla no té cap mena d’incidència.
El llibre Les maletes de Jim Jarmusch de Petar Matović que va traduir Pau Sif mereix més atenció de la que ha rebut fins ara, i no sols això, sinó que també hauria d’entrar a dialogar amb les nostres obres.
Acabo amb un poema del llibre, amb el permís del seu autor i del seu traductor, i amb un profund agraïment perquè l’han sabut portar fins a nosaltres amb tant encert.


Abans de la tempesta
A Jim Jarmusch
La fressa de la cel·lofana del caramel, el gest que
finalment la llança a l’aigua. Un oratge que no es deixa
descriure. La llepada sorollosa de la llepolia,
amb mirada de m’és igual; però que recorda:
la cel·lofana, en l’aire, estén les ales lliscant,
una obertura d’ales que no tenen ni els ufanosos albatros.

Hi ha qui reconeix el sentiment, jo només la imatge:
la grava que es mou al fons del riu. Aquest no és
lloc per a somnis: la cadira de la cuina ensorrant-se a la duna
del riu, el quars sosté la bosseta, les fulles s’envolen
en espiral. Me’n vaig abans de la tempesta. Tot en un quadre.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Artur Rubinstein enregistra els valsos de Chopin

Un altre poema relacionat amb l'altra disciplina artística del poeta Maciej Woźniak . ARTUR RUBINSTEIN ENREGISTRA ELS VALSOS DE CHOPIN No serem nosaltres qui ballarem. Ballaran per nosaltres els arbres en el vent, els prats de juny, els ocells i les ones del mar, que abracen amb passió cada una de les pedres de la riba. Ballarà el pols sota la pell, una fulla seca rere la finestra, la ploma sobre el paper, en tonalitats, per torns: re bemoll major, do sostingut menor, la bemoll major . No serem nosaltres qui ballarem. Ballaran per nosaltres la nostra por i la nostra angoixa, en sabates esmolades,  punxegudes com talons, les puntes dels nervis en què és tan difícil mantenir l’equilibri. Ballarà la pols al terra, una cullereta en un got buit i una llàgrima en el llis i brillant parquet de la galta. No serem nosaltres qui ballarem. Ni tan sols ens ho demanaran: les espatlles del passat en les quals ens volem recolzar, es retiren amb violència, i de la mà esvelta del futur, allargad

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch

Caure en l'oblit

Fa pocs dies ha mort el poeta rus Evgueni Evtuixenko. Uns mesos abans, vaig escriure i publicar aquest article per a la revista Caràcters. 

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice , A matéria do poema . Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui. D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice. EL PAS DEL TEMP

Successió (IV)

Amb aquest poema es clou el cicle Successió del poeta eslovè Uroš Zupan . SUCCESSIÓ IV Naveguem entre els anells dels planetes. Un final és el que ens dóna escalfor. Després d’un alè esqueixat hem tornat a la immensitat. Hores tranquil·les  que embassen la misericòrdia, la destrucció del pròxim i del desconegut, l’odi, voluntari o involuntari, l’espera no acomplerta, rebre i donar amor, tot això està escrit en el nostre projecte i fixen la direcció i la rapidesa de la navegació. Vénen mestres, deixen acostar-nos-hi, en els moments d’èxtasi ens deixen olorar allò que ens espera. Aleshores comencen a col·locar les seves cartes geogràfiques en la sang i nosaltres els empenyem, cauen en la galàxia, on esperaran la trobada d’un nou cos que respiri. Els que són sota nostre, que encara s’aferren als límits del seu Nom, en la mort canviaran material, potser ens atraparan algun dia. L’hemorràgia dels segons s’ha glaçat a l’esfera de les hores que mesura l’estat de l’amor. Han sobreviscut als

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czes ław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que