Sembla ser que ja es pot trobar a les llibreries un dels llibres més
importants del poeta eslovè Tomaž Šalamun, Balada para Metka Krašovec. Aquí es pot consultar. Dic sembla ser perquè encara no he pogut veure’l, el viatge dels
paquets cap a Cracòvia de vegades triga una mica.
El treball de traducció ha estat molt intens, amb moltes alegries, i amb
una feinada de por. Entrar en el món i en la llengua de Tomaž Šalamun exigeix
una dosi important d’esforç, esforç que després es veu recompensat amb escreix.
D’alguns poemes, no recordo quantes versions n’he fet, era un treball de
correcció i de nova correcció. Aquí sí que si no et treuen el llibre de les
mans, no l’acabes mai de lliurar. Un dels aspectes que sempre em capfiquen en
la traducció d’un poeta és poder trobar aquella veu, aquell to que el fa
diferent de qualsevol altre. Es podria pensar que, sent un poeta tan allunyat
estèticament d’altres autors que he traduït, seria en aquest cas una tasca fàcil.
I no, no és pas així. S’ha d’aconseguir que l’estranyesa, la revolució que
imposa a la seva llengua tingui el seu ressò en la nova llengua a què es
tradueix. No sé si ho he assolit, però sí que estic completament convençut que
es tracta d’un llibre que ens obliga a enfrontar-nos a molts reptes, com el de
qüestionar qualsevol tipus d’identitat. És una tasca que poden dur a terme amb
èxit els grans poetes, i Tomaž Šalamun és, sense cap mena de dubte un dels
grans poetes europeus actualment.
Aquest és un dels poemes del llibre.
WEST BROADWAY
Me gusta estar en el aire.
Bajo a la ciudad, sobre
la gente. Me atrinchero en
la tierra. Carros con bueyes,
un campesino con una fusta
atraviesa el pueblo un día
tranquilo. Y en el Bronx, un
judío vestido como en otra
época. Ya no se pueden ver
los techos
desde el gabinete del
dentista en el rascacielos
de Ljubljana. Eran tan
extraños, y yo estaba
tan alto. Después vinieron
años de hambruna. Estuve
en lugares donde la gente
llevaba pantalones negros
ajustados. Las paredes
estaban manchadas de minio
rojo, el alcalde de la
ciudad nos mostró dónde estaría
la gigantesca central
eléctrica. Después nos fuimos al mar.
Entre los bambús me extrañé
de dónde salían tantas
agujas de abetos. Miré a los
barcos de vapor desde la terraza.
Supe que navegaría. Me
despertaron en un
pueblo donde el blanco sol
brillaba en el Duomo.
Los farmacéuticos
susurraban. Echaron libros
a los camiones. Se fueron
porque nosotros habíamos llegado.
No tengo país. A cualquiera
al que me agarre, me lo bebo.
Por doquier ordenan que la
niveladora eche abajo
mis construcciones. Esta
barra y esta gente que pasa –
Castelli ha envejecido desde
la última vez
que lo vi – cuando el
incendio de Venecia hubo
una revolución – aunque
sigue teniendo el mismo
perro, otras mujeres bellas
a su alrededor, y la misma
orquídea salvaje en el ojal.
Comentaris