Salta al contingut principal

Tomaž Šalamun en una nova traducció



Sembla ser que ja es pot trobar a les llibreries un dels llibres més importants del poeta eslovè Tomaž Šalamun, Balada para Metka Krašovec. Aquí es pot consultar. Dic sembla ser perquè encara no he pogut veure’l, el viatge dels paquets cap a Cracòvia de vegades triga una mica. 
El treball de traducció ha estat molt intens, amb moltes alegries, i amb una feinada de por. Entrar en el món i en la llengua de Tomaž Šalamun exigeix una dosi important d’esforç, esforç que després es veu recompensat amb escreix. D’alguns poemes, no recordo quantes versions n’he fet, era un treball de correcció i de nova correcció. Aquí sí que si no et treuen el llibre de les mans, no l’acabes mai de lliurar. Un dels aspectes que sempre em capfiquen en la traducció d’un poeta és poder trobar aquella veu, aquell to que el fa diferent de qualsevol altre. Es podria pensar que, sent un poeta tan allunyat estèticament d’altres autors que he traduït, seria en aquest cas una tasca fàcil. I no, no és pas així. S’ha d’aconseguir que l’estranyesa, la revolució que imposa a la seva llengua tingui el seu ressò en la nova llengua a què es tradueix. No sé si ho he assolit, però sí que estic completament convençut que es tracta d’un llibre que ens obliga a enfrontar-nos a molts reptes, com el de qüestionar qualsevol tipus d’identitat. És una tasca que poden dur a terme amb èxit els grans poetes, i Tomaž Šalamun és, sense cap mena de dubte un dels grans poetes europeus actualment.
Aquest és un dels poemes del llibre.


WEST BROADWAY

Me gusta estar en el aire. Bajo a la ciudad, sobre
la gente. Me atrinchero en la tierra. Carros con bueyes,
un campesino con una fusta atraviesa el pueblo un día
tranquilo. Y en el Bronx, un judío vestido como en otra
época. Ya no se pueden ver los techos
desde el gabinete del dentista en el rascacielos
de Ljubljana. Eran tan extraños, y yo estaba
tan alto. Después vinieron años de hambruna. Estuve
en lugares donde la gente llevaba pantalones negros
ajustados. Las paredes estaban manchadas de minio
rojo, el alcalde de la ciudad nos mostró dónde estaría
la gigantesca central eléctrica. Después nos fuimos al mar.
Entre los bambús me extrañé de dónde salían tantas
agujas de abetos. Miré a los barcos de vapor desde la terraza.
Supe que navegaría. Me despertaron en un
pueblo donde el blanco sol brillaba en el Duomo.
Los farmacéuticos susurraban. Echaron libros
a los camiones. Se fueron porque nosotros habíamos llegado.
No tengo país. A cualquiera al que me agarre, me lo bebo.
Por doquier ordenan que la niveladora eche abajo
mis construcciones. Esta barra y esta gente que pasa –
Castelli ha envejecido desde la última vez
que lo vi – cuando el incendio de Venecia hubo
una revolución – aunque sigue teniendo el mismo
perro, otras mujeres bellas a su alrededor, y la misma
orquídea salvaje en el ojal.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.

Aquest hivern

Fa uns dies, vaig rebre a casa el llibre New & Collected Poems del poeta George Szirtes . Tota una revelació, la consciència europea de la història amb la serenitat de la poesia anglesa. Szirtes va néixer a Budapest en 1948. L’any 1956, fruit dels esdeveniments de la Revolució Hongaresa, ell i la seva família es traslladen a Anglaterra. Adopta l’anglès com a llengua literària, i després d’una visita a Budapest, l’any 1984, la seva poesia pren un tombant, on la consciència de l’origen i de la història agafen més protagonisme. També és a partir d’aquell moment que comença a traduir literatura hongaresa a l’anglès. El poema d’avui pertany al cicle "El fotògraf a l’hivern", que forma part d’un llibre publicat en 1986 amb el mateix títol. Els cicles de poemes de Szirtes representen un punt àlgid en la poesia contemporània. *** Aquest hivern no és metafòric. El sol s’ha esmicolat en peces minúscules i continua esquerdant-se mentre allibera més i més llum que decora les parets...

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat. Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls. *** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostr...

Amor fati

Un altre poema d' Ivan V. Lalić . AMOR FATI Dos til·lers em xiuxiuegen amb força rere la casa: Tu n'ets el culpable; ets tu qui ens vas plantar en el fred, del nord, per protegir els fonaments de la casa enderrocada, i ja han passat molts anys; ara, esplendorosos, ens fem càrrec de la teulada i al juny sagnem una olor daurada, cruixen les fulles quan plou o quan ens acarona el vent, i tu n'ets el culpable: per tu creixem amb les arrels en el guaret urbà, en les ruïnes, en les roques. Em xiuxiuegen els til·lers, i jo els responc: ja està bé que sigui així, que existeixi la desproporció, quan la causa es toca amb la conseqüència. Us beneeixo, til·lers; i vosaltres beneïu-me a mi, depassant la meva obra, depassant la meva hora.

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .

Fidelitat (2)

Quant a la fidelitat, cada poeta (o fins i tot, cada poema) exigeix les estratègies al traductor. Aquest ha de conèixer a fons l'obra del poeta, n'ha d'haver fet una lectura en profunditat. Sí, l'altre dia parlàvem de modificació i no de mala traducció. Però una traducció pot equivocar-se quant a l'estratègia de la fidelitat. Posem-ne un exemple, no concebo la traducció de Mandelxtam que no intenti conservar elements com la rima. D'això en depèn la sort d'un poeta en la nova cultura que l'acull. W. H. Auden s'estranyava de la importància de Mandelxtam en la poesia russa, i així li ho digué a Joseph Brodsky. El problema raïa en la traducció. Segurament, molts lectors espanyols de Mandelxtam pensen avui com Auden quan aquest es trobà amb aquell fenomen poètic que duia per nom Brodsky.

Les veus del Pamano en polonès

Entro en una pàgina polonesa de llibres electrònics que cada dia recull totes les ofertes de les diferents plataformes . És una eina molt útil perquè no has d'entrar a cada una de les pàgines per separat. Ja en altres ocasions he comentat que el mercat polonès dels llibres electrònics està molt desenvolupat. Vaig mirant les ofertes i em trobo amb aquesta agradable sorpresa: L'any passat la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré va ser un autèntic èxit, de vendes, de crítica, de lectors entusiasmats amb l'obra. I ara ja tenim Les veus del Pamano també en polonès. Felicitats a tots els que han contribuït a aquest èxit: l'editorial Marginesy , que va fer una gran campanya de promoció; la traductora, Anna Sawicka, que ha sabut reflectir el complex món de la novel·la amb una precisió envejable; la seva agent editorial, Cristina Mora. I després, la gran quantitat de reportatges als diaris, les entrevistes a la ràdio. I és clar, les felicitats al seu autor, per la s...

Llàntia

Michał Sobol va néixer en un poble a prop de Cracòvia en 1970. Ha estudiat Història de l’Església i Filosofia. Ha publicat dos llibres de poemes, el primer, Planys, publicat l’any 2001 va rebre un premi al millor debut poètic de l’any. LLÀNTIA Als anys setanta a casa nostra encara teníem una llàntia, una ampolla en forma de pera, de vidre fi encaixada en un pot, amb el seu diafragma, el ble, el mirallet. Però no és això el que importa ara. Hi ha coses semblants, fins i tot més antigues, als museus. La devoció pel detall creix quan moren els vincles. Tenir una llàntia estava lligat a la cura, avui oblidada, que posàvem a fer sortir bé la flama, a netejar la pantalla de manera que no es trenqués, a no vessar el querosè, i a proveir-nos-en a fi que ens pogués durar per tot l’hivern.

Segueix

Un altre poema de Wojciech Bonowicz . SEGUEIX Primavera, quan començaren a cavar en el lloc on enterràrem una pilota. I on més d’un cop vaig separar la terra amb un ganivet. Perdíem sovint, tots. La primavera entre nosaltres. Estiu, quan la rasa ja era tan profunda que els que hi saltaven demanaven ajut tot plorant. I jo recordava el matí després del trasllat. L’estiu entre nosaltres. Tardor, quan els inversors tenen pressa i l’esperança que el treball es retardarà llostreja els obrers. I de nou jaiem a l’herba cansada de la xafogor i del nostre pes. Perquè jaiem com troncs. La tardor entre nosaltres. Hivern, quan et recordaves d’abrigar-me força. Pugem la muntanya esbufegant i fingint que això ens acosta. I des d’aquí es veu com la ciutat creix, sedueix i es lliura com sempre. L’hivern entre nosaltres.