Artur Szlosarek va
publicar un nou llibre de poemes a finals de l'any passat, El llapis
del carnisser, en què fa un canvi de rumb en la seva poètica, cada
cop més propera a l'associació inconnexa d'elements (de nou,
l'ombra de John Ashbery es va fent més i més gran, i més
perillosa). En aquest poema conservo el joc de pronoms personals de
l'original que aporten una visió molt particular per arribar al
desenllaç del poema.
EL NOSTRE I.
El nostre veí (diuen que està
sonat) ho sap tot. Especialment
el que el seu tu no sap.
Però és difícil saber si pels poemes.
Aquests els llegeix jo, per matar el temps,
sense cap esperança que ajudin
a copsar la bondadosa confusió
en una foscor sobtada. Per damunt nostre, el dia
d'enfredorits colors llença una ona anònima a la riba,
despulla una sirena xopa;
aspira les llimadures i fa públiques les debilitades forces.
- El nostre idèntic és com un cos excitat.
Com si necessités amb urgència
un alfabet per amagar-se, o un somni,
encara que no té per què mentir, a terminis.
Comentaris