abcd xavier farré

Rebo una trucada que m’anuncia la mort de Seamus Heaney. Encara sense creure-m’ho clico per comprovar-ho als diaris en línia. Comencen tots a penjar la notícia. Avui ens ha deixat un dels poetes més grans que ha donat el segle XX, i no podem dir que hagi estat un segle pobre de poesia, sinó tot el contrari. I això, malgrat les terribles desgràcies que han assolat diferents pobles, dues guerres mundials i infinites guerres d’un abast geogràfic més petit, però igualment de cruentes. En aquest segle XX, un segle de terror, també hem tingut l’oportunitat de llegir i sentir poetes que ens retornaven la fe, o les fes, a cadascú la seva. Seamus Heaney ha estat lligat a la meva vida de lector de poesia, no el puc separar d’altres noms claus que han format el meu món poètic. Començant pels poetes polonesos que Heaney admirava, de fet va ser un dels seus grans valedors en el món anglosaxó, l’altre va ser un altre dels grans de la poesia, Ted Hughes. I seguint amb els poetes que formava una es...

L'últim llibre de Marzena Broda ja ha aparegut a les llibreries, en aquelles que encara conserven la lleixa (ni tan sols una trista estanteria) de l'apartat de poesia. En això, Polònia ja no es diferencia gaire de molts altres països. El títol del llibre és molt encertat: Coses normals . I sí, és tot un seguit de situacions quotidianes, habituals, però que a partir que el poeta les separa i els dóna una vida pròpia, passen a ser excepcionals. Com cada instant que representa una aturada de tot allò que ens envolta. Sembla com si Marzena Broda volgués fixar el moment anterior a la revelació, a l'epifania, per convertir-lo en un altre instant que hem de gravar en els records.  En la traducci ó, la coincidència fònica d'aranya i aranyoner és fruit del lèxic de l'original i pas una estratègia meva com a traductor . En passar d'una llengua a una altra es poden descobrir associacions sorprenents que el text primer no buscava. EL REFILAR DEL TALLAROL Al...

Un altre poema de Julia Hartwig, del llibre que traduït podria dur el títol de Clar poc clar . És quan he acabat de traduir aquest poema que m’he adonat d’un joc que no apareix en el text original. L’autora parla del passat i del futur, però en el seu text no hi ha la voluntat d’especificar que és el futur que es troba en nosaltres, és a dir, la paraula en polonès no evoca aquest joc de paraules. En polonès, hi ha una paraula per dir que un o alguna cosa es troba present (contrari d’absent) i una altra per determinar el temps actual. En el poema l’autora podria haver utilitzat aquesta segona paraula, també. Tanmateix, la tria hi és forçosament, i remet a interpretacions diferents. En la traducció, totes dues interpretacions conflueixen. Són aquestes troballes fortuïtes les que també donen sentit a trobar-se entre dues llengües, a endinsar-se en elles i de vegades barallar-s’hi perquè ens portin a un camí determinat. ES VA FENT TARD El passat – quin espai no és i el futur és com ...

El temps passa. Una evidència que no caldria ni dir. El temps passa i de nou ens trobem en un punt per on hem passat. Vénen records. I es fa un recompte del que un ha aconseguit o ha deixat d'aconseguir. En literatura, les efemèrides, qualsevol efemèride, ens serveixen sempre per tornar a un autor. Per llegir-lo. És el millor regal que li podem fer. Avui fa 9 anys va morir Czesław Miłosz. Per a mi, una de les figures més importants del segle XX. Sense ell, sense la seva obra, la meva vida hauria estat molt diferent. Potser no m'hauria encaparrat a estudiar polonès, a endinsar-me en una literatura que per a mi, acabat de llicenciar, encara era tota una illa desconeguda. I no hauria anat a viure a Polònia, també per veure que la idea que m'havien format la literatura i la història era molt diferent del que em trobaria. He dedicat a Miłosz uns quants anys, i li dedicaré encara més anys perquè la seva obra no pot ser oblidada. Perquè quan el llegeixo em torna a sorprendre com ...

La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove. La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que v...

Els viatges ens deixen imatges que es confonen en la nostra memòria. Quan un passa una part de l'any en un lloc, l'altra part en un altre lloc, i quan el concepte d'originari, de matern, va perdent intensitat, els records comencen a atorrollar-se i ens envien missatges que no sempre sabem desxifrar. I en som la seva construcció i destrucció a la vegada. En ells, els records, i en nosaltres. CAPSA DE SABATES Al fons de la maleta, la capsa de sabates. Plena de papers, records formant una pàtina de realitat que ha deixat d'existir, arraconada. Com els objectes que reculls en viatges, per conservar una imatge borrosa, fotografies que no encaixen en cap pantalla, cap programa les sap llegir, desxifrar, despixelar. S'estenen després del missatge de descodificació. Només colors, com aigua vessada d'un gerro que ja no pot alimentar cap flor. Les capses de sabates són el nostre refugi, quan tornem d'un viatge. Oberta a intervals cada cop més amp...

Li agradava, sobretot, el canvi, la transformació constant; les mil vicissituds a què estava sotmès l'univers. Tot canviava, i tot i així la natura romania. Res no era igual i tot seguia essent el mateix. Com més s'observa la natura, més difícil resulta descriure-la, va pensar; el llenguatge hauria d'ampliar-se i matisar-se per poder expressar totes les sensacions que la contemplació desperta. Cap llenguatge és capaç de donar a conèixer la bellesa, el moviment i la varietat; la multiplicitat de canvis que es succeeixen davant de la mirada atònita. Potser el llenguatge de la poesia va sorgir de la necessitat d'expressar aquesta experiència i les sensacions i els sentiments que el seu efecte desperta en la imaginació. Les metàfores, les analogies, les metonímies i trops devien sorgir de la necessitat de violentar el llenguatge per obligar-lo a anomenar el que la seva limitada disposició li impedeix de mostrar.                       ...

LIMITAT Els meus coneixements no són massa amplis, el seny limitat. M’he esforçat com he pogut, he estudiat, he llegit molts llibres, i res. A casa meva els llibres surten dels prestatges, n’hi ha a munts pels mobles, al terra, barren el pas. És clar que no els puc llegir tots, però constantment els meus ulls de llop desitgen nous títols. Però per ser exacte, sentir la pròpia limitació no és una cosa constant, apareix ara i adés, enlluerna, és la consciència de l’estretesa de la nostra imaginació, com si els ossos del nostre crani fossin massa gruixuts i no permetessin al pensament abastar allò que li hauria d’haver estat donat. Hauria de saber tot el que ara passa, simultàniament, en cada punt de la terra, hauria de poder penetrar el pensament dels meus contemporanis i el de la gent d’unes quantes generacions més enllà, i també en el d’aquells que van viure fa dos mil i vuit mil anys. Hauria de fer-ho, i què en trauria?                 ...

OBJECTE XII Qui fa penitència aquí? No pas jo. Qui té uns petris ulls de fred cobalt? A la tomba de qui descendeix la llum per la mel de l'alabastre? Són els primers que propagaren a la península la nostra santa fe: Gal·la Placídia, Cèsar i l'emperadriu Teodora, als quals s'acosta un seguici amb presents. Mentre, en seguir sent una terra plana, uns joves van en bicicleta pel llis asfalt entre el centre i el mausoleu, sempre en moviment, tan sols per deixar enrere els emprenyadors mosquits. També jo, amb el mapa al cap vaig en aquella direcció, hieràtic, sempre enmig i sense un punt de referència, sense saber si m'hi apropo o si tan sols confonc les cames.

Arribem als dos darrers poemes que clouen el cicle "Col·lecció" de Michał Sobol. Després, el lector, amb l'ajut de les etiquetes, pot tornar de cap i de nou a llegir-lo tot en l'ordre que ha establert el seu autor. OBJECTE XI Ja al principi considerava aquesta ciutat en decadència particularment predestinada i el pas orbital de l'autopista en columnes de ciment per sobre d'antigues construccions hi ha tingut força a veure. Perquè si un ciutadà d'aquesta ciutat, fill d'un simple teixidor, va descobrir un cop el Nou Món, això es podria repetir en qualsevol moment. D'acord, a banda del gran quadre de Rubens al retaule en què presenta aquest tall únic, realitzat un sol cop, com és la circumcisió, aquí no hi ha gaire cosa a veure. Però l'un i l'altre, que tracen un arc com la tonsura en el crani d'un monjo, són potser aquest exercici pacient en... el primer pas cap a...

“Mai no en podrem fer res, d'aquesta fusta”, li va dir un dia, assenyalant una pila de fustes acabades de serrar; “només serveix per fer foc. Ni un escuradents podríem fer, amb aquest fustot, ¿I saps per què? Doncs perquè aquesta fusta ha estat tallada abans que s'oblidés que era arbre i sempre voldrà tornar al seu estat natural.” Les paraules del fuster el varen fer pensar molt temps. ¿Quan era que un organisme natural oblidava el seu origen? ¿Era possible oblidar-lo, encara que un se n'allunyés i el traís? Mai, pensava, no podia oblidar-lo; perquè potser la memòria de l'origen no era un record, sinó un principi original que podia donar sentit a tot, de tan arrelat i fonamental com era.                                                                    Antoni Marí, Enstpringen , Barcelona, ed. 62, 2000.

OBJECTE X En aquest lloc un es pot ocupar de la història, buscant a la guia de telèfons cognoms que li sonin familiars o al moll, transformat en un passeig marítim, sentir que ara ja s'és, segur, en el bocí més allunyat a l'oest de la monarquia, i que també aquí, no tan sols a Troia o a Dublín, pot començar la travessa d'Ulisses, llegeixi's del mestre pedrer de Sanok, Walenty Sroka, que va intentar introduir algun ordre en aquesta ciutat italiana tan estreta no feia gaire, amb una tossuderia de pagès tan autèntica que quan les sirenes anuncien la sortida del darrer vapor ell colpeja l'empedrat tort amb un martell i no sent res.

TORNADES (III) Oliveres, oliveres, aquí i allà us dreceu. I vosaltres, ceps que repteu pel terra i us afilereu en una formació de combat per poder resistir la calorada que ens embat aquests dies de juliol. Palmeres, en vosaltres mai no m'havia fixat abans. He hagut de marxar, i en la distància m'han parlat de vosaltres. Ells, els altres, les altres veus, les altres mirades han fet que torni i us vegi ara, quasi omnipresents en tot el trajecte. I els pins, que m'heu acompanyat cada estiu. Sou molt més clars, molt més plens que les palmeres, però en la llunyania no sou tan exòtics. Tot un món que redescobreixo sota aquesta llum tan intensa a què m'he de tornar a acostumar. Com també m'he d'acostumar a la meva imatge aquí. Ara us miro a tots com si us veiés per primer cop. I aquests colors terrosos, àrids, aquesta mínima vegetació que s'arrapa i sap com créixer en una canícula que esdevé un altaveu de cada moviment. El sol és silenci, i les poques herbes que...

SOBRE LA TRADUCCIÓ DE TOMAŽ ŠALAMUN En el darrer número de la revista Nayagua, que edita la Fundación José Hierro, apareix una ressenya del llibre de poemes Balada para Metka Krašovec , de Tomaž Šalamun. Des d'aquí agraeixo a Anna Gorría les paraules que dedica a l'anàlisi del llibre (molt encertada, al meu parer) i també a la traducció que jo he firmat. No us perdeu tot el número, amb un especial sobre poesia eslovaca de la mà d'un dels seus millors especialistes, Alejandro Hermida. Aquí podeu accedir al número i també baixar-vos-el en format pdf.

DE TRADUCCIONS I LLARS Llegeixo Vertigo de W. G. Sebald. Una altra relectura del gran autor alemany, i de la novel·la. Últimament, llegeixo i rellegeixo Sebald. Vaig llegint Vertigo en dues traduccions, l'anglesa i la castellana. Quedo captivat per l'estil que les traduccions tan bé saben reflectir. Per la nostàlgia que traspua el llenguatge, un llenguatge amarat de matisos segurament molt difícils de traslladar. Amb tot, de tant en tant em trobo amb algunes solucions que em sobten una mica. No és l'exemple següent cap acusació ad personam, de cap manera. D'entrada, la meva enorme admiració pels dos traductors. Que cada lector en tregui les seves conclusions, del fragment que cito. Només amb aquest petit fragment es podria bastir tota una anàlisi de la traducció (i elements també d'ideologia en la traducció). Els subratllats en ambdós textos són meus: From the terrace came the noise of the music and the confused blathering of the revellers, most of whom, as...