Salta al contingut principal

Objecte VI


Una traducció sempre representa una tria, una tria d'interpretacions, de paraules. I moltes vegades és difícil saber si són les més adequades, si aquestes tries no plantegen uns problemes encara més grans. Per altra banda, el lloc on es publiquen les traduccions també juga un paper important. En el cas del blog, em puc permetre fer alguns esclariments que reduiria en cas que els poemes es publiquessin en forma de llibre, o faria tots els possibles per evitar haver d'explicar qualsevol cosa. En el poema Objecte VI de Michal Sobol es plantegen dos problemes. El primer no caldria ni explicar-lo, qualsevol lector se'n pot adonar en una primera lectura. És la dificultat de mantenir les oracions que es van succeint a partir del tercer vers. Aquí, la sintaxi té un paper cabdal. Moltes vegades, la traducció no és res més que un ús determinat de la sintaxi, com la literatura, és clar. L'altre problema ja necessita una certa explicació. Fa referència al penúltim vers. Apareix la paraula “combinat”. Un kombinat era un grup d'empreses que pertanyien al poble (no crec que ja ningú cregui en aquesta formulació) d'un mateix camp de producció amb l'objectiu de tenir un millor rendiment. És un fenomen dels països que formaven part del bloc anomenat soviètic. La paraula és d'origen alemany, i passa per la seva expansió al rus. Dins el poema, té importància que sigui aquest concepte perquè l'autor contraposa dos mons en el vers final, el món occidental, encarnat aquí en Itàlia, i el món de l'altra banda del teló d'acer. Aquesta és, si més no, la meva tria interpretativa.
A l'hora de traduir, podem optar per diverses sortides. El que podria funcionar com a corresponent, polígon, no aporta els matisos de la paraula, a banda que no és el mateix, és clar. Per tant, una primera solució que hauríem de descartar. Una segona és agafar la paraula i no fer-ne cap adaptació, deixar-la amb k inicial, "kombinat". Però aporta una estranyesa massa accentuada, i caldria també evitar-ho. A més, també m'obligaria a posar-la en cursiva. En castellà, existeix el mot i el concepte. Gràcies a Cuba. Allí hi ha el famós Combinado industrial Héroes de Girón. Per tant, es pot agafar d'aquí. I el diccionari castellà-català ho confirma. Però l'adjectiu industrial fa que el vers s'allargassi i fa trencar el ritme. És per aquest motiu que, finalment, en aquesta traducció trio “combinat”, sense res més. Sóc conscient que sense tota aquesta explicació prèvia el vers és, com a mínim, estrany. Sorprèn en una primera lectura. Sí, però per això deia que en certs mitjans es pot ser una mica més flexible. La pregunta ara seria, segurament, què faria si el poema s'hagués de publicar en un llibre? Hi podem pensar, però segur que no hi hauria una nota a peu de pàgina.


OBJECTE VI

Alguna cosa comença a ser color marró. No, tan sols
el verd ha cedit el lloc a una cosa que hi havia abans,
anterior al canvi cridaner del recompte del temps. A banda,
no tan sols la clorofil·la ha perdut color com un dòlar
a la butxaca un cop ha passat per la rentadora d'aquest agost
tardà en l'extrem més llunyà de la bota més famosa,
com si una frenada brusca dels trens a l'estació (rere la qual
ja no hi ha res més que el mar)hagués arrencat, molt més
que en altres llocs, el rovell de les vies que cobria la ciutat.
És una evident pobresa sobtada, més antiga que el món,
la que podria justificar un combinat desert que coneixem
per experiència, però aquí mai no n'ha existit cap.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...
3 comentaris
Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.
1 comentari
Més informació

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Estel

Les entrades segueixen els últims dies un ritme molt intermitent. El causant de tot això segueix sent el meu proveïdor d’internet. Bé, què hi farem, m’armo de paciència i vaig al centre a trobar alguna connexió. Com a mínim, també és una excusa per admirar la bellesa de Cracòvia. Com ja havia anunciat, avui poso una sextina de Marzena Broda . No segueix les normes dels mots rima (no tots són bisíl•labs). Tampoc no és així en l’original. Al cap i a la fi, les formes que ens llega la tradició són també per adaptar-les i canviar-ne alguns elements quan ho trobem escaient. ESTEL El vidre del rellotge reflecteix un estel I ara el migdia llisca i va vers la badia, Quan mirem esperant les bufades del vent, Subtil ens enlluerna amb el seu jade el cel, Il•luminat de baix, al davant, on hi ha el moll. Estem aquí tots sols, fins i tot la glacera Als binocles s’allunya i no es veu, la glacera Com un cigne emblanqueix les aigües, i l’estel En volar s’esvaneix en els núvols, i al moll Penetra la tra...
3 comentaris
Més informació

Elements

La poesia a Polònia té enguany suficients motius per no queixar-se. En realitat, està tenint una collita excel·lent. Als llibres que han anat apareixent, com el de Mirosław Dzień , de Krzystof Karasek o el de Marzena Broda (el comentaré en una altra entrada), ara s'hi afegeix el darrer llibre de Jacek Gutorow , que acaba d'aparèixer. Les meves passejades pel centre de Cracòvia, sol o amb amics, em duen sempre a alguna llibreria. I, en sortir, un pot oblidar-se per uns instants del xim-xim que l'amara lentament, del cel grisenc. El llibre acabat de comprar i la bellesa de la ciutat il·luminen el camí. ELEMENTS Llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres. Al final així és la visió il·lusòria de la vida. No com un fruita plena, sinó les restes, el pinyol, el que es llença a la ferrada. El pla del dia no ha patit modificacions importants a causa de l'acció dels elements, que no tenen pietat ni amb nosaltres. Ens amaguem rere la ironia d'aquesta frase, la masteguem...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.
2 comentaris
Més informació

Una nota a les dues llistes de llibres

Jaume Subirana, a l'entrada d'avui del seu blog , ens parla d'una altra llista de llibres, la que fa El Periódico. Estic completament d'acord amb tot el que hi diu, i és una de les millors llistes que he vist, amb llibres que no apareixen en altres mitjans, i també amb espai per a la poesia. Val la pena mirar-la, repassar-la, i seguir-ne algunes de les propostes, cadascú pot triar la que més li interessi. 
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El secret del quadern recuperat

El Diari d'un nàufrag de Krzysztof Karasek és un llibre ben peculiar. Recull diversos quaderns d'apunts, de poemes, que ha anat recollint al llarg de més de deu anys i que és com una summa poètica de l'autor polonès. Fins fa poc els poemes havien aparegut en diversos llibres que no contenien, en cap cas, la totalitat dels quaderns. Finalment, l'any 2012 en va aparèixer la versió íntegra en un sol volum. EL SECRET DEL QUADERN RECUPERAT La poesia exigeix víctimes, però també ens omple de nombrosos presents que per a altres són com joguines en una habitació infantil. Una correcció del que veiem: el que algú refusa al camí amb una puntada de peu, un altre ho aixeca amb respecte, com molles de pa. Com una ballarina lídia, desitjosa de mirades d'un espectador captivat, esdevé ella mateixa en els sons esmorteïts, en els transcursos; això és la poesia. Antany un estudiant, i ara ja vell obre un quadern trobat a les golfes, i en llegeix el que maldestrament hi ha escrit...
2 comentaris
Més informació

Campanetes

Un poema del darrer llibre que ha publicat Jure Jakob . CAMPANETES Quan anàvem amb cotxe cap a casa, a poc a poc, tu vas mirar a la dreta el cap blanc de les campanetes i de les prímules, com mil dits alçats que assenyalen el cel, i quan vaig aturar-me, vas anar enmig d’elles, com si caminessis entre una pell blanca, com si lluitessis amb la tendresa dels mil dits que en aquell matí de primers d’abril van posar el cel a l’abast de la mà, i vas guanyar amb facilitat, sense derrotar ningú, i quan vam continuar, les campanetes als seients del darrere somreien i feien olor en lloc meu que era, quan vaig mirar cap endavant, a la carretera per on conduïa, en realitat mirava enrere, allí on una altra noia sortia del cotxe i en el batement de les branques glaçades d’un arbre enfonsava unes petjades profundes i fredes, sense girar-se.
2 comentaris
Més informació