Salta al contingut principal

Objecte VI


Una traducció sempre representa una tria, una tria d'interpretacions, de paraules. I moltes vegades és difícil saber si són les més adequades, si aquestes tries no plantegen uns problemes encara més grans. Per altra banda, el lloc on es publiquen les traduccions també juga un paper important. En el cas del blog, em puc permetre fer alguns esclariments que reduiria en cas que els poemes es publiquessin en forma de llibre, o faria tots els possibles per evitar haver d'explicar qualsevol cosa. En el poema Objecte VI de Michal Sobol es plantegen dos problemes. El primer no caldria ni explicar-lo, qualsevol lector se'n pot adonar en una primera lectura. És la dificultat de mantenir les oracions que es van succeint a partir del tercer vers. Aquí, la sintaxi té un paper cabdal. Moltes vegades, la traducció no és res més que un ús determinat de la sintaxi, com la literatura, és clar. L'altre problema ja necessita una certa explicació. Fa referència al penúltim vers. Apareix la paraula “combinat”. Un kombinat era un grup d'empreses que pertanyien al poble (no crec que ja ningú cregui en aquesta formulació) d'un mateix camp de producció amb l'objectiu de tenir un millor rendiment. És un fenomen dels països que formaven part del bloc anomenat soviètic. La paraula és d'origen alemany, i passa per la seva expansió al rus. Dins el poema, té importància que sigui aquest concepte perquè l'autor contraposa dos mons en el vers final, el món occidental, encarnat aquí en Itàlia, i el món de l'altra banda del teló d'acer. Aquesta és, si més no, la meva tria interpretativa.
A l'hora de traduir, podem optar per diverses sortides. El que podria funcionar com a corresponent, polígon, no aporta els matisos de la paraula, a banda que no és el mateix, és clar. Per tant, una primera solució que hauríem de descartar. Una segona és agafar la paraula i no fer-ne cap adaptació, deixar-la amb k inicial, "kombinat". Però aporta una estranyesa massa accentuada, i caldria també evitar-ho. A més, també m'obligaria a posar-la en cursiva. En castellà, existeix el mot i el concepte. Gràcies a Cuba. Allí hi ha el famós Combinado industrial Héroes de Girón. Per tant, es pot agafar d'aquí. I el diccionari castellà-català ho confirma. Però l'adjectiu industrial fa que el vers s'allargassi i fa trencar el ritme. És per aquest motiu que, finalment, en aquesta traducció trio “combinat”, sense res més. Sóc conscient que sense tota aquesta explicació prèvia el vers és, com a mínim, estrany. Sorprèn en una primera lectura. Sí, però per això deia que en certs mitjans es pot ser una mica més flexible. La pregunta ara seria, segurament, què faria si el poema s'hagués de publicar en un llibre? Hi podem pensar, però segur que no hi hauria una nota a peu de pàgina.


OBJECTE VI

Alguna cosa comença a ser color marró. No, tan sols
el verd ha cedit el lloc a una cosa que hi havia abans,
anterior al canvi cridaner del recompte del temps. A banda,
no tan sols la clorofil·la ha perdut color com un dòlar
a la butxaca un cop ha passat per la rentadora d'aquest agost
tardà en l'extrem més llunyà de la bota més famosa,
com si una frenada brusca dels trens a l'estació (rere la qual
ja no hi ha res més que el mar)hagués arrencat, molt més
que en altres llocs, el rovell de les vies que cobria la ciutat.
És una evident pobresa sobtada, més antiga que el món,
la que podria justificar un combinat desert que coneixem
per experiència, però aquí mai no n'ha existit cap.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Becherovka

Manuel de Freitas (1972) viu a Lisboa. Va publicar el seu primer llibre l'any 2000. Des d'aleshores el nombre ha augmentat fins a 18. BECHEROVKA Noruega, alta, d'un moreno dubtós, i somreia molt. Amb insistència em deia de no estar trist, com estava realment. I em va pagar, crec, l'última copa, abans de preguntar-me “a què em dedicava”. Escriure, sobre la mort, no és exactament una professió. Però va ser la meva resposta, mentre que en un tovalló qualsevol abreujava, sols per a ella, la meva “obra”. No sabré mai si n'entengué la lletra, si en va comprar els llibres, si va arribar a sentir el que amb un pèssim francès vaig intentar dir-li aquella nit, la més perduda. Els poemes són quasi sempre això: una mena inacceptable de dir que no toquem el cos que va estar, per un cop, tan a prop nostre – i que no ens ha deixat ni un breu nom.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Conversa

SET POEMES HIVERNALS 5. Conversa Una conversa de dues dones sobre el temps. Estan tranquil·les, mouen les mans enlaire com en un objecte sagrat, amb devoció. Les mans bellament clivellades. En elles trobem, traïts pel temps, ells ulls d'unes nenes amb llargues trenes i cintes blaves en un llaç. S'atansa el vespre i el fred reclama respecte fent pessigolles a les soles de les botes. Les dones encara parlen (les paraules es barregen amb les estrelles) i en la llunyania passa un gat negre. El camí d'elles no necessita cap superstició, perquè ja és una paràbola.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.
1 comentari
Més informació

Descoberta

Fa un dia que sóc a casa (si és que hi ha algun lloc que sigui casa nostra). Tinc el paisatge, que m’atreu i rebutjo a la vegada (acostumat al verd del nord, bé, ara les diferents tonalitats que adopta el gris), però el que em fa sentir més a prop és el llenguatge. Avui, dinant, la mare ha dit una paraula que m’ha activat tota una sèrie de records, i ha establert un lligam directe amb el meu jo que és i no és el mateix d’ara (ni el mateix d’aleshores). En la memòria tot queda difuminat com una boira permanent. Era la paraula “rostar”. Després, la meva ment ja deformada per la recerca constant de les paraules, ha volgut trobar els equivalents en les llengües que més o menys conec. I sí, els corresponents, els tinc, però sense cap càrrega, o amb una càrrega diferent. Al tren, direcció a Barcelona, llegia una selecció d’assajos sobre el viatge de Claudio Magris publicada a Polònia. Confrontava les dues llengües, el xoc a què em sotmeto diàriament. En l’excel·lent pròleg, Magris fa una exh...
1 comentari
Més informació

Per a Jaume Vallcorba

                                                                                                            A Jaume Vallcorba, in memoriam En iniciar aquest blog, em vaig proposar no traduir poemes o fragments d’obres que ja havia traduït i publicat, si no era que tot just apareguessin i en posés alguna mostra. En termes de publicitat, per dir-ho d’alguna manera. Però les regles són també per trencar-les, i més encara si un se les imposa, i més encara quan les circumstàncies ho demanen. Un dels textos més enigmàtics i fascinants dels assajos de Zbigniew Herbert és la carta apòcrifa que Vermeer va escriure a Antonie van Leeuwenhoek. És una visió de l’art que podem compartir en l’actualitat, la senzillesa, el detall que...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Una porta en la foscor. A Seamus Heaney I. M.

Rebo una trucada que m’anuncia la mort de Seamus Heaney. Encara sense creure-m’ho clico per comprovar-ho als diaris en línia. Comencen tots a penjar la notícia. Avui ens ha deixat un dels poetes més grans que ha donat el segle XX, i no podem dir que hagi estat un segle pobre de poesia, sinó tot el contrari. I això, malgrat les terribles desgràcies que han assolat diferents pobles, dues guerres mundials i infinites guerres d’un abast geogràfic més petit, però igualment de cruentes. En aquest segle XX, un segle de terror, també hem tingut l’oportunitat de llegir i sentir poetes que ens retornaven la fe, o les fes, a cadascú la seva. Seamus Heaney ha estat lligat a la meva vida de lector de poesia, no el puc separar d’altres noms claus que han format el meu món poètic. Començant pels poetes polonesos que Heaney admirava, de fet va ser un dels seus grans valedors en el món anglosaxó, l’altre va ser un altre dels grans de la poesia, Ted Hughes. I seguint amb els poetes que formava una es...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Presentació de Punt rere punt

El divendres d­ ’aquesta setmana, 21 de febrer, seré a Barcelona, a la llibreria Laie, per presentar el meu darrer llibre de poemes: Punt rere punt . Aquí en teniu la informació. Hi sou tots convidats.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació