Passa al contingut principal

Objecte VI


Una traducció sempre representa una tria, una tria d'interpretacions, de paraules. I moltes vegades és difícil saber si són les més adequades, si aquestes tries no plantegen uns problemes encara més grans. Per altra banda, el lloc on es publiquen les traduccions també juga un paper important. En el cas del blog, em puc permetre fer alguns esclariments que reduiria en cas que els poemes es publiquessin en forma de llibre, o faria tots els possibles per evitar haver d'explicar qualsevol cosa. En el poema Objecte VI de Michal Sobol es plantegen dos problemes. El primer no caldria ni explicar-lo, qualsevol lector se'n pot adonar en una primera lectura. És la dificultat de mantenir les oracions que es van succeint a partir del tercer vers. Aquí, la sintaxi té un paper cabdal. Moltes vegades, la traducció no és res més que un ús determinat de la sintaxi, com la literatura, és clar. L'altre problema ja necessita una certa explicació. Fa referència al penúltim vers. Apareix la paraula “combinat”. Un kombinat era un grup d'empreses que pertanyien al poble (no crec que ja ningú cregui en aquesta formulació) d'un mateix camp de producció amb l'objectiu de tenir un millor rendiment. És un fenomen dels països que formaven part del bloc anomenat soviètic. La paraula és d'origen alemany, i passa per la seva expansió al rus. Dins el poema, té importància que sigui aquest concepte perquè l'autor contraposa dos mons en el vers final, el món occidental, encarnat aquí en Itàlia, i el món de l'altra banda del teló d'acer. Aquesta és, si més no, la meva tria interpretativa.
A l'hora de traduir, podem optar per diverses sortides. El que podria funcionar com a corresponent, polígon, no aporta els matisos de la paraula, a banda que no és el mateix, és clar. Per tant, una primera solució que hauríem de descartar. Una segona és agafar la paraula i no fer-ne cap adaptació, deixar-la amb k inicial, "kombinat". Però aporta una estranyesa massa accentuada, i caldria també evitar-ho. A més, també m'obligaria a posar-la en cursiva. En castellà, existeix el mot i el concepte. Gràcies a Cuba. Allí hi ha el famós Combinado industrial Héroes de Girón. Per tant, es pot agafar d'aquí. I el diccionari castellà-català ho confirma. Però l'adjectiu industrial fa que el vers s'allargassi i fa trencar el ritme. És per aquest motiu que, finalment, en aquesta traducció trio “combinat”, sense res més. Sóc conscient que sense tota aquesta explicació prèvia el vers és, com a mínim, estrany. Sorprèn en una primera lectura. Sí, però per això deia que en certs mitjans es pot ser una mica més flexible. La pregunta ara seria, segurament, què faria si el poema s'hagués de publicar en un llibre? Hi podem pensar, però segur que no hi hauria una nota a peu de pàgina.


OBJECTE VI

Alguna cosa comença a ser color marró. No, tan sols
el verd ha cedit el lloc a una cosa que hi havia abans,
anterior al canvi cridaner del recompte del temps. A banda,
no tan sols la clorofil·la ha perdut color com un dòlar
a la butxaca un cop ha passat per la rentadora d'aquest agost
tardà en l'extrem més llunyà de la bota més famosa,
com si una frenada brusca dels trens a l'estació (rere la qual
ja no hi ha res més que el mar)hagués arrencat, molt més
que en altres llocs, el rovell de les vies que cobria la ciutat.
És una evident pobresa sobtada, més antiga que el món,
la que podria justificar un combinat desert que coneixem
per experiència, però aquí mai no n'ha existit cap.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Dos poemes

Dos poemes amb elements molt similars, però amb resultats diferents. El primer és del poeta polonès Leopold Staff (1878-1957). Pertany a la seva darrera etapa, ja que el poema és de 1953-1954. El segon, del poeta suec Lars Gustafsson (1936). PONT No creia Estant a la riba d'aquell riu Ample i impetuós Que passaria aquest pont, Trenat de canya fràgil i prima, Lligat amb cordes. Vaig passar lleuger com una papallona I pesat com un elefant, Vaig passar segur com un ballarí I vacil·lant com un cec. No creia que passaria aquest pont, I quan sóc a l'altra riba No crec que l'hagi passat. Leopold Staff Un dia la vida es troba tot d'una amb un apunt de somrís a l'altra banda del rierol i et pregunta: com t'ho has fet, per arribar allà ? Lars Gustafsson

Signes

Vivim en un món de signes. I tot és interpretable, a cada moment, des que ens aixequem i en totes les nostres activitats quotidianes. I desxifrar-los no sempre correspon a una activitat col·lectiva. D'altres, si no pertanyem a una col·lectivitat, no els podrem arribar mai a desxifrar, o tindran un significat del tot diferent. La qüestió és arribar a un acord, amb l'altre, amb el signe. Amb nosaltres. Reflexions que sorgeixen en llegir poemes com aquest de  Kārlis Vērdiņš .  SIGNES Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui en intuïcions i dubtes. Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara  al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi per no volar de nou a les òrbites negres. Que els punys serrats i el cap a...

La mente cautiva

Ja fa  més d'un mes que ha aparegut aquesta nova traducció , però encara no havia tingut temps de poder-la penjar aquí al blog. Sí, sembla autopromoció, bé, no ho sembla, ho és, ras i curt. Però malament aniríem si no estiguéssim contents d'allò que fem, del que es publica. I tenir l'oportunitat de seguir traduint un llibre de Czes ław Miłosz, qualsevol llibre d'aquest gran autor, una de les figures més grans que ha donat la literatura del s. XX, és sempre un bon motiu per celebrar-ho. Encara que el llibre sigui d'un pensament fred, que penetra com un bisturí, i que et deixa glaçat a moments. La ment captiva, és cert, la ment que cau sota la influència del poder, de la manipulació, un encanteri difícil de trencar. I passen els anys, han passat els anys, i nosaltres només fem petites passes seguint un cercle invisible que ens du un cop i un altre al mateix lloc. Aquest llibre va aparèixer en castellà per primer cop l'any 1981, en una traducció indirecta par...

Capsa de sabates

Els viatges ens deixen imatges que es confonen en la nostra memòria. Quan un passa una part de l'any en un lloc, l'altra part en un altre lloc, i quan el concepte d'originari, de matern, va perdent intensitat, els records comencen a atorrollar-se i ens envien missatges que no sempre sabem desxifrar. I en som la seva construcció i destrucció a la vegada. En ells, els records, i en nosaltres. CAPSA DE SABATES Al fons de la maleta, la capsa de sabates. Plena de papers, records formant una pàtina de realitat que ha deixat d'existir, arraconada. Com els objectes que reculls en viatges, per conservar una imatge borrosa, fotografies que no encaixen en cap pantalla, cap programa les sap llegir, desxifrar, despixelar. S'estenen després del missatge de descodificació. Només colors, com aigua vessada d'un gerro que ja no pot alimentar cap flor. Les capses de sabates són el nostre refugi, quan tornem d'un viatge. Oberta a intervals cada cop més amp...

Esguerros electrònics (editorials)

Acabo de comprar la Poesia completa de Joan Vinyoli en format electrònic, així farà companyia a les edicions que ja tinc en llibre i a més sempre el podré tenir amb mi, i podré recórrer als seus poemes. Quan l’obro i en passo algunes pàgines (ho direm així també en aquest format?) em trobo amb la imatge que es pot veure més avall. A banda de la potinada que és aquest esguerro estètic, i que ens porta a la ment aquells llibres de fa anys (i encara en alguns països es poden trobar) plens de publicitat, com si fossin revistetes, la tria de la llengua és aquí molt significativa. 

Una llista personal (2)

  El fet de viure fora, i de passar molt poc temps a Catalunya, fa que aquesta llista sigui encara molt m és subjectiva,  ja que no tinc accés a tot el que es publica, no m'arriba tot aquí i les edicions en llibre electrònic no abunden gaire (encara que s'ha fet un avenç molt important). Durant l'any, em vaig fent les llistes de llibres per comprar (aquí sí que ho tinc més estructurat) però quan arribo allà resulta que m'hauria de gastar més d'una mesada com a mínim per poder tenir el que voldria. El primer que faig també és anar directament a la biblioteca del poble on m'estic, El Vendrell. La xarxa de biblioteques és una de les coses de què a cultura es poden sentir orgullosos. Evidentment que no és perfecta, evidentment que no hi ha tots els llibres, no hi ha totes les novetats, però funcionen molt bé. També hi ha el servei de préstec interbibliotecari, algú em dirà. Sí, del tot cert, però els pocs dies que jo hi sóc a mi no em solucionen gran cosa. Ara bé,...

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original. AMPLES PARAL·LELS A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngel...

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...

Primavera a Poznań

Ja ha començat la primavera, encara no hi ha la vegetació que ens acabarà sadollant la vista i ens deixarà una intensitat verda difícil d'oblidar. Ara tenim pluja. Un dels elements que més em fascinen de la vida en aquesta part d'Europa és aquesta clara divisió de les estacions. Cada estació té els trets característics que li corresponen. Això ens ajuda a tenir paciència, a saber esperar (de vegades, però, amb moltes dificultats) el nou canvi, que serà en l'ànim i en el paisatge. Ens ajuda a no pensar que les coses són evidents, que el cel té una tonalitat blava permanent. No, aquí totes les tonalitats del gris, del blau enfosquit i enlleganyat són les que dominen la visió. Tenir estacions ens ajuda a saber que hi ha la mort i la nova naixença. El primer cop que vaig ser a Polònia ja em va colpir aquesta sensació. En vaig escriure un poema, que ara jutjaria amb massa severitat. Si el poso, és només perquè la primavera d'aquests dies m'hi ha dut. PRIMAVERA A POZN...

La transformació constant

Li agradava, sobretot, el canvi, la transformació constant; les mil vicissituds a què estava sotmès l'univers. Tot canviava, i tot i així la natura romania. Res no era igual i tot seguia essent el mateix. Com més s'observa la natura, més difícil resulta descriure-la, va pensar; el llenguatge hauria d'ampliar-se i matisar-se per poder expressar totes les sensacions que la contemplació desperta. Cap llenguatge és capaç de donar a conèixer la bellesa, el moviment i la varietat; la multiplicitat de canvis que es succeeixen davant de la mirada atònita. Potser el llenguatge de la poesia va sorgir de la necessitat d'expressar aquesta experiència i les sensacions i els sentiments que el seu efecte desperta en la imaginació. Les metàfores, les analogies, les metonímies i trops devien sorgir de la necessitat de violentar el llenguatge per obligar-lo a anomenar el que la seva limitada disposició li impedeix de mostrar.                       ...