abcd xavier farré

Dušan Šarotar PAISATGE EN BEMOLL (III) Tercer dia, l'hora, les onze de la nit i tres minuts, sense avisar l'aigua puja i es presenten les ones, jeu de panxa i mira com des d'un núvol que una mà desconeguda sosté. Mira de nou com es desborda el riu on entrà un sol cop. Recordà un dia de festa, quan era al seu costat, i va veure la seva pròpia ombra que s'enduia l'aigua, perquè li deien allò que l'aigua veu, mai no ho oblida. Ara totes les siluetes, negades en unes aigües tèrboles, s'esmunyen pel camí, jeuen davant les portes de les cases, sense vergonya barregen els noms i roben les paraules escrites, aviat la ciutat serà sota les aigües quan pensi que potser així és el dia del judici. I és sorprenent, enlloc no hi ha ningú que s'aixequi, tots dormen, somien, com si res no hagués passat mai.

Leszek Engelking (Bytom, 1955) és poeta, traductor i crític literari. Ha publicat més de 6 reculls de poemes, diversos llibres de crítica i una gran quantitat de traduccions (ha traduït de l'anglès, l'eslovac, el txec, el rus, l'espanyol i l'ucraïnès. *** En una ciutat desconeguda on em vaig perdre, de sobte vaig veure un local molt antic, les mateixes bombetes i la llum llampant, (no han perdut el color en tots aquests anys) el mateix taulell, les butaques, les tauletes: un principat independent de la ràpida cambrera (vaig tocar els seus menuts pits en somnis). Flairava a desig, a pastes, a cervesa, i ja de lluny en vaig pressentir l'olor. El mateix brogit de la ciutat, el mateix crepuscle d'agost, i després vindrà la mateixa, antiga, nit, el mateix sutge en els mateixos vidres de la mateixa porta, però quan la vaig empènyer, s'apagaren els llums.

Ja ho sé, un mateix no hauria de fer-se publicitat, però en aquest món cada cop més poblat de llibres, i amb l'amenaça que siguin poc temps a les llibreries, crec que és ben lícit de fer-ho. I encara més quan la meva contribució és tan sols la modesta tasca del traductor. El llibre que acaba d'aparèixer és Naturaleza muerta con brida de l'excel·lent poeta Zbigniew Herbert . No posaré cap qualificatiu al llibre. Només com a tast, un fragment d'una carta atribuïda a Vermeer i que es troba en un dels assaigs del llibre. "Seguramente te sorprenderá que te escriba, en lugar de ir a tu taller, como tantas veces, antes de que anochezca. La verdad es que no tengo valor, no sé decirte a los ojos lo que de aquí a un momento vas a leer. Hubiera preferido no escribir esta carta. He abrigado muchas dudas porque no quisiera poner en peligro nuestra larga amistad. Pero, finalmente, me he decidido. Hay cuestiones que son más importantes que lo que nos une, más importante...

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch...

Dušan Šarotar (1968) neix a Murska Sobota, una ciutat eslovena que fa frontera amb Àustria i Hongria. Va començar publicant novel·la, i el 2004 publica el seu primer poemari. També ha escrit contes, i ha fet sis documentals per a la televisió eslovena. És un dels artífexs de l'editorial Beletrina, una de les editorials de més prestigi i qualitat del país. PAISATGE EN BEMOLL I Al principi és tot com en fotografies perdudes en un trasllat, el jove, en l'ànima encara un nen, posa la mà a les tecles negres i blanques, espera, mira la partitura tancada de la col·lecció familiar, curosament reposant en la lleixa vora la finestra oberta, amb una vista al pati interior, espera com si agafés amb el pensament les primerenques flors dels cirerers que el vent porta en silenci, espera encara una estona, els dits ja cobreixen el teclat, i sent que avui no està per tocar, espera, de nou aixeca els dits freds, encara no alegres, i com de costum roda en la cadira entapissada vers la finestra, é...

Un poema de Marzena Broda , de qui ja vam tenir un tast temps enrere. HIMNE A L'ARBRE Queda't lluny de la llum freda, severa, a la nit, al migdia, en una illa cansada, un caminoi ple de molsa i falgueres, un espai desert, una clariana on ha caigut una estrella glaçada, perdura en el pou enfosquit de les valls, fins que no sentis l'alba cridada de tan lluny. Que la fresca de la tardor flueixi en tu per assecar-se abans que el sol cremi les arrels arraulides en un cabdell, que la pols del camí transitat et cobreixi, sigues un refugi per a les ales, memòria oberta, perquè, què pots ser al turó, al camí pla, a la roca enfredorida per la neu i la pluja? Sols ets un fragment del paisatge, on el temps imposa els colors, i tu canvies les estacions amb vestits tronats. Però no arrelis en una nova superfície. Sigues tu mateix entre els arbres, és la teva feina. Espera indiferent el reflex excessiu, compta les fulles envellides, mira endavant com unes busques, però el moviment no et t...

Janusz Szuber TALLANT ELS PAISATGES A Pawel Sawicki D'acord. Ho hauria d'haver fet, però no ho vaig fer. I ara sóc qui sóc. Podria haver estat d'una altra manera. Com? No et facis l'orni, no t'enganyis. Una forta olor de gat a les escales. Una antena fluixa colpeja la xemeneia, L'albereda s'estén en una glorieta amb un roure al mig i un banc de ferro. La gespa fumeja de males herbes no segades, per a corroborar el seu ergo sum . Els sentits en donen prova, la llengua la ratifica xerricant amb una sorra gruixuda sota la sola. Tot això havia de quedar tancat i forrellat. Debades donar-se cops contra la pared. Un repte? Bé, diguem que és un repte. La matèria. La materialitat. I el pecat de la descurança. Per als preceptors, l'agraïment. Lliçons de cal·ligrafia i de paciència. Sí, ben entrenat sobretot en la segona. Per suportar-ho. Altres també ho han suportat. De dia en dia. De generació en generació. Sembla mentida. I amb tot: es vivia, com si res, ta...

Guy Goffette II Però demà és un mot que no té pas futur en l'escala del vent. Mira el teu gos lànguid a l'herba: està a punt de morir i en els seus ulls velats la llum immòbil fa estremir, una carícia del present que passa. El temps per a ell és una casa buida que flota en l'escudella del gat. Obre la porta: ell aplaudeix amb tot el seu cos deforme i lleig. Ja no espera res fora de la teva ombra, sense posseir res, excepte aquesta imatge de tu que amplia de cop l'espai i fa rebotar la terra a la teva crida.

Feia temps que no podia entrar en la poesia francesa contemporània, una poesia que havia deixat de formar part del cànon dels grans corrents, d'aquelles llengües que poden enorgullir-se de tenir més de quatre poetes que puguin ser de primera fila. Però un autor em fa retornar-hi, Guy Goffette. Curiosament, com un altre dels grans poetes actuals en llengua francesa, Philippe Jacottet, un autor nascut fora de França. No sé si serà casualitat, però al meu parer és força indicatiu. Guy Goffette neix a Jamoigne (Lorena belga) el 1947. Gran viatger i emprenedor d'aventures en revistes de poesia. Ha publicat més de deu llibres de poemes, i també novel·les, assaigs, contes i àlbums en col·laboració amb altres artistes. PRIMAVERA I Recomençar, néixer de nou, heus aquí el que deia el Mestre, allò que nosaltres no havíem entès. Miràvem el ventre de la terra, els núvols, el cel i restàvem cecs, mentre que l'oreneta tornava al seu lloc exacte, reprenia possessió del vent. I nosaltres, d...

Tot poema, tot poema important és tan sols una repetició, tan sols una reiteració, tan sols un comentari de textos que ja han estat escrits. Un poema que no és una repetició d'un model, el temps el destrueix ràpidament i amb efectivitat. L'organisme de l'art no suporta creacions alienes i el nou teixit, si no es veu reviscolat per altres teixits, està condemnat a mort. [...] Un poema que no és la repetició d'un model que no troba el seu lloc en l'organisme de l'art és un teixit callós que no paga ni la pena d'analitzar. [...] Per a un poeta que renova un model que ja ha estat escrit, tot l'art existeix en un temps present: la renovació i allò que és renovat, el model i la interpretació, són dos teixits del mateix organisme connectats entre si a través de milers de filaments, uns teixits entre els quals s'esdevé un procés continu de transfusió de sang. El poeta, en repetir una experiència d'un temps passat, la renova a fi de trobar el seu lloc e...

Un poema del darrer llibre de Lucija Stupica. DOS El parc s'enfarina de neu. Envelleix amb les seves cicatrius, traces en els troncs commemoratius. Una lluïssor buida com un eco. Amb empedrades passes marxem de manera reticular a l'estranger. Ambdós en el silenci blanc de la nit marxem a l'estranger, l'única estrella fixa en l'horitzó del nostre món. Cadascú s'obre pas per les profundes parets, pels espais que són tan sols en elles, alumnes del transcurs tornem vers el Jardí, la neu porta pensaments, els desitjos mai no són innocents. Reconciliacions, plaers, mentides, commocions, traïcions: la història de l'home sempre ens colpeja. Per a les dates hi ha les paraules i les imatges, més importants que les mateixes dates, paraules que cremen i s'apaguen, quan estan tristes i soles. Cadascú s'obre pas en les seves paraules: amb rostres de vidre i ulls d'aigua que vessen en els matins, que s'alcen amb el nom. Amb el nom d'ella. Amb el nom d...

Rachel Wetzsteon (Nova York, 1967) és autora de tres llibres de poemes. Des del primer, lligada a la col·lecció Penguin Poets i també un estudi sobre W. H. Auden. En el seu segon llibre: Home and Away , també té una esplèndida elegia per a aquest gran mestre de la poesia en llengua anglesa: In Memory W. H. Auden. A CASA I A FORA xiii Cada any casen la mar i el cel, però tu ho pots veure cada nit, quan la foscor ajunta els dos elements: l'apogeu sosté el nadir com un amant. Tothom ho considera un costum per copiar; hi ha parelles que vénen des de molt lluny per modificar el mite conjugal; però una mirada sòbria al crepuscle fa que el cínic o el romàntic que hi ha en mi juri refusar l'efecte d'anivellament que transforma els núvols en humitat i les ones ferotges en silents, puntegudes mates de color, fa que em pregunti què se n'ha fet, dels límits que importen: del cel llunyà, de l'horitzó impossible d'enfonsar.

Tomaž Šalamun VOLTA CELEST Amb la teva mà silenciosa i prima apagues les estrelles. Distribueixes el meu nom com les abelles la mel. Mossega'm! M'encens els ulls. Al lluny un mar de búfals en un vent cendrós, verd. El gust és canviable, jo no en sóc. A la creu estic clavat i malbarato els teus fruits. Mira: cada gota del meu record és un batec de la volta, ara encara quallada en el miracle que el cel viu. L'animal s'inclina, s'agenolla, és perfecte. T'espolses el plomissol blanc de les llumetes i la inscripció en el teu pit no resplendeix per a ningú. En els teus llavis silenciosos i suaus has encès el meu coll.

Seweryn Pollak POEMA II Ja fa cinquanta anys que escric poemes, i no sé com escriure'ls. Encara espero que un tema important em justifiqui i així poder seure per escriure, perquè la trama decideixi sobre el poema, perquè només calgui trobar el moment adient per traspassar-lo al paper. Mentre, anit he somiat un conill. Era blanc, amb el pèl suau, i tremolava, posant les orelles roses per tot el llom. No he fingit que m'agradava el conill, al contrari, no tenia gens de tirada al seu pèl suau, a la seva por, quan tremolava. Però m'he posat als braços aquell petit cos càlid, ple de por, perquè me l'havia donat la mare, i amb la calidesa del conill notava amb els dits la calidesa de la mà d'ella. És el poema un excés o una insuficiència?

Primož Čučnik (Ljubljana, 1971) és un dels poetes més destacats de la seva generació. Ha publicat quatre llibres de poemes en solitari, i alguns experiments en col·laboració amb altres poetes i/o músics. Tradueix poesia de l'anglès i del polonès. És el redactor en cap de la prestigiosa revista eslovena Literatura i porta l'editorial Lud Serpa. MAL TEMPS Això que passa en les petites gotes (ja portem tres dies), no ho esclareix. I no ho pronosticarà. Totes s'equivoquen a llarg termini, i a curt termini arriben tard, perquè ens parlen d'allò que ja sabíem. No sé per què, però ho diem així. Mai no ens acostumarem al temps invariable, altrament parlaríem altrament. Si existeix algun altre món, diferent, ho aconseguiríem. Però no ho arribarem a saber, com se sap sols en un pressentiment. Amb el seu tacte setinat. Si existeix algun món així, de fet, ho podríem aconseguir. Sense mentides ni amenaces. Així. Voldria fer-te un regal que he guardat per a tu, però no sé si aniré e...