Passa al contingut principal

Coixinets per a les agulles

 Sembla que el blog està massa temps aturat, encara no hi ha res enguany, i les entrades arriben amb comptagotes. Recupero una sèrie de textos i traduccions de l’any passat, però que encara no havia esmentat. Traduccions aquí i allà, amb una distribució ben reduïda (bé, com tot el que fa referència a la poesia, i aquí encara més en no tenir el format llibre), però no per això menys importants.
Començo amb el darrer que m’ha arribat. Són unes traduccions de l’autora Bronka Nowicka que han aparegut al darrer número de «Reduccions». Hi van molt ben acompanyades, en el mateix número apareixen poemes d’Andrei Dósa, que tradueix Xavier Montoliu, com sempre excel·lentment. I també poemes de Joan Todó o de Gerard Cisneros, i un text molt interessant sobre les traduccions que fa Arnau Pons dels poemes de Paul Celan que firma Andreu Subirats.
Què es pot dir de «Reduccions» que no se sàpiga per tots els seguidors de la poesia? L’única objecció que li posaria és la tipografia. Sembla com si tots els anys de la renovació tipogràfica en els llibres editats en català i l’aparició de noves propostes (gràcies, en bona part, a l’enorme tasca de Josep M. Pujol) encara no hagin arribat a tot arreu.
Bronka Nowicka, l’autora que hi presento, va representar una sorpresa en la literatura polonesa. Venia de les arts visuals i del teatre i cinema – va acabar els estudis a la famosa escola de cinema de Łódź – i aquest llibre és el seu debut literari. Directament, guanya el premi que té més ressò en la literatura polonesa (que ja fa temps que ha deixat de ser el més important, de fet) i es converteix en un petit fenomen. Però les capelletes literàries no toleren intrusions, o el que poden considerar com a intrusions, i han intentat silenciar-la o treure importància al seu llibre. Res de nou, aquí i arreu. Amb tot, no poden silenciar aquesta proposta que amplia fronteres en la literatura, i encara més en la literatura polonesa. És difícil de classificar els textos de Bronka Nowicka, la primera impressió és que són poemes en prosa, però no ho acaben de ser, de vegades són petits assajos, o petites estampes i, a mesura que avancem en la lectura del poema, es va perfilant una història. Tot a través d’un punt de surrealisme i d’un llenguatge amb una capacitat d’evocació visual molt marcada. En el premi que abans esmentava, el Nike a Polònia, s’ha de reconèixer el valor del jurat en aquest cas concret. No hi ha categories, no hi ha gèneres, només guanya un llibre que és considerat el llibre més important o més interessant de l’any anterior. I no és fàcil que un llibre que no arriba a les seixanta pàgines, i que no es troba entre els llibres que es venen més, per dir-ho suaument, pugui aconseguir la distinció del premi.
Després, va ser nomenada, juntament amb altres autors de diferents llengües, una de les noves veus en literatura d’Europa, i arran d’això en vaig fer la traducció per al CCCB de Barcelona. Més endavant, va ser l’Albert Forns que va possibilitar establir els enllaços perquè els poemes tinguessin un canal de distribució. I l’opció ha estat la millor, en aquest número de «Reduccions».
Selecciono dos fragments, dos poemes, dues proses, dos textos dels vuit que apareixen a la revista de poesia.



PICA


El meu pare creix sense parar. No es tracta que la mare hagi
començat a afaitar-lo i que li compra sabates grans. Es tracta
que vol anar a veure món. Però no sap com. Deixa per a més
tard pensar-hi però ja s’està emprovant el cos adequat per a
l’ocasió.
Es posa davant del mirall i gasta la pinta massa ràpid. Potser
pensa que la direcció cap on es pentina els cabells determina
el curs d’altres coses. Es fa la ratlla com si estigués creant un
planeta. El destrueix i en sorgeix un altre. Més cap a l’esquerra.
Després d’haver construït molts mons miseriosos, el meu
pare aconsegueix fer-ho bé, deixa la pinta i descansa. Aleshores
es dedica a allisar-se la panxa però les mans són massa petites
per planxar tanta pell. Semblen les mans d’una nina enganxa-
des amb gomes als botons de les mànigues de la camisa.
Com que nota que no farà res més del que ja ha fet, el meu
pare es posa de puntetes i se’n va cap a la porta. No es vol obrir
per molt que amb totes les seves forces faci pressió al pany amb
el colze.
La mare renta una olla, el pare mira el raig d’aigua que crea
un remolí al fons de la pica. Li té enveja perquè pot escapar-se
d’aquesta casa. A ell també li agradaria desaparèixer en el des-
guàs, agafat a alguna cosa tan petita que junts passarien per
un dels forats de metall. Es veu a si mateix navegant en una
conquilla calenta després d’haver colat la pasta, amb les ungles
clavades en la cua d’una poma. Però a la pica greixosa només
hi ha aigua. L’aigua no es pot atrapar.




COIXINET PER LES AGULLES


El nen està amoïnat perquè no sap com donar de menjar a la
pedra. No és que no hi trobi la boca. Sap que tota la pedra és
una boca. No sap com fer-s’ho perquè ella comenci a menjar.
Se’n va a la cuina per demanar el plateret escantellat per
a l’aigua del gat. Estira el davantal un cop i un altre, és així
com repica l’atenció de la mare. És obert —només un moment,
escapçat de la carn que trinxo. El nen li mostra el plateret, tot ell
és un prec.
—Agafa’l.
La mare torna a marcar el compàs amb el ganivet a la post.
Porta un ritme de dos.
—Però no et facis mal.
I el nen se’n fa abans de passar el llindar. Prem amb massa
força el polze a l’escantell de vidre. La sang s’acumula en el
plateret del gat.
Ara porta la pedra. Amb tanta delicadesa només havia por-
tat un pollet. S’ajup i la posa a tocar del plateret. L’empeny
suaument, com si fos un animal cec perquè vagi allà on hi ha la
sang. Rodola i es coagula. No es mou.
El nen demana un coixí. El de les agulles, ara de ningú, vell
i ple de forats. A la nit, quan es fa fosc, hi posa la pedra. Li dona
la crosta del pa. Al costat, s’hi ajeu ell. Espera.
El blanc de la crosta (la molla del pa) és l’única cosa que
lluu. El nen ho sap, sap d’algun lloc que la nit és pesada, que
carrega totes les coses: el carbó a la ferrada, els botons, el fil
i les parpelles. La nit té peses. La crosta encara lluu, intacta.
El nen no pot dormir. Té por de no saber reconèixer si la pe-
dra mor. Portarà en braços una morta, parlarà a una morta, esta-
rà al llit amb una morta. Té por que mori perquè no menja res.
—Mama.
La mare, no l’hem de despertar, la nit li posa unes peses.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Caure en l'oblit

Fa pocs dies ha mort el poeta rus Evgueni Evtuixenko. Uns mesos abans, vaig escriure i publicar aquest article per a la revista Caràcters. 

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia . Entro en l'enllaç . I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva , o que aquest és el seu llibre més important.  Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro , o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions

Successió (IV)

Amb aquest poema es clou el cicle Successió del poeta eslovè Uroš Zupan . SUCCESSIÓ IV Naveguem entre els anells dels planetes. Un final és el que ens dóna escalfor. Després d’un alè esqueixat hem tornat a la immensitat. Hores tranquil·les  que embassen la misericòrdia, la destrucció del pròxim i del desconegut, l’odi, voluntari o involuntari, l’espera no acomplerta, rebre i donar amor, tot això està escrit en el nostre projecte i fixen la direcció i la rapidesa de la navegació. Vénen mestres, deixen acostar-nos-hi, en els moments d’èxtasi ens deixen olorar allò que ens espera. Aleshores comencen a col·locar les seves cartes geogràfiques en la sang i nosaltres els empenyem, cauen en la galàxia, on esperaran la trobada d’un nou cos que respiri. Els que són sota nostre, que encara s’aferren als límits del seu Nom, en la mort canviaran material, potser ens atraparan algun dia. L’hemorràgia dels segons s’ha glaçat a l’esfera de les hores que mesura l’estat de l’amor. Han sobreviscut als

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czes ław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar