A
partir d’un parell d’entrades del blog de Roger Vilà Padró, i
dels comentaris que en fa de com són rebudes, veig que es va
estenent cada cop amb més força la idea que no es poden fer
crítiques (comentaris, aclariments, ressenyes, anàlisis) d’un
llibre que, per uns motius o altres, el crític considera que no té
prou qualitat literària. D’un llibre que considerem dolent. En aquest fil, també es poden llegir altres aportacions en aquesta defensa de les crítiques negatives. Potser
ha estat una casualitat, o havia de venir així, ves, però la
qüestió és que fa molt poc he començat a llegir un llibre de
Daniel Mendelsohn, How Beautiful It Is (And How Easily It Can Be Broken). Daniel Mendelsohn és
un dels crítics més prestigiosos dels Estats Units, que col·labora
habitualment en el «The New York Review of Books». A banda, és
especialista en llatí i grec, és
el traductor de la darrera versió de tot Kavafis
a l’anglès (lloada per tothom, en especial per tot l’aparat de
notes) i és l’autor d’un llibre impressionant sobre la recerca
de la identitat i sobre la memòria de l’Holocaust en The Lost. A Search for Six of Six Million. Obre
aquest llibre d’assajos i crítiques que he
esmentat més amunt
amb un article de 12 pàgines en què comenta
el llibre de l’any, en aquest cas és The
Lovely Bones d’Alice
Sebold, que tothom posava pels núvols. I
el que fa Mendelsohn no és pas una ressenya com les que estem
habituats per aquí, ensabonar tothom (especialment l'autor) i
dir quatre generalitats i banalitats, sinó que es dedica a desmuntar
el llibre, a dir per què li sembla que no té la qualitat necessària
per ocupar el lloc que ocupa. I a tot això, Mendelsohn li dedica 12
pàgines! Que aviat és dit. Aquest cas és el mateix que esmenta
Roger Vilà Padró en la seva entrada al blog, crec que és del tot
lícit fer una ressenya negativa d’un llibre, i no únicament és
lícit, al meu parer és del tot necessari quan tens la sensació que
t’estan aixecant la camisa.
En
la nostra literatura ja és pràctica habitual fer passar bou per
bèstia grossa. A més, cada cop hi ha menys plataformes «oficials»
per poder fer ressenyes de llibres, però l’espai s’hauria pogut
multiplicar gràcies a internet. Per què no ha passat això, com sí
que ha passat en altres literatures? Seria aquest un altre tema, no
el d’aquesta entrada, però estaria bé que hi penséssim una mica.
Reconec
que no he llegit l’obra d’Alicia
Kopf que critica Roger Vilà Padró, ni tampoc (encara) la darrera de
Mònica Batet. Però sí que vaig llegir la novel·la que
anteriorment Mònica Batet va publicar, No et miris el riu,
i és una novel·la d’una gran qualitat, molt ben treballada, amb
atmosferes que segueixes recordant un cop has tancat i acabat el
llibre. És un gran llibre, i per a mi segueix sent una sorpresa que
no es conegui més aquesta autora. No es coneix per diversos motius,
un dels quals és que el lloc que hauria de tenir ja l’han ocupat
autors amb molta menys qualitat literària, però que saben molt bé
vendre una imatge (o algú els
ha sabut vendre molt bé). I és això el que cal denunciar. Estic
del tot d’acord que es facin crítiques negatives, quan ens trobem
amb un autor amb una trajectòria, reconegut, que no ha fet una obra
de la qualitat a què ens té avesats; i també quan s’inflen massa
algunes obres i notem que ens volen enganyar. Tothom pot sentir
l’olor de socarrim, però
són pocs els que s’atreveixen a dir-ho.
Comentaris