PARADA OBLIGATÒRIA
Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels
intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del
Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se
l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control
de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren
astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven
esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible
d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una
freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat.
Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia
Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es
desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo
Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a
una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau
invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser,
d’altres, ho neguen. Però segurament, tampoc no devies tenir
gaires ganes de veure’l. Com van ressonar les paraules de John
Haldane, que “atacar Polònia seria com donar puntades de peu a una
dona embarassada”? L’escriptor Jarosław Iwaszkiewicz va afirmar
que tothom que assistia al Congrés estava confirmant amb la seva
presència les fronteres en aquella banda de l’Oder. I què es va
poder sentir quan Igor Fadiejev va dir que “si els xacals sabessin
escriure, escriurien com André Malraux, o Henry Miller, o John Dos
Passos, o T. S. Eliot”? Potser són massa preguntes en aquesta
trampa de ratolins, en aquestes dues pinces que s’anaven tesant
cada cop més. És la poesia un camí per explicar tot això? Els
preus eren astronòmics, i amb tot els autobusos arribaven i
arribaven, desembarcaven munions de treballadors. L’exposició va
ser un èxit. Del Congrés, no n’estaria tan segur. En queda, de
tot plegat, l’agulla que encara es dreça, com per documentar un
oblit en la ciutat. Després del Congrés, després de l’Exposició,
tot va tornar a la normalitat, a aquella normalitat d’uns anys
foscos, encara amb la guerra a tocar dels talons. Un monument per al
qual es va fer una gran despesa, i al costat les pedres, les ruïnes
dels edificis que formaven un laberint sense resolució. Les botigues
oferien la seva buidor rere un taulell encara més buit, es va
limitar el consum de l’energia elèctrica ja que molt probablement
abans havien saltat totes les previsions, tot havia estat excessiu, i
tanmateix, després ja mai no van arribar els diners per a la
reconstrucció de la ciutat. Només l’agulla es dreça. Només els
noms recordem, els dels integrants internacionals del Congrés, cauen
en l’oblit els polonesos, i els de la part soviètica. Què en fem,
de tant oblit? El desmantellem per fer que tot torni a aquella
normalitat a què ens hem avesat. No vas ni poder veure la
construcció de miralls que havien previst i instal·lat al capdamunt
de l’agulla. No van tenir temps ni els que acabaven d’arribar a
Wroclaw per fer d’aquell lloc la seva nova ciutat, la tempesta del
20 de juliol, dos dies abans d’inaugurar l’Exposició, va impedir
que veiessin els miralls, encara menys il·luminats de nit. Potser en
van quedar alguns trossos encara a terra, hi eren quan vas arribar?
Massa tard i massa aviat. Tard per als miralls, i aviat vas marxar i
ja no vas poder veure com després l’agulla anava convertint-se en
molts símbols. Va ser, tot amb tot, una visita a una ciutat
desconeguda, que va romandre així quan en vas marxar. Una parada en
el camí per deixar enrere una buidor, un oblit que no vas arribar a
conèixer perquè no podies saber d’on venia. La joia de la poesia
anava en altres direccions, amb indiferència vers qualsevol monument
que acaba revestint-se de capes de memòria i oblit superposades.
La fotografia es pot trobar en aquesta pàgina web.
I de regal un document de l'època, encara que no hi entengueu gran cosa, segur que sí pot establir lligams amb altres sistemes totalitaris.
Comentaris