Ja fa uns dies, just abans d’aquesta fira de
vanitats que és Sant Jordi, va aparèixer aquest llibre del poeta polonès Tomasz
Różycki, Colonias, a Vaso Roto, que
ja és una editorial de referència per a tots els seguidors de la poesia i també
de l’assaig de grans escriptors (impagables, per exemple, les obres completes
que estan editant d’Hugo Mújica).
Tomasz Różycki és, al meu parer, un dels grans
poetes europeus de la seva generació. Si pensés en un petit cercle de poetes nascuts entre 1970 i els 70 pocs, el posaria en un grup que
inclou l’eslovè Primož Čučnik, l’alemany Jan Wagner, el macedoni Nikola Madžirov,
portuguesos, com Luis Quintais o Pedro Mexia, i també, una mica més joves, el
romanès Dan Coman o l’estimat Petar Matović, de qui ja he parlat en aquest
blog. Evidentment, només he
esmentat alguns noms que són molt interessants en la poesía actual, però n’hi ha molts i molts altres.
Różycki es troba en una cruïlla dins el
panorama poètic en la seva llengua, ha sabut entroncar amb la gran tradició de
la poesia polonesa de la reflexió, del pes de la història, amb els discursos
més moderns en què aquests factors són sempre posats en dubte.
El volum és un conjunt de 77 sonets en què proposa un acostament a aquesta forma a través del joc amb rimes (molta
assonància), i també amb aquesta fórmula amb què comencen molts poemes ("Cuando empecé a escribir, aún no sabía") i que
esdevé un motiu i fil conductor de les diferents sortides de colònies que fem,
tant les més literals com les metafòriques.
11. Vientos contrarios
Cuando empecé a escribir, aún no sabía
que cada una de mis palabras tomaría
un trozo del mundo, dejando a cambio
lugares vacíos. Que los poemas lentamente
suplirían la patria, mi madre, mi padre, el
primer
amor y la segunda juventud, y que lo que había
escrito
se iría de este mundo, transformaría su
existencia
permanente en un ser etéreo, sería aire,
viento, temblor y fuego, y lo que abordara
en el poema quedaría rígido, y se desmigajaría
en partículas tan pequeñas que pasaría a ser
casi
antimateria, un polvo invisible por completo
que viraría en el aire tanto tiempo que al
final
caería en tu ojo para que saliera una lágrima.
junio de 2003
Comentaris