Passa al contingut principal

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia. Entro en l'enllaç. I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva, o que aquest és el seu llibre més important. 
Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro, o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions des de la badia de San Francisco. I així, podríem anar seguint, com el tema de la identitat en La recerca d'una pàtria
Sí, en el fons, el teló d'acer va desaparèixer, però encara es mantenen molts telons que no permeten acostar-nos a autors de literatures d'una Europa considerada poc europea. Encara avui dia. Malgrat les unions i la desaparició de les fronteres, el desconeixement de l'altre segueix estant marcat per tanques. I la literatura és una de les vies per poder arribar a conèixer aquell altre desconegut. Sempre i quan després es puguin alliberar d'alguns llocs comuns poc productius.

Comentaris

Guillem Calaforra ha dit…
Efectivament, el crític exposa la informació que té a l'abast però, tal com sol passar, amb la típica petulància de la professió es pensa que té tota la informació rellevant, i fa el ridícul. Milosz va desenvolupar, malgré lui, una tasca enorme d'articulista, conferenciant i assagista que si es publiqués ompliria encara molts més volums d'assaig que els ja nombrosos que formen les obres completes. També és cert que La ment captiva és, al meu parer, un dels més reeixits. Altres de més ambiciosos, com La terra d'Ulro, en la meva opinió no arriben tan amunt (d'aquest en concret salvaria el primer terç, perquè les inacabables disquisicions sobre Oskar Milosz, Swedenborg, Blake, el catolicisme i companyia se'm fan impossibles de pair amb tanta teologia i tantes al·lucinacions profètiques, que a l'autor li agradaren cada vegada més). La recerca d'una pàtria té passatges antològics, però ell mateix ja advertia que per a un lector no polonès totes aquelles històries sobre Rozdziewiczówna i altres resultarien irrellevants: falten els referents. Visions sí que és un llibre preciós, excepcional, per bé que hom en pugui discrepar en alguns punts. Un altre que m'agrada molt és el recull Començant pels meus carrers (les "Notes on Exile", traduïdes aquí de l'original anglès, són del millor que s'ha escrit sobre el tema, en la meva opinió). També té coses molt interessants El jardí de les ciències, i no dic res de Llegendes de la modernitat o de la miscel·lània Sobre els viatges en el temps, El testimoni de la poesia, etc. Perdona aquest excurs. Era, certament, per reforçar la teva idea que aquest crític hauria d'haver-se informat abans de dir una bajanada tan gran. Però vaja!, només és un crític.
Xavier, no pots imaginar-te fins a quin punt comparteixo la veritat d'aquestes paraules teves: "Sí, en el fons, el teló d'acer va desaparèixer, però encara es mantenen molts telons que no permeten acostar-nos a autors de literatures d'una Europa considerada poc europea. Encara avui dia. Malgrat les unions i la desaparició de les fronteres, el desconeixement de l'altre segueix estant marcat per tanques".
Cal continuant esforçant-se per fer caure, a poc a poc, tots aquests telons i les barreres mentals.
Gràcies per dir-ho tan clar!
Xavier ha dit…
Benvolgut K., jo no vull atribuir-li algunes característiques que no conec. Quant al que comentes, evidentment, només he citat tres exemples. És cert, com molt bé dius, que hi ha llibres que són molt difícils d'entendre per a un lector no polonès, a causa de la concreció de les referències. Cites altres llibres que, per a mi, són fonamentals, com Testimoni de la poesia, una anàlisi lúcida i sensacional de la poesia moderna que pocs autors han sabut fer tan bé. I encara tenim Vida a les illes. Bé, Milosz és per si sol tot un continent que no es pot acabar d'explorar mai.
Xavier ha dit…
Benvolut Albert,
Moltes gràcies pel teu comentari i suport. Malauradament, encara és aquest un esquema mental que segueix funcionant en molts àmbits. I sí, cal continuar esforçant-se.

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Olla

La delicadesa del detall arriba a cims com en aquest poema de Leopold Staff . OLLA Al foc de la llar, sota l’alta protecció del curull, rodejat de planetes resplendents a les parets, cassoles i plats, com el cor del món, bull l’olla d’un fons brut i ensutjat, sense voler aixecar la tapa que tremola. Què hi bull? Ningú no ho sap. Tan sols exhala un vapor greixós d’olor intensa i tan sols les llengües daurades de les flames llaminerament llepen el saborós secret.

Tens el vent de la capçada al vidre

Primož Čučnik TENS EL VENT DE LA CAPÇADA AL VIDRE De la terrassa ha entrat a casa i ha tornat altre cop per netejar la taula. Cada inclinació l'ha dut a la mútua influència. Ha netejat la taula per un lent progrés del sedentarisme. Sense sedentarisme no hi ha progrés, aquesta n'és la manera més exemplar, més simple. Seus, i ja al cap de no res t'aixeques i dius algunes frases amb les coses que ha deixat a la casa. Per exemple, a la pols. De sobte, veus bufades de vent per la finestra, però bé es cuidarà que el sentis a través de l'esquerda. Entraràs per la porta i netejaràs la fressa autèntica.

Dos poemes en el paisatge

Des de Sabadell, de la mà de Josep M. Ripoll , em van proposar fa uns mesos participar en una de les millors iniciatives per a la poesia que hi ha al nostre país. És el col·lectiu Papers de Versàlia que publica unes exquisides plaquettes. Cada número està dedicat a un tema concret. Em van fer la proposta per al número de tardor de 2008, sota el títol general del paisatge. El títol final fou "Joia de les fulles altes". Em van publicar dos poemes, que podreu veure en la finestra de més avall. Cada cop que presenten un número, en fan una lectura pública a Sabadell, on reparteixen la plaquette impresa de manera gratuïta. Malauradament, per qüestions de geografia, no vaig poder ser-hi present. Per a aquelles persones que no viuen prop de Sabadell, o que no tenen l'oportunitat d'assistir als recitals, poden descarregar-se les plaquettes de la pàgina web . Si voleu el darrer número sencer, el de tardor publicat l'any passat, cliqueu aquí . Un altre cop, moltes gràcies pe

En l'ombra porpra

Andrew Motion (1952). De 1976 a 1980 va ensenyar a la Universitat de Hull. Aquest fet és d'especial rellevància, ja que és la Universitat on Philip Larkin (una de les grans influències en Motion) treballava de bibliotecari. Entre 1982-1989 és el director editorial de Chatto & Windus . Des de la mort de Ted Hughes és el Laureate Poet. EN L'OMBRA PORPRA En l'ombra porpra de la meva morera quan madura m'he ajagut per veure l'infinit cel que es desplaça amb un blau impecable i inclou tota la vista, i llavors apareix un sol núvol en forma de taüt. No, no és això. Més aviat el barret calat d'un anarquista, després un cingle, un ós, les potes del darrere d'una llebre que desapareix, qualsevol cosa, de fet, i sempre perfecta, sempre que la vegi diferent de la cosa anterior.

Finals d'abril

Un poema per al dia d'avui. "April is the cruellest month". Tal vegada. Però aquesta sentència determina, defineix, delimita, recrea, esclata en mil interpretacions, ens emociona, ens avorreix. Però ja no som els mateixos després d'ella. FINALS D'ABRIL Finals d'abril, el sol surt i reescalfa els carrers durant el dia, però en passar a l'ombra s'esdevé com una transformació. Baixa de cop la temperatura, com si allí no hagués arribat mai la despesa dels graus – obagues en la ciutat que amaguen els records de l'hivern – i et falta la jaqueta, l'escalfor d'una nova pell, del teu cos. En la meva obaga del pensament que et busca com a les palpentes. El record crea la teva figura, la modela com si fos un escultor que treballa amb l'aire, la imaginació que es connecta en la recerca dels plecs, de qualsevol racó on poder gravar, encara que sigui per un instant, la teva mirada abocada en el telescopi dels meus ulls. Ells també et busquen als carr

Ars poetica

Són les cinc de la tarda, totes les sirenes comencen a sonar a la ciutat, a Cracòvia, a les altres ciutats poloneses, i especialment a Varsòvia tenen el seu significat ple. Perquè avui es commemora el 65è aniversari de l’Alçament de Varsòvia. Per a alguns, una de les accions més il·lògiques, sense sentit, absurdes, que es van produir durant la II Guerra Mundial. Per a altres, un acte d’heroisme sense parangó. Un acte que s’ha de recordar amb les sirenes. I fins i tot, hi ha la proposta que un dia com avui es converteixi en festa nacional. Una gran derrota. Així, es consolida la imatge de la història a través de la martirologia. Altres nacions ja saben com es fa això, ja que en la seva diada celebren justament una derrota. Fins a quin punt té sentit furgar en la nafra un cop i un altre. On és la frontera entre el record que hem de tenir la història i la martirologia, que només serveix per atiar els més violents sentiments de l’home?  En el fragor de les sirenes emergeix la figura d’un p

La veritat sobre els arbres

Marcin Świetlicki (1961, Lublin) és un autèntic fenomen en la literatura polonesa. Va ser un dels poetes que va possibilitar un canvi radical en la poesia polonesa durant la dècada dels 90. Es convertí en una estrella del sistema, tot i que es presentava com un enfant terrible (com se sap, al final sempre aquests es veuen absorbits pel sistema, o ells mateixos ja saben ben aviat que en formen part). Es convertí en el poeta icona del canvi, amb la realitat circumdant com a element clau per poder desxifrar el món interior. Les connexions que es fan en la seva poesia són principalment amb la quotidianitat de Frank o’Hara. També canta en un grup de rock, anomenat Świetliki. I últimament, s’ha convertit en un autor de culte de novella negra, on no només parodia la vida provinciana a la ciutat (Cracòvia) sinó també la seva pròpia figura. LA VERITAT SOBRE ELS ARBRES els arbres no tenen el seu llibre sagrat els arbres tenen prou llum aire i pluja branques primes que atenyen vers el cel el cel