Fa un temps, vaig deixar passar l’oportunitat de comprar el recull dels volums de poesia que havia publicat Dariusz Suska. Mal fet, en aquest país, si no compres un llibre quan el veus, pot ser que després ja no el puguis tornar a trobar. Perquè desapareixen de les llibreries a una velocitat increïble. Per sort, avui l’he pogut tornar a trobar. Era a la lleixa com si m’esperés. No sé què hi feia allí, després de tant de temps. Aquest cop, me l’he endut sense pensar-m’ho ni un moment. Al llibre, que porta el títol de Czysta ziemia (Terra pura), apareixen poemes escrits després de l’any 2004, quan Suska va publicar el seu darrer llibre. D’aquesta darrera secció extrec el poema que presento.
HO ANOMENAVA VIDA
Ho anomenava vida, però no hi havia cap vida.
En les restes del sol, ràpid, pagant la gasolina,
ho vaig veure: no sóc jo. En lloc meu alguna cosa vivia.
De la viva herba artificial creixien vius organismes
de joncs. Una tanca de gessamins grocs florint
a penes protegia el teixit danyat de l’estació.
És això realment la vida? Unes flors d’un groc fosc
amarades de llum que es contreuen als vidres
de camions que es posen en marxa?
- Com em pagarà? – De cap manera. I això és tot? La vida?
Tràfic de plàstics, codis que han de ser esborrats
perquè s’acaben les entrades d’hores per matar.
I què passa amb l’altra vida? Ha passat? No hi és? Es fa
fosc més i més aviat, les set passades,
pluja, miro el cel, el registre extrahumà.
Respiraren per a la fotografia, i eren sense vida,
perquè com es pot anomenar el que va ser. No ho és.
Una vista des del cotxe. Un prat de lletsons grocs.
Un noi transparent sota una llum transparent
corria rere uns grills, com si fossin la vida.
I no hi havia cap vida. Transformada en l’aire,
una cosa encara més estranya, del tot inaudita,
un ésser que s’obria pas. I ja no hi havia cap noi.
Entre el carril esquerre i la vorera desdibuixada
li va passar la no vida, en un trèvol, en els cards
HO ANOMENAVA VIDA
Ho anomenava vida, però no hi havia cap vida.
En les restes del sol, ràpid, pagant la gasolina,
ho vaig veure: no sóc jo. En lloc meu alguna cosa vivia.
De la viva herba artificial creixien vius organismes
de joncs. Una tanca de gessamins grocs florint
a penes protegia el teixit danyat de l’estació.
És això realment la vida? Unes flors d’un groc fosc
amarades de llum que es contreuen als vidres
de camions que es posen en marxa?
- Com em pagarà? – De cap manera. I això és tot? La vida?
Tràfic de plàstics, codis que han de ser esborrats
perquè s’acaben les entrades d’hores per matar.
I què passa amb l’altra vida? Ha passat? No hi és? Es fa
fosc més i més aviat, les set passades,
pluja, miro el cel, el registre extrahumà.
Respiraren per a la fotografia, i eren sense vida,
perquè com es pot anomenar el que va ser. No ho és.
Una vista des del cotxe. Un prat de lletsons grocs.
Un noi transparent sota una llum transparent
corria rere uns grills, com si fossin la vida.
I no hi havia cap vida. Transformada en l’aire,
una cosa encara més estranya, del tot inaudita,
un ésser que s’obria pas. I ja no hi havia cap noi.
Entre el carril esquerre i la vorera desdibuixada
li va passar la no vida, en un trèvol, en els cards
Comentaris