Salta al contingut principal

Expedició


La traducció de poesia és com una expedició a un país desconegut. Tot és nou: els paisatges, els llocs, la llengua, el to, les metàfores, els ritmes, els temes, la manera de pensar i de sentir el món. Traduir és un procés lent i gradual d'anar descobrint aquest país, un intent d'arribar a entendre la seva cultura. No consisteix tan sols a trobar els equivalents més acostats de les paraules, la sintaxi i la gramàtica correctes, tot i que aquests elements són indispensables. És un intent de recrear l'autor, de reconstruir una obra que viu i parla en una altra llengua. Els traductors han d'imaginar-se una veu per al poeta en una altra llengua, i crear-la amb els seus propis recursos, amb totes aquelles eines que té a la seva disposició.


John i Bogdana Carpenter

Comentaris

Anònim ha dit…
M'agrada molt aquesta imatge que compara la traducció de poesia amb un viatge a un país desconegut. Bé, desconegut del tot poser no, perquè el fet de conèixer-ne la llengua ja és molt! "Els traductors han d'imaginar-se una veu per al poeta en una altra llengua, i crear-la amb els seus propis recursos...": aquesta és la qüestió, i aquí és on ve allò de si el poema traduït és "el mateix" poema, traduït, o és un altre poema més o menys calcat del poema original. Tot és qüestionable, però sempre amb matisos.
A mi em passa el mateix quan em tradueixo a mi mateixa, en aquest cas tinc la llibertat per a que la traducció prengui vida pròpia i millori o crei un nou poema ;)

Entrades populars d'aquest blog

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...

Problemes

Encara ens queda al rebost una petita col·lecció de poemes de Staff . PROBLEMES Els problemes no se solucionen, els problemes es viuen. Com els dies, un cop passats ja deixen de ser. Com un vestit molt gastat, que ja ens va molt petit, ens cauen dels braços, i a la darrera porta entres nu i lliure com l’alba.  

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski . Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus . I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies. *** Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de fa...

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Poesia i traducció

Un excel·lent poeta em va dir un cop que no passava una bona temporada: “Últimament no escric perquè no tinc res a dir. Per això, tampoc no tradueixo. Quan no es té res a dir, no és que sigui impossible tan sols escriure, sinó també traduir”. [...] La impossibilitat de dur a terme la traducció és, en aquest cas, la impossibilitat de trobar la pròpia experiència psíquica en l'obra, fins i tot davant d'aquella que ens és propera i viscuda. És deixar tancats els cercles de les experiències, que tot d'una semblen impenetrables mútuament, fins i tot hostils. Les veritats dels altres semblen sense vida, i el fet d'expressar-les amb una forma que encara no ha estat assimilada per una nova experiència esdevé inútil i estèril. Perquè, sense cap mena de dubte, el poeta, en enfrontar-se a la traducció d'un poema, hi busca elements que siguin afins a la seva pròpia creació; elements que, en certa manera, la complementin. Seweryn Pollak: En defensa de la impossibilitat o sobre l...

Sobre nostre

Abans de donar temps al blog perquè s'oxigeni, deixo un poema de Jan Polkowski . *** Sobre nostre planejaven arbres de llenya tova, donant fe als vents més lleugers: àlbers negres amb una línia de la vida curta, blancs salzes hospitalaris plens de nius de ratolins i d’ocells, fràgils trèmols malaltissos àvids de noves preses. Eren tan sols parents pobres dels prínceps de les valls boiroses i de les molsoses vessants: el roure i el til·ler de menudes fulles. Tan sols ells, arrecerats al fang acre i a la càlida sorra. Cap testimoni humà en l’alt palau de juliol. Al terra blanc d’hospital formaven amb les fulles, l’escorça i el líber encanteris i formes de la immortalitat. Saciaven la debilitat. Esperaven ells, com tu i jo, el menor gest de conciliació? L’ombra del perdó? Es nodrien de foc, vagaven vers els jardins celestials.

Olla

La delicadesa del detall arriba a cims com en aquest poema de Leopold Staff . OLLA Al foc de la llar, sota l’alta protecció del curull, rodejat de planetes resplendents a les parets, cassoles i plats, com el cor del món, bull l’olla d’un fons brut i ensutjat, sense voler aixecar la tapa que tremola. Què hi bull? Ningú no ho sap. Tan sols exhala un vapor greixós d’olor intensa i tan sols les llengües daurades de les flames llaminerament llepen el saborós secret.

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.