Passa al contingut principal

Expedició


La traducció de poesia és com una expedició a un país desconegut. Tot és nou: els paisatges, els llocs, la llengua, el to, les metàfores, els ritmes, els temes, la manera de pensar i de sentir el món. Traduir és un procés lent i gradual d'anar descobrint aquest país, un intent d'arribar a entendre la seva cultura. No consisteix tan sols a trobar els equivalents més acostats de les paraules, la sintaxi i la gramàtica correctes, tot i que aquests elements són indispensables. És un intent de recrear l'autor, de reconstruir una obra que viu i parla en una altra llengua. Els traductors han d'imaginar-se una veu per al poeta en una altra llengua, i crear-la amb els seus propis recursos, amb totes aquelles eines que té a la seva disposició.


John i Bogdana Carpenter

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Anònim ha dit…
M'agrada molt aquesta imatge que compara la traducció de poesia amb un viatge a un país desconegut. Bé, desconegut del tot poser no, perquè el fet de conèixer-ne la llengua ja és molt! "Els traductors han d'imaginar-se una veu per al poeta en una altra llengua, i crear-la amb els seus propis recursos...": aquesta és la qüestió, i aquí és on ve allò de si el poema traduït és "el mateix" poema, traduït, o és un altre poema més o menys calcat del poema original. Tot és qüestionable, però sempre amb matisos.
11 d’octubre de 2008, a les 0:22
Alegria De La Huerta ha dit…
A mi em passa el mateix quan em tradueixo a mi mateixa, en aquest cas tinc la llibertat per a que la traducció prengui vida pròpia i millori o crei un nou poema ;)
14 d’octubre de 2008, a les 1:20
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Caure en l'oblit

Fa pocs dies ha mort el poeta rus Evgueni Evtuixenko. Uns mesos abans, vaig escriure i publicar aquest article per a la revista Caràcters. 
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice , A matéria do poema . Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui. D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice. EL PAS DEL TEMP
2 comentaris
Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe
3 comentaris
Més informació

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?
6 comentaris
Més informació

Signes d'aigua

Jan Kasper (1952) és un poeta que no fa soroll. No apareix als mitjans de comunicació, no forma part de cap escola, de cap generació. Passa desaparcebut en els manuals. I tanmateix, té un lloc indiscutible en la poesia polonesa contemporània. Ha publicat sis llibres de poemes. SIGNES D'AIGUA Des del pont de fusta a Wyszogród miràvem inclinats l'aigua. Llambrejava com un altar, plena de fosca solemnitat. Ens parlava en la seva llengua muda. Han passat tants anys. Les ombres nostres encara són al pont, cegues. No copsen les coses terrenals, les divines.
2 comentaris
Més informació

El nostre I.

Artur Szlosarek va publicar un nou llibre de poemes a finals de l'any passat, El llapis del carnisser , en què fa un canvi de rumb en la seva poètica, cada cop més propera a l'associació inconnexa d'elements (de nou, l'ombra de John Ashbery es va fent més i més gran, i més perillosa). En aquest poema conservo el joc de pronoms personals de l'original que aporten una visió molt particular per arribar al desenllaç del poema. EL NOSTRE I. El nostre veí (diuen que està sonat) ho sap tot. Especialment el que el seu tu no sap. Però és difícil saber si pels poemes. Aquests els llegeix jo, per matar el temps, sense cap esperança que ajudin a copsar la bondadosa confusió en una foscor sobtada. Per damunt nostre, el dia d'enfredorits colors llença una ona anònima a la riba, despulla una sirena xopa; aspira les llimadures i fa públiques les debilitades forces.                            - El nostre idèntic és com un cos excitat. Com si necessités amb
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Katyń

Em vaig dir que no escriuria res. Però els fets que van tenir lloc fa unes setmanes al bosc de Katyń segueixen tenint un ressò i unes conseqüències de dimensions encara incalculables en aquest país. Sí, em vaig dir que no escriuria res perquè, què pot dir un foraster sobre una societat determinada, encara que en conegui la llengua, la història, la manera com s’ha construït una identitat? Quin dret hi té? Encara que hagués estat amb la intenció de no jutjar els fets, tot comentari esdevé ja, d’entrada, un judici. Però, d’altra banda, m’exasperava veure i sentir com els mitjans de comunicació al que és el “meu” país, la “meva” societat (si és que el possessiu té algun valor o algun significat) simplificaven els fets, i els reduïen a clixés que s’esvaneixen en el moment de ser pronunciats. Però em mantinc ferm, jo no en diré res. Només traslladaré les paraules d’un dels narradors actuals més interessants a Polònia, Stefan Chwin. Un gran novel·lista de qui s'ha traduït un parell d’obre
2 comentaris
Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est
3 comentaris
Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

A taula

José Luis Peixoto (1974) és un dels joves escriptors més valorats actualment a Portugal. És poeta i narrador. Ha publicat cinc llibres de poemes i en prepara un altre. Ha publicat dues novel·les, la darrera de les quals El cementiri de pianos , ja compta amb diverses traduccions. Presento aquí una traducció en record de les hores compartides a Lituània. A causa de la proximitat, en el primer poema em permeto utilitzar els possessius que utilitzo sempre a casa. a l'hora de parar taula, érem cinc: mon pare, ma mare, mes germanes i jo. després, ma germana gran es va casar. després, ma germana petita es va casar. després, mon pare va morir. avui, a l'hora de parar taula, som cinc, menys ma germana gran que és a casa seva, menys ma germana petita que és a casa seva, menys mon pare, menys ma mare vídua. cada un d'ells és un lloc buit en aquesta taula on menjo tot sol. però sempre seran aquí. a l'hora de parar taula, serem sempre cinc. m
3 comentaris
Més informació