Passa al contingut principal

De poesies


Entro en una de les llibreries principals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució.
No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa que a les taules de novetats hi hagi absolutament de tot. Com sol passar en aquest tipus de llibreries, l’apartat de poesia és ben migrat (i encara podríem donar les gràcies que existeix, si ho mirem des del punt de vista que tenen els aficionats a la poesia d’estar completament bandejats), el que hi ha són els llibres de les grans editorials, els poetes polonesos més coneguts, i poca cosa més.
Resulta que una de les editorials que abans tenia més prestigi al mercat ha començat una deriva descaradament comercial, però ho ha fet a través d’una estratègia: publica les coses més populars en altres segells que ha creat especialment per a aquesta pràctica, que no sigui dit que és la mateixa editorial. Un d’aquests segells comença a publicar poesia, però quina? Sí, literatura comercial, comencen a publicar poesia, ja està. Tenim la poesia d’instagram damunt la taula. De cop i volta, un senyor que es fa dir Atticus, amb un títol corprenedor, Ella tenia el cor salvatge, una poeta polonesa, evidentment desconeguda fins ara, Anna Ciarkowska, amb un altre títol que corglaça, Els nois que estimo, i després l’omnipresent, l’autora traduïda a totes les llengües, amb títols suggerents, ella es diu Rupi Kaur, i els llibres Llet i mel, i El sol i les seves flors.

Fa no gaire vam assistir a un petit debat sobre la poesia d’instagram en alguns diaris i en alguns blogs en castellà, que jo sàpiga no va saltar en aquell moment a l’àmbit de la literatura catalana. La poesia d’aquests autors, que cada dia o cada no sé quan et posen una fotografieta (mira, com es fa ara en aquest blog) i un poema, de collita pròpia, moltes vegades sembla una digestió molt mal païda de Paulo Coelho passada a paraules en rengleres. Es poden argüir que venen molts llibres, i que els poetes que no venen gens els tenen enveja, aquest era un dels arguments principals en aquell debat. No, no és aquesta la qüestió. El problema és que es vol fer passar bou per bèstia grossa. Poden ser pensaments, poden ser estats d’ànim, poden ser el que vulgueu, però no forma part de la tradició poètica. Algú ho pot considerar poesia, però el que jo dic és que no forma part de la tradició poètica. Si la hi considerés, què faria amb tota la poesia dels trobadors, amb la literatura renaixentista, amb el barroc i el romanticisme (literari)? On caben tots aquests moviments (i només faig esment de la tradició occidental), que han configurat que avui escrivim poemes d’una manera determinada, en aquest tipus de poesia que només denota uns estats adolescents? I alerta, la tradició no és una cosa fixa, no té cap mena d’essència que la fa inamovible, la podem modificar, va canviant i ens hi podem enfrontar directament, de fet, tot acabarà establint un diàleg amb el que han escrit els autors anteriors a nosaltres i el que fem o deixarem (si és que deixem alguna cosa) als autors posteriors.
No tinc res en contra que això es publiqui, que es vengui, m’és del tot igual. I fins i tot, si gràcies a publicar això es publiquen altres llibres de qualitat i interessants, doncs endavant. La gent que treballa a les editorials, a les llibreries, ha de menjar, sí senyor. Però sí que ho trobo del tot contraproduent, i molt nociu. Perquè aquí no hi ha un intent de dialogar, o d’arribar a destruir, si es vol, la tradició, no té cap element de les avantguardes, per exemple. Representa una prolongació de l’adolescència en tota la societat, fet al qual assistim des de fa uns anys, i pensar que aquesta prolongació, aquesta adolescència quasi eterna, amb la seva ingenuïtat, amb la seva superficialitat, pot representar els valors que volem. I que la seva via d’expressió, aquests pensaments simples i molt poc profunds, pot convertir-se en un poema. Potser la solució a tot això seria crear un apartat diferent dintre de les llibreries, alguna cosa com «pensaments adolescents», «autoajuda en forma poètica», podeu inventar-vos l’etiqueta que vulgueu, però sí, en un apartat diferent.

Comentaris

Teresa Bosch ha dit…
Un post que obre moltes reflexions que van més enllà de la poesia, Xavier. Gràcies per compartir-les. De totes maneres, tot i que coincideixo en línies generals amb la teva opinió, penso que potser aquests "pensaments adolescents en forma poètica" poden contribuir a despertar l'interès per la poesia i tot el que representa entre un públic adolescent que d'altra manera difícilment entraria en contacte amb el gènere. Com dius, el problema és que aquest públic adolescent es mantingui sempre adolescent, però això ja no és un fenomen exclusiu de la poesia sinó dels temps que ens han tocat viure.
Xavier ha dit…
Teresa, moltes gràcies a tu pel teu comentari. Sí, coincideixo en el fet que podria ser una manera que el públic adolescent s'acostés a la poesia, ja que els seria molt propera, i després ja anirien fent el seu camí amb altres descobertes de poesia. I és ben cert que aquest allargament de l'adolescència afecta tota la societat, i com més va, més.

Entrades populars d'aquest blog

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch

Sobre la forma en la traducció de poesia

 A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a

Habitació

Com anunciava en l’entrada anterior, presentem el nou llibre d’ Anna Piwkowska , La tintorera , publicat en la prestigiosa editorial Znak. És un llibre un pèl irregular, conté alguns poemes interessants, però no assoleix la força d’altres poemaris anteriors, com Po (Després) . Encara que hagi sortit publicat en una editorial de renom, altres llibres, com el que ja vam presentar de Marzena Broda , publicat en una editorial molt més petita i amb una distribució molt més deficient, conté uns poemes molt més ben treballats i aconseguits. El que més em sorprèn d’aquesta edició del llibre són les paraules de l’editor amb què s’intenta vendre el llibre (allò que fan contínuament els americans amb els llibres de poemes, o les faixes que cada cop són més presents en les nostres edicions). Les paraules són les següents: “Tot llegint aquests poemes bells i sensuals, he sentit de manera ben clara que la poesia és de gènere femení. Feia temps que una dona no m’agradava tant”. Realment, no és la mil

Arnstadt (i Mon plaisir)

ARNSTADT (I MON PLAISIR ) No es pot marxar de cap ciutat sense haver passat abans pel seu cementiri. El cementiri vell d’Arnstadt es torba en un estat irreprotxable perquè el manté l’ajuntament, la qual cosa sembla demostrar i remarcar amb intensitat la tristesa d’aquests llocs. Hi ha unes plaques que marquen la direcció vers les tombes de Willibald Alexis i Eugenie Marlitt, que al segle XIX dirigia una manufactura literària i cada mes publicava una nova novel·la d’una sèrie d’un mal gust espantós i alhora de gran èxit. Mentre d’una banda les novel·les d’Eugenie Marlitt, que com més romàntiques eren, més llòbregues eren les condicions en què vivia l’autora, han estat descobertes darrerament per la televisió, que evidentment no pot passar cada diumenge de l’any una pel·lícula basada en les novel·les de Rosamunde Pilcher, de l’altra Alexis no tan sols està enterrat sota una bella làpida de granit, que van pagar fa més de cent anys els seus admiradors, sinó que a més descansa en la t

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek. MAPES III Els mapes són tanmateix literatura. El quart gènere junt amb l’èpica, la lírica i el drama. En cap novel·la, poema o comèdia l’espai no ha estat copsat tan bé com en un mapa. Mai no han atrapat el temps amb les mans al plat, tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix. Observo els mapes quasi com el Creador – una mica totpoderós, una mica omnipresent. Així com transcendental.

Artur Rubinstein enregistra els valsos de Chopin

Un altre poema relacionat amb l'altra disciplina artística del poeta Maciej Woźniak . ARTUR RUBINSTEIN ENREGISTRA ELS VALSOS DE CHOPIN No serem nosaltres qui ballarem. Ballaran per nosaltres els arbres en el vent, els prats de juny, els ocells i les ones del mar, que abracen amb passió cada una de les pedres de la riba. Ballarà el pols sota la pell, una fulla seca rere la finestra, la ploma sobre el paper, en tonalitats, per torns: re bemoll major, do sostingut menor, la bemoll major . No serem nosaltres qui ballarem. Ballaran per nosaltres la nostra por i la nostra angoixa, en sabates esmolades,  punxegudes com talons, les puntes dels nervis en què és tan difícil mantenir l’equilibri. Ballarà la pols al terra, una cullereta en un got buit i una llàgrima en el llis i brillant parquet de la galta. No serem nosaltres qui ballarem. Ni tan sols ens ho demanaran: les espatlles del passat en les quals ens volem recolzar, es retiren amb violència, i de la mà esvelta del futur, allargad

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania , de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquest

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice , A matéria do poema . Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui. D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice. EL PAS DEL TEMP