Castanyers

Agnieszka Ćwieląg m’envia un llibre seu publicat l’any 2007. S’hi manté el to elegíac del poema que vaig presentar fa un temps. I també hi trobo una sèrie de llocs que, tot i no ser originari d’aquí, comparteixo i he fet meus (en el poema d’avui apareix Salwator, un dels barris més bonics de Cracòvia). I èpoques de l’any, l’hivern rigorós, com el que ens ha visitat enguany; estar més de dues setmanes a temperatures més baixes de 6 sota zero et fa enyorar l’estiu; el cel, que sembla una eterna pantalla de cine, però sense cap imatge, o com la pantalla que tenim darrere quan anem al fotògraf, et fa enyorar l’esclat de la primavera o els colors de la tardor quan cauen les fulles i remoregen missatges.

CASTANYERS

Sense gairebé mirar el riu
fred i més pàl·lid pel sol de tardor,
intento respirar
el més tranquil·lament possible; tu ho saps:
no és fàcil
tornar a començar de nou,
no pot ser altrament.
Obedientment, accepto fins i tot
les coses en contra de les quals es rebel·la el cos:
el pols que colpeja les temples,
la pell de la cara, més pàl·lida,
un tremolor a les parpelles.
Dirigeixo la mirada a l’altra banda del Vístula,
on uns rodamons pengen als cordills la roba
rentada en aquest riu
que reflecteix l’església i les parets de les cases a Salwator.
Lentament remet el dolor. Sento l’olor de l’aigua
que flueix en direcció contrària a la dels meus passos,
trepitjo les fulles morents dels castanyers
molt més conscients que no pas jo
de les pròpies limitacions.