abcd xavier farré

Mirosław Dzień SET POEMES HIVERNALS 2. Jocs Jocs en la neu com en els quadres de Breughel, molts anys més tard. (La felicitat no envelleix i el temps no coneix la ingenuïtat infantil, que fa boles de neu en la seva maneta). Dos carrers més enllà un seguici fúnebre: un mercedes, el capellà amb el breviari i la vídua. La gent en una botiga gira el cap. Volen escapar-ne, perdre's en l'enciam, el pernil, la xocolata, sí, en el gust dolç del temps present.

Mirosław Dzień SET POEMES HIVERNALS 1. Una bossa a l'espatlla Un torb. La ciutat sumida en la plata d'una neu fina. Ocells arronsats en els fils telefònic adoren els autobusos que conquereixen els turons amb dificultat – en aquestos pensaments abrigallats amb la vista s'enganxen als enfosquits vidres. Hi ha tantes coses que s'han de perdre, per sempre. Veig la cara d'una noia, del tot pàl·lida. (El fred s'ensenyoreix dels seus llavis, del front. Als cabells passa comptes amb el vent, aspre i transparent). Guarda la fidelitat a la bossa que porta a l'espatlla, i una foto del seu estimat - és afectuós, l'ardor el domina.

L'amic Albert Lázaro em comenta que acaba d'aparèixer a la revista electrònica Prometheus una traducció que ell mateix ha fet directa de l'estonià de poemes de Jüri Talvet, amb una clarificadora introducció. Aquí en teniu el link per accedir-hi . Moltes felicitats, amb els millors desitjos perquè segueixin publicant-se més traduccions.

Uroš Zupan (Trbovlje, 1963) és un dels poetes eslovens més reconeguts de la seva generació. Ha publicat sis llibres de poemes. El primer ha tingut ja tres reedicions. També ha publicat assaigs i una traducció de poemes de Iehuda Amikhai. SONET A L'OCTUBRE Visc lluny del mar, lluny del futur. A fora és octubre. Sobre el riu, disposat talment una figura d'un desconegut cos geomètric, ànecs salvatges volen vers el Sud. El riu és burell. Els ventres dels ànecs, en la distància, són burells. La llum a l'habitació des d'on els observo és burella. Hi ha moltes vides al voltant que no em pertanyen. Ella, encara és més en mi, i no em pertany. Es fa fosc aviat, i els ulls estalvien la mirada al buit. Me'n vaig al llit ben d'hora. Quan apago el llum, en la foscor sento que les teves mans ja s'han adormit.

La traducció poètica acostuma a ser objecte de crítiques que adopten una forma extrema quan s'arriba a l'afirmació que la poesia és, en el fons, intraduïble, i la prova n'és, sembla ser, la impossibilitat d'assolir una identitat o al menys unes similituds entre el poema i la seva traducció. En aquests casos, què és el que estableix unes similituds satisfactòries? I realment, aquestes similituds (que haurem de discutir i de definir) són una condició indispensable d'una traducció? Adam Czerniawski, La traducció de poesia: teoria i pràctica

La capacitat de detenir l'instant, de fer que els detalls que ens rodegen adoptin una dimensió pròpia en el moment de destacar-los, és una de les grans virtuts del poeta suec Lars Gustafsson (1936). Un poètica que m'és molt propera. SONET XVII Una tempesta. Tardor. Els arbres amaguen la lluna. Una mirada al noi deficient a la taula, escurant el que queda al bol. Aquesta terra, aquest vent càlid. Ara d'un llac fosquejant m'arriba una forta olor, com la d'un cos ofegat flotant sense que ningú el rescati. I, fet per a la vida, camino per l'herba, busco un mot: un mot per expressar l'olor humida de la tardor, la lluna que mira inquieta tot això, la nit que tan sols es fa més intensa, el quadre groc de la finestra que il·lumina un tros d'herba, la terra humida que fa olor a peres podrides, el gat que sotja, astut, entre els matolls. No plovia. I jo necessitava un mot com aquell.

Paulo Teixeira SALUTACIÓ Saluda l'hora, aquell aire fugisser dels minuts, com qui, convertit a la fonètica del silenci, regira en el llenguatge autista del poema. Els pulmons expiren cap a fora l'alè dels anys i la memòria s'estén pel paper com una signatura. Aquest continent, lloc imposat en el gràfic de la teva vida, fixa'l, prest a dreçar-se en l'aire com una casa d'exili, en la llegenda que és ja una visió del teu iris estriat. Amb el nivell de la sang bategant a la gola escriu, sota la llum dels reverbers, el comiat a les cerimònies crepusculars del vell món.

Els textos que tenen com a punt de partença una tragèdia, especialment els que fan referència a l'Holocaust, ens posen sempre davant del problema de poder jutjar-ne la seva vàlua artística. El component moral n'estableix una barrera. I tant si els valorem de manera positiva com negativa, ens queda la recança d'haver comès, nosaltres mateixos, un acte que considerem poc sincer, ja que no tan sols els aspectes literaris o artístics són el centre de discussió. Anna Świrszczyńska (1909-1984) va néixer a Varsòvia. Amb dos volums de poemes, publicats en 1972 i en 1974 va establir una autèntica revolució en la poesia polonesa. El gran avalador de la seva poesia, tant a Polònia com als Estats Units, va ser Czesław Miłosz, que va escriure fins i tot un llibre d'assaigs dedicat a la seva poesia. GUETO: UNA MARE Agafant fort el nadó mig ofegat pel fum, va córrer tot cridant per les escales d'aquella casa en flames. Del primer pis al segon. Del segon al tercer. Del tercer al qu

Veno Taufer (Ljubljana, 1933). Ha treballat a la televisió eslovena i a la BBC. Va fundar el Festival de Vilenica l'any 1985 i el va dirigir durant 13 anys. Ha ocupat diversos càrrecs en el PEN eslovè i el PEN internacional. Ha publicat quinze llibres de poemes, i també obres de teatre, assaigs i traduccions. *** el mar fulleja una ona rere una altra una fressa entre les pedres després escuma i no res memòria que porta a la riba una aroma i la humitat una ona rere una altra els fulls del llibre entre ells algues gerres sorra algun cadàver qui el fulleja? Segueix escrivint-se ni una gavina ni un vaixell ni un nedador ningú no es gira enmig d'aquest esclat no sap si és una lletra una taca un signe no un lector potser en algun món algú l'ha llegit i aquesta ona freda no és sinó un full friable és un llibre llençat ja ple de filagarses o cada història que s'hi transcriu perquè succeeix però el fullejar és un xiulet momentani

Aleksandar Ristović PURGATORI Mai no hem notat la nostra part de l'etern en el que era la nostra vida: els moments de què aquests esclats d'activitat i letargia estan fets, la semblança entre aquí i allí en un espai intern i extern. Hem intercanviat la vida per la seva aparença; l'objecte, per la seva ombra; una moneda visible per les riqueses invisibles d'orígens desconeguts i de valor ambigu: el cos per un esperit menut, el residu d'aquesta creació del no res, com en una capsa diàfana. Gota a gota les fronteres són en moviment, el purgatori és obert per a aquells que tenim un trinxant, una soga, i una argolla feta de fusta.

Mirosław Dzień *** Sempre es tracta del mateix: una metàfora adequada, una petja sense error, uns fets descrits amb tot detall. Però és així que el dimoni cartesià t'ensarrona, arter i d'amagat. Sempre estàs disposat als sacrificis, fins i tot sense pesar dónes el somni que fa entremaliadures en els foscos i humits amagatalls del cervell. En una depressió constant, en una davallada de les forces, amb l'estigma de l'ànima reclòs sota la vànova de la consciència.

Emma Andijewska (1931, Ucraïna). Pintora, prosista, poeta. Va abandonar Ucraïna l'any 1943. Va viure a París i a Nova York, i des de 1963 viu a Alemanya, a Munic. Ha publicat més de 20 llibres de poemes. NATURA MORTA VIATJANT EN EL TEMPS Sal. Una ampolla com un laberint immòbil. Una baldufa trencada. Fragments de l'enlluït després de les reformes en gruixuts infòlios i el catàleg de preus, amb taques de mostassa. En el got escantellat, un corindó amb espiral ha desplegat en els elements tots els reflexos, i els paràmetres en tots els punts de resistència, fins a convertir-se ell mateix en el seu rival, però la llum és tots els angles com la fil·loxera i les laringes que esperaven l'elixir, és, en altres dimensions, un glop fatal, un reflex violat i inconsolable, on la imatge de la realitat ha perdut tres quarts del seu color, a fi que el món, del no res, creixi entre dos cons.

Parlant en línies molt generals, en el cas de la traducció d'un text artístic, i més concretament, poètic, no ens enfrontem amb el „trasllat” del text d'una llengua a una altra, sinó amb la crítica d'un text escrit en una llengua determinada a través de les eines interpretatives de l'altra llengua. Unes eines, val a dir-ho, que tan sols aparentment són les adequades. Per altra banda, el fet que el procés principal transcorre en una esfera intermèdia, de signes buits, aleshores podem afirmar, tot adoptant la definició de Schopenhauer de la ironia com a resultat d'una mediació, que el sentit del treball del traductor és profundament irònic. Witold Wirpsza “Alguns factors actuals de la traducció poètica contemporània” (1967)

Conrad Aiken (1889-1973). Poeta nord-americà. Oblidat durant molt de temps i tornat a recuperar després gràcies a Harold Bloom. Tanmateix, el gran crític mostra reticències per posar-los al costat dels seus poetes estimats. I, en especial, l'acarament amb Wallace Stevens li serveix per intentar demostrar que Aiken és un poeta menor. En el fons, són dos poetes amb recursos i objectius ben diferents. I la claredat d'Aiken és un valor que pot cotitzar ben alt. Mira llargament, i veuràs com la fulla cau de l'arbre. No emet cap so, troba l'herba sense fressa... Així tindràs la branca nua, i una fulla morta en la morta herba. Les coses vénen i desapareixen. Això és tot. Però quins no han estat els tumults? Quines guerres d'àtoms a la branca, quines ruïnes, ardents, desastroses, en la fulla? Un tumult que era etern, però no ha emès cap senyal. Tan sols la fulla cau, i queda nua la branca. Això és el món: no hi busquis res més. Preludi invisible i desastrós que garbella l&#