abcd xavier farré

Pavle Goranović (1973). Neix a Nikšić (Montenegro). També es dedica a la investigació en el camp de la teoria literària. SILENCI De vegades, i pot durar moltes hores, m'embarco en eliminar tot discurs. No paro d'amagar mots, i m'allunyo, jo, aspirant a creador, juntament amb ells. Així renuncio a moltes enormes riqueses. Els meus sentiments, experiències i aventures terrenals romanen no dits: estic en silenci. Després d'aquest incident per un instant passa que no puc distingir l'estil de vida braman del silenci en la biblioteca municipal. (Certament, és a causa de la meva actitud fetitxista vers els llibres.) I cada silenci, tal com ha de ser, posseeix diferents significats. Aleshores, ¿quin consol ofereix la meva adoració de la mística? La gent diu que ja s'han explicat totes les històries. Però, ¿i si tots els silencis ja s'han esgotat? ¿si no ha quedat res que silenciar?

Peter Semolić LJUBLJANA-KOPER Tants i tants vagons en el tren Ljubljana-Koper. Tants i tants vagons, i una persona en cada un. Tancada, closa. Què és el revisor, que en net uniforme crida els noms de les estacions? Què passa amb els viagers que baixen? Viatgem, viatgem. Aquí hi ha el volum de la metàfora de les capses de Jung. Viatgem. Pierrots, Arlequins, Colombines. Viatgem. Contents, tristos, indiferents. Viatgem. Un bassal negre. El mar, el mar. El reflux de la llum no ens uneix. Cadascú en la seva capsa del vagó. Cadascú amb la seva ferida. Cadascú amb el seu vespre.

Tatiana Stxerbina (Moscou, 1959). Han aparegut cinc col·leccions de la seva poesia en samizdat . M'HAN TALLAT L'AIGUA CALENTA M'han tallat l'aigua calenta, el suc de l'amor, el corrent verbal. M'agradaria queixar-me a la nació, però em faran callar molt abans. Sense humitat, m'assecaré, junt amb els plats bruts i la bugada. Em floriré, em cobriré de molsa. Em podré llicenciar en un oblit perpetu.

Manuel de Freitas (1972) viu a Lisboa. Va publicar el seu primer llibre l'any 2000. Des d'aleshores el nombre ha augmentat fins a 18. BECHEROVKA Noruega, alta, d'un moreno dubtós, i somreia molt. Amb insistència em deia de no estar trist, com estava realment. I em va pagar, crec, l'última copa, abans de preguntar-me “a què em dedicava”. Escriure, sobre la mort, no és exactament una professió. Però va ser la meva resposta, mentre que en un tovalló qualsevol abreujava, sols per a ella, la meva “obra”. No sabré mai si n'entengué la lletra, si en va comprar els llibres, si va arribar a sentir el que amb un pèssim francès vaig intentar dir-li aquella nit, la més perduda. Els poemes són quasi sempre això: una mena inacceptable de dir que no toquem el cos que va estar, per un cop, tan a prop nostre – i que no ens ha deixat ni un breu nom.

Natalia Gorbanevskaia (1936). Poeta russa. Va ser un dels set membres que protestaren el 1968 a la Plaça Roja de Moscou en contra de la invasió soviètica de Txecoslovàquia. AQUEST LAMENT NOSTRE, AQUEST SANGLOT Aquest lament nostre, aquest sanglot aquest lament nostre, aquest sanglot aquest crit d'un pas dactílic aquest udol de la multitud pidolant sedegosos de Llàtzer s'anomena cançó és a dir, poesia, i s'alimenta de rovell i de vidre esmicolat.

Jure Jakob neix a Celje (Eslovènia), el 1977. Ha publicat dos llibres de poemes. Probablement, el poeta més interessant de la jove poesia eslovena. EM DESPERTARÉ MÉS FOSC Jec i espero que s'enfosqueixi la meva pell. Aquí hi ha roques, pedres, sorra. Els meus pensaments xipollen com el mar, suaus, però els meus pensaments duren en el meu temps. Una gavina blanca s'enlaira i crida, però el seu crit no em diu res. Crec que el que veig és real: la claredat victoriosa i l'horitzó, ple a vessar d'aigua mòbil. Si em giro i mostro la panxa al sol és perquè m'agrada sentir-lo, i mentre els meus pensaments xipollin com el mar, suaus, tot seguirà funcionant. He esperat que s'enfosqueixi el dia, i que tot el que veig em digui com li agrada de ser al meu costat. I cada vespre, quan jec i espero que els meus pensaments s'enfosqueixin, sé que no me'n surto del tot: em despertaré més fosc.

Kazimierz Wierzy ń ski (1894-1969). Va néixer a Drohobycz, la mateixa ciutat de Bruno Schulz. Durant la II Guerra Mundial va emigrar als Estats Units. Passà els últims anys a Europa. Va morir a Londres. PER QUÈ ESCRIC? Perquè alguna cosa es reveli bella, esdevingui un fet i ja no es pugui retirar, perquè d'ençà duri inaccessible per a la vilesa, perquè al seu costat l'odi i la violència esdevinguin impotents, perquè almenys aquesta llibertat tingui en algun lloc el seu asil i l'omnipotència del mal tingui almenys alguna oposició. Per això escric i si no estigués segur que tinc raó no sabria per què existeixo.

Witold Wirpsza (1918-1985). Va néixer a Odessa. Des de 1971 fins a la seva mort va viure a Berlín. ARS POETICA A Wis ł awa Szymborska Un quadre és una aparença. Un tros d'un quadre és menys enganyós. La tensió s'escola entre les aparences. Aparençar els quadres. Aparençar-se en si mateix l'evidència. Conduir la paraula a la ceguesa. Que la paraula no s'escoli enmig de les aparences (els quadres). Que la tensió esdevingui indefinible d'una altra manera.

Edward Pasewicz (Poznań, 1971). Publica Dolna Wilda (nom d’un barri de la ciutat de Poznań) el 2002. A l’acte, la crítica considera que és un dels llibres més destacats de la poesia polonesa dels últims 5 anys. PETITA MEDITACIÓ Un gibrell d’esmalt amb aigua i sabonera bruts de rovell d’una planxa netejada. Ho porto a vessar en un arbre una massa escumosa d’allò que no ha viscut, tot i que potser no fins al final, aquesta aigua podia ser part d’algun cos, també ferro, o fins i tot sabó, en el fons, tot és tot alguna vegada. Això m’intimida i la vesso amb cura. Després miro a la finestra. Ombres sempre inclinades s’estenen per la cuina, cau la llum de dues làmpares. El vesc ple de mosques es gronxa rítmicament per l’aplic – El centre del món i el saber sobre el món.

Fa dies que no visitava el blog. El motiu n'ha estat el viatge, els viatges. No tan sols geogràfics. També per (re)descobrir que hi ha persones que un desitja no haver de perdre mai. Gràcies. ENTRAR EN EL VIATGE Entrar en el viatge. Avions, autobusos per recórrer pensaments. S'escolen com peixos en una xarxa massa foradada. Se'n van i tornen, un metrònom per marcar el nord, el sud, un centre inexistent. Entrar en el viatge. Buscar els límits en les fronteres que algú marca, algú esborra com en una pissarra vella. No hi ha res que tingui el seu límit, tan sols itinerari, ni inici ni final. Entrar en el viatge. Per trobar-te a tu mateix, per trobar-te en mi, per trobar-me en tu. Per trobar... Per sentir com la pols del temps mai no s'acumula. No deixa rastres. Entrar en el viatge. I no saber mai quan hi ha la tornada, el punt d'un signe d'interrogació. Mai no posat. Només un horitzó que no s'ateny. Una resplendor cobrint l'objecti...

Fernando Pinto do Amaral (1960) és poeta, professor a la Universitat de Lisboa i crític literari. Ha publicat cinc llibres de poemes, el darrer dels quals és una recopilació Poesia Reunida (1990-2000). SECRET Aquesta nit he mort moltes vegades, a l'espera d'un somni que vingués de sobte i a les fosques dansés amb la meva ànima mentre tu estiguessis conduint el seu ritme ombriu en les tenebres del cos, tota l'espiral de les hores que s'erigeixen en el pou dels sentits. Qui ets tu, promesa imaginària que m'ensenya a desxifrar les intencions del vent, la música de la pluja a les finestres en el fred de febrer? L'amor m'ha ofert el teu rostre absolut, ha projectat els teus ulls en el meu cel i ara em diu en secret una paraula: el teu nom: aquella última veu de l'última estrella a punt de morir poc a poc embeguda en la meva pròpia sang i la meva sang a la recerca del teu cor.

El tema de la dona de Lot és freqüent en la literatura. La relació, en la literatura catalana, del poema de Maria-Mercè Marçal que remet a Anna Akhmàtova és prou coneguda. El poema, en aquest cas, sempre actua com un símbol, i la identificació amb un personatge femení adopta unes dimensions universals. Aquesta és una visió del poeta suec Lars Gustafsson (1936). LA DONA DE LOT No és pas veritat que no m'avissessin. Al contrari, diversos cops em digueren de no mirar enrere. Se suposa que algú que pot veure el final no en veu l'inici, però jo ho vaig fer i sento com els peus comencen a pesar-me. Es tornen ara en vidre, la sal en mi, i tan sols podré continuar uns segons més. Per a alguns és difícil no dubtar a l'últim moment. Per a alguns és difícil no fer encara una mirada enrere i quedar-se per sempre en una ciutat que, per aquesta raó, no existeix.

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

Sibila Petlevska (Zagreb, 1964) és poeta, novel·lista, dramaturga. Una veu completament aliena a les tendències de la poesia croata contemporània. NOU ULL No hem esperat que la primera cigonya travessés la teulada ni tampoc hem posat el niu a la xemeneia. S'ha esvaït el temps de les sorpreses en què era vàlida la regla que tot és nou per al nou ull. Els morts s'alcen tranquils dels morts, la gent viu sense ídols, la llibertat es du com un penjoll, no es mor per ella més que per una altra cosa, de la sang s'obté aigua, i la brea natural protegeix les orelles dels mots i de la música. El temps i l'espai es presenten en un paquet. Tots els nostres sentits, enrotllats en una bola per la por, lentament es restableixen, igual com les corbes del cervell. La vida flueix com un corrent. Hi és o no hi és: una o zero. Hem après a compartir els sentiments que eren sols nostres com un reflex a l'aigua: tants gots, tantes llunes al got.

Aquesta meravella és el que veig des de la finestra de casa. I un poema de quan enyorava aquest paisatge: SUITE DE QUATRE ESTACIONS Hivern L'estació de veritat, l'hivern mai no s'apropa per aquests entorns. Li queda massa lluny, i ja, cansat, no ens deixa ni les restes del menjar. Les fulles no es desprenen dels seus arbres (ben bé podria ser a l'inrevés). I t'és vedat imaginar figures ocultes, teies consumides, números en cerca de la forma original. Encara menys imatges com llençols després d'haver nevat tota la nit. Res d'això. El paisatge no canvia. Se't fa impalpable el cicle de la mort i de la vida. L'ull sap com la ment s'enganya, no li dóna cap visió. El nom d'hivern es converteix en llarg viatge, no pas físic, que la ment ha alimentat amb quadres plens de trampes, novel·les de germans traïts, batalles frustrades quan semblaven a l'abast. L'estació de veritat, l'hivern, altre cop ha tornat a escapolir-se. La primavera arrib...