abcd xavier farré

Quan tradueixo les descripcions que s'endinsen fins al moll de l'os de pintures que he vist d'una revolada, benvolgut Zbigniew Herbert, em permeto descobrir-te en tot el teu lirisme que amagues en els poemes. La vida sí és plena de poesia. I la poesia, en la seva sobrietat que disfressen personatges que van viure en altres temps, no és plena de vida. La lliçó no és per a avui. És l'ahir que marca el nostre pas. Com els pintors de coves, som i no som els mateixos. La vida com la forma més sublim de la poesia. L'art, la forma més sublim d'un mirall convex deformant les figures. Un reflex per retornar a la realitat. Poesia, vida, realitat, tres elements. Com el foc, l'aigua, la terra. I amb deler encara no hem deixat de buscar l'aire.

Rostres davant del mur Modesta és la caritat dels matins primerencs. Hi succeeix tot el que ha de succeir: a tu, a mi, a tot el món. Una temptació realment gran: mirem captivats com l’infinit fulgor de l'incendi desfà pilars de catedrals, el somni d’una verge, la molla secreta dels joguets. Ho contemplem immòbils com en una tranquil·la cripta familiar. Cada un de nosaltres, crec, ja està maleït. Callem, com sinó altrament? Igual que un atònit testimoni al país fins que existí. Segueix existint, desterrat en una imatge que no ens deixa dormir. Que dia i nit parpelleja a les pupil·les. Ens agenollem confiant que la tempesta s’apiadarà de nosaltres i ens durà el perdó com una mare tendra? Que esbatrà la frontera entre l’ofrena i el sacrifici? Ho endevino, ho sé: no hi ha error més gran. Els fumalls han velat els marcs de la pantalla. Fins i tot la sang lliscant pels malucs d'una noia ha perdut el seu gust. No fa olor de terra solcada desfent-se als dits. Ens hi esmercem, però és e...