28 d’abr. 2016

Contrastos

Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant. 
En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors, tolls que es van formant, imprevisibles en la seva fondària, i un asfalt que rellueix i és encara més negre per fer que tot acabi sent més tètric, com si el cel en fos el reflex. I, tant si plou com si no, passo sempre per un parc. I el verd que es veu allà és l'únic respir que té la vista. Encara no han començat a segar la gespa, i en aquest parc tota la vegetació campa com vol, tiges, herbes, tanys que ja han agafat una alçada considerable, poden arribar fins al genoll. Després, ja ho anivellaran tot, però per ara pots contemplar aquesta exuberància, que en dies com avui adquireix matisos d'una quasi tragèdia grega, una desgràcia que acaba esdevenint, una inevitabilitat innata. Un altre contrast que t'ofereix el temps, el paisatge. 
És un parc petit, de fet, amb camins amples fets d'asfalt (menys negre que el dels carrers, menys malastruc i sinistre), però quan jo vivia a Tarragona hauria remogut cel i terra, m'hauria venut per tenir un parc així. Tarragona, aquella ciutat agostada, de tarda de diumenge eterna, dominada per un asfalt que no és gens malastruc sinó del tot desèrtic perquè ja s'ha apoderat de tot l'espai. Una ciutat sorrosa, desertal. Ciutat d'incongruències, on les vies del tren et separen del camí a la platja, i et marquen la visió quan arribes a un balcó que no invita a la immensitat del mar sinó del viatge, perquè l'únic que hi acabes veient són aquells rails que s'entrecreuen. És la imatge de tota la ciutat, de la fugida. 
Aquest dia de pluja definitiu, en passar pel parc, m'ha dut a la ment Tarragona, com una mala jugada del record. O una mala jugada de l'absència d'aquest verd que he anat contemplant aquí i que m'ha traslladat a altres llocs que són més aviat sorreres. 
Tot aquest contrast apareixia també en el poema amb què obria el llibre Llocs comuns. És evident que la ciutat que hi apareix és Tarragona. 

I (Mediterrània)

El que costa és la disposició
Del lloc, buscar l’oest, ple de miratges
Que reflecteixen falsos cants, imatges
De l’est, plenes encara de midó
– rígids llençols, un tacte de respostes
A interrogants mancats de punt. El nord
– lleis hiperbòries on el més fort
Sobreviu. O bé el sud, petites costes
Copades d’un desig no aconseguit.
En aquesta urbs, però, mai. Embrutida
D’ecos romans que s’han constret al pit
D’un august cec, malalt i enyoradís.
Recorda-ho, la nostàlgia no s’amida
En cap lloc, ni davant d’aquest mar llis.

24 d’abr. 2016

Un altre Sant Jordi

Des de fa uns anys, els meus Sant Jordi són diferents. No he de passar per carrers plens de parades on hi ha cents de vegades els mateixos llibres, no he de suportar les entrevistes de tv3 tan poques substància i aquelles llistes per a les quals no vull ni esmerçar-me per trobar un adjectiu (és clar que puc mirar tv3 per internet aquest dia, però per què, els meus graus de masoquisme tenen un límit). Compro una rosa, i estic lliure de tenir cap obligació, de fer el paperina.
Aquest darrer Sant Jordi ha estat ben agradable. He anat a Wrocław, per participar en una xerrada sobre una de les dèries que més m'obsessionen: la tradició literària, com la construïm, i com ens la construeixen. Està bé això que et convidin per parlar de les teves dèries. Ahir vaig parlar del Quixot, del Tirant, de Ramon Llull, dels trobadors, dels cants d'amor i de mort d'Ausiàs March, dels Laments o les Complantes de Jan Kochanowski, de la «Balada dels penjats» de François Villon, dels sonets de Camões i de Shakespeare. Em vaig centrar en aquest vast període, molt abans d'aquella hecatombe que va ser el romanticisme (i amb tot, sé que mirem com mirem aquests autors que he citat gràcies a aquesta hecatombe).
Parlar de totes aquestes referències, de tot un gresol de confluències, adquireix un sentit molt més ampli en aquesta ciutat, a Wrocław, Breslau, Vratislavia, en aquesta ciutat que ha anat adquirint múltiples variacions de la seva pròpia denominació, un fenomen que a Polònia no és gens estrany, on les ciutats i les coses canvien de noms segons on bufen els vents de la història. Parlar, doncs, en aquesta ciutat plena d'història i a la vegada molt oblidadissa, on l'adjectiu «alemany», les construccions «dels alemanys», «de després dels alemanys» poden tenir segons qui les digui unes connotacions del tot diferents de qui les sent, és com parlar d'ells i de tu a la vegada, és trobar-se en un territori on no hi ha ningú, excepte unes restes, unes romanalles d'aquí i d'allà que anem enganxant per poder mantenir una il·lusió de construir una identitat.
A la llibreria on fèiem aquest petit cicle de conferències hi havia, pertot, pàgines d'un llibre que em va intrigar molt, el títol era Chore historie, que aquí traduirem com Històries malaltes, i que tractava de les diferents malalties al llarg de la història amb dibuixos, com un llibre per a nens. Em va fascinar, aquella barreja de truculència, d'humor negre, de desvergonyiment que transmetia cada una de les il·lustracions i cada un dels textos. Aquí, en aquest enllaç, en podeu veure algunes imatges. Després, mirant els llibres exposats, en vaig veure un exemplar, que estava una mica malmès. Vaig pensar que com que era de mostra, era lògic que estigués tan masegat. Però el llibre hi era, el podia comprar. Li vaig demanar a l'Ewa, la propietària de la llibreria, si en tenia més exemplars. I el que em va dir és el que em va sorprendre més. Com, més exemplars? No, això és un pre-llibre, el llibre encara no existeix, l'han presentat a diverses editorials, i cap no es vol arriscar amb una cosa així, cap no vol publicar un llibre d'aquestes característiques. On s'és vist, que es parli de les malalties per als nens, i d'aquesta manera? Aquest llibre existia a la llibreria, només allí, a les parets, en algunes lleixes on hi havia fulls ampliats com petits pòsters. Era un llibre únic.
Per a la diada de Sant Jordi, doncs, no vaig poder regalar-me un llibre que no existeix. Però sempre que el vulgui llegir sé que podré tornar a la llibreria, a la llibreria de l'Ewa, i l'hi trobaré. Tot amb tot, l'ensucrada versió final d'aquest text que escric no ho hauria de ser tant. Hauria de ser de fet una protesta, perquè enerva aquesta situació que altres lectors no puguin arribar a tenir coneixement d'aquest llibre, ni que, ara per ara, no puguin tenir l'oportunitat de trobar-lo a la vora d'altres llibres, en altres llibreries. 

21 d’abr. 2016

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?

MON COSÍ BUBI

Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht
(una fotografia mida postal, al revers
unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica)
amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista,
ros, un tipus nòrdic, era fill d'una polonesa de Drohobycz
i d'un jueu austríac, cantant de l'òpera de Viena.
Batejat o circumcidat, això no té ara importància,
alegrem-nos-en, mazel tov, mazel tov. Si encara
visqués, com m'hi adreçaria, tiet Bubi?
Però això, ja ho va solucionar una de les bales
que Déu disposa, dives in misericordia,
i que tal vegada disparà un altre cosí
de tots dos, i Bubi, atallat abans d'arribar
al llindar de la maduresa és any rere
any més jove que jo. 

11 d’abr. 2016

Shibboleth

Shibboleth és el nom que rep una paraula o qualsevol acte que funciona com a distinció, que permet diferenciar els membres que pertanyen a un grup. El poeta Michael Donaghy l'agafa, en el poema d'avui, per fer referència a la guerra. Una petitesa podia ensorrar tota la construcció d'un personatge, d'una identitat que havia de funcionar en un altre context. Quan vaig viure a Poznań em van comentar, gent que encara ho recordava, que durant la II Guerra Mundial en aquella ciutat els polonesos feien pronunciar a tothom una frase per veure si eren realment de la mateixa comunitat lingüística, si eren «seus». La distinció entre els nostres i els enemics havia de ser prou clara. I segur que aquest fet es repetia en innumerables i innumerables localitats, i s'ha anat repetint al llarg de la història. Abans, ja la tenim a la «masacre del perejil», com explica Don Paterson en el seu llibre d'interpretacions dels poemes de Michael Donaghy. I també, encara molt més enrere, en aquesta menció a Jutges, 12, origen de la història de la paraula «Xibòlet»:

«Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:
- Ets d'Efraïm?
Si contestava que no, li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l'agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà. En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites.»

***

Quan un es troba en un altre país, qualsevol cosa ens pot delatar. Pot ser sense obrir la boca, sense haver pronunciat res, un gest, una mirada, una peça de roba automàticament ens situa «fora» del sistema. I també quan parlem, per molt que arribem a quasi dominar a la perfecció aquella llengua, sempre hi haurà un descuit, un moment que ens deixa del tot al descobert.

***

Llegir els poemes de Donaghy amb els comentaris de Don Paterson dóna una visió molt més àmplia. Don Paterson acaba el text del comentari amb aquesta frase lapidària: «Incidentalment, també lletreja malament «Maxene». És clar que no incidentalment (que és el que ens vol dir realment amb la seva frase Paterson). El poema, d'aquesta manera, esclata en moltes més lectures.

SHIBBOLETH

L'un no sabia el nom de la mona de Tarzan.
L'altre no podia treure la cel·lofana
D'un paquet de cigarretes dels GI.
Per aquestes petiteses es detectaven els infiltrats.

A la segona setmana de la batalla
Ja estàvem obsessionats amb aquelles menudeses.
Estant de guàrdia, a la nit, sota la pluja,
Desconèixer el beisbol podia ser letal.

Al matí de la primera nevada, m'estava afaitant.
Mirava un mirall clavat a un arbre,
I entonava els noms de fonts de les Andrews Sisters.
«Maxine, Laverne, Patty.»

1 d’abr. 2016

En els límits (i IV)

Amb aquest poema es tanca el cicle de "En els límits" de Guy Goffette.


IV

Morir, vas dir. Jo no veia res
més enllà de les llàgrimes que baixaven
en l'ombra més enllà d'un sol entre dos turons

i que es fumia de mi. He esgotat
trenta-sis límits, he empès 
cent ginestes, he passat tantes passarel·les

que l'aigua ja no era res més que un mirall tèrbol.
He passat el llindar que tu defensaves
amb tota la força del teu cos en creu.

Morir, has dit, ¡oh, quina excusa tan bona!