19 de gen. 2016

Els tres reis

S'han escrit molts poemes sobre els tres (o quatre?) reis (d'Orient). Jordi Llavina en va fer una petita selecció en aquest article de Núvol. Per aquells dies, i després, quan hi va haver tot aquell xou per tots cantons quant a la cavalcada d'algunes ciutats, llegia un llibre traduït al polonès del poeta lituà Kornelijus Platelis, i em vaig trobar amb uns reis del tot diferents. Crec que no hi ha cap versió tan cruel com aquesta. El tradueixo, del polonès, no pas del lituà, i en l'entremig no puc arribar a saber si s'han perdut moltes coses, o ells ja s'han perdut del tot en aquest deambular seu.


ELS TRES REIS

Enfonsant-se en la neu, erts, portats per estrelles desconegudes
de contenidor en contenidor, carregant deixalles
en bosses de plàstic com un úter on un objecte n'és el fruit,
utilitzant tot el que permet arrencar-se
fora del món, qualsevol cosa que es converteixi
en una sensació de plaer. Cossos com someres asclades.
Vers on els apressa aquesta estranyíssima angoixa?
Potser saben alguna cosa més, cada nit observen el fred cel
sobre els caps, així doncs, no alcen casals? no construeixen nius?
no es guanyen el pa amb la suor del seu front?

Exactament sota l'Estrella
Polar en un contenidor
als límits de la ciutat han trobat un nen mort
en una bossa de plàstic. No li han fet ofrenes
ni l'han posat a la tomba, no volent tenir
res a veure amb la policia, forasters,
de costums diferents, d'un altre país.
Han permès que seguís patint en silenci pels nostres pecats,
no enterrat, no plorat, incapaç de ressuscitar.
Ha patit de cop, sense paraules, ni miracles, ni sermons,
perquè tot ja ha estat dit, tots han estat alliçonats,
queda l'acció. La cara d'un Janus
jove en una bossa de plàstic.

Potser saben alguna cosa més?
Potser esperen que passi alguna cosa?

3 de gener de 2002

11 de gen. 2016

De llibres i plaers

Més d'un cop he parlat dels avantatges que té el llibre electrònic. Així, sense cap mena de comparació. És pràctic, per exemple, si no hem de portar al transport públic i durant tot el dia un senyor totxo de 800 pàgines, no cal que et preocupis de quin llibre prendre quan vas de viatge, perquè te'n pots endur milers que, evidentment, no llegiràs mai; i té moltes altres virtuts. Alguns hi han volgut veure aquí com un atac al llibre de paper, i no hi ha res que quedi més lluny d'aquesta visió. De fet, el llibre electrònic no podrà mai competir amb algunes característiques del llibre de paper, i no parlo només de l'objecte en si mateix, sinó també de coses més etèries com… no, no, no, ja sabem que l'olor dels llibres és un mite i un engany; aquestes coses més etèries són l'espera després d'haver comprat un llibre, el neguit que tens per arribar a casa i mirar-lo (si l'has comprat a la llibreria) o de pujar ràpidament a casa si trobes que t'ha arribat a la bústia. Però tampoc no vull parlar d'aquests aspectes, molt lligats amb la projecció que fem del desig i que es perd en la immediatesa de la compra per internet. Això darrer és ràpid però és asèptic, sense passió. No, parlo de quan tenim un llibre tan ben editat que estàs fent bots d'alegria quasi tot el dia. D'un llibre que té una portada ben triada, que després respecta els marges i té una tipografia que te l'estaries mirant tota l'estona com un quadre que has tardat anys a poder veure. Siguem sincers, en els anys 60 i els anys 70, a molts llibres que s'editaven els mancava l'estètica més bàsica. Aquí sí, si em deixessin triar, agafaria aquells mateixos llibres en versió electrònica. Una lletra atapeïda, mal triada i, per tant, de mal llegir… Tots els idealistes dels llibres haurien de passar una temporadeta amb llibres mal editats, com si els enviéssim a galeres.
I això m'ha passat avui, no, no les galeres, sinó el desig de què parlava abans. He arribat a casa, a la bústia m'esperava un llibre, i ha estat pujar corrents a casa per obrir el paquet, i em trobo amb un llibre que és una meravella de l'edició, no hi ha cap foto d'internet que li pugui fer justícia, no és tan sols per la portada, sinó per la tipografia (que ja es pot veure també a la portada) pel format, és un conjunt del tot harmoniós. Un llibre que ha publicat l'editorial New Directions, de Nova York. El món anglosaxó sempre ha estat el més avançat i el més curós en l'edició, molt diferent del francès, que en alguns casos és bastant matusser (les lligadures que encara fan servir en alguns volums de la Gallimard, ja les podrien eliminar d'una vegada), i molt diferent del que es feia a casa nostra, que estava a anys llum. Quant a les edicions de poesia en català, es va començar a trencar la tònica del mal gust, i es va iniciar un camí cap a l'estètica del llibre amb Els llibres del Mall, però crec que el salt important, gegant, que va fer veure a molts lectors que el llibre era tot un conjunt i que s'havia de vigilar tots els detalls va ser amb l'aparició de Quaderns Crema i el gust exquisit en l'edició de Jaume Vallcorba, i de Columna, l'original. Aquesta darrera tenia la col·lecció Àuria de poesia, amb aquells volums a la Faber & Faber, en què col·laborava el malaguanyat Josep M. Pujol, un autèntic savi i un mag de la tipografia. Pujol, que bevia directament de les fonts anglosaxones, va apostar per combinacions que fan d'aquells llibres veritables filigranes. Després, ja tot ha anat millorant, i comprar un llibre de poesia publicat actualment per la majoria de les editorials representa poder tenir també un bell objecte.


Comprar llibres d'aquesta manera, rebre'ls, obrir-los és un retorn repetit a la nostra infantesa, és una manera de no voler renunciar a aquella part de nen que seguim tenint i a la qual ens aferrem amb les ungles per no acabar perdent. Ah, però deixeu la innocència, aquí no n'hi ha ni una engruna.

8 de gen. 2016

Porto dos dies

Un poema de El llibre dels cossos, del poeta eslovè Aleš Šteger, que vaig destacar en la meva primera llista de seleccions de l'any 2015.


Porto dos dies netejant la casa d'on han marxat els llogaters. A l'habitació del fons, sota el radiador, trobo una moneda d'un cèntim i dos clips enganxats l'un a l'altre, una parella abraçada eternament. Escorro el drap de fregar el terra, l'aigua negra i la sorra marxen pel desguàs de la banyera. Tot el que faig és remoure la pols.
Justament estava mirant Lost Highway quan m'han trucat. La veu diu que el vespre del dia abans, de tornada a casa, va morir l'Svetlana. La veu la coneixia des de feia 50 anys. Es retreu haver-li dit en la seva última conversa que endrapava massa i que era una ploramiques insuportable.
Quan algú mor, aquest és el nostre primer pensament: quan va ser la darrera vegada que la vaig veure? Què ens vam dir? Un espai que ateny el seu darrer instant. 
Al final esperem paraules profètiques, un comiat teatral i un gran acte de cloenda. Però algú s'adorm, i dorm com ha dormit nit rere nit les últimes sis o set dècades. Algú altre circula per l'autopista, el cor li fa fallida i el cotxe xoca amb la tanca de seguretat. No està clar si el cop ha quedat registrat en la consciència de la morta.
Què li vaig dir, la darrera vegada que ens vam veure? Vaig deixar passar res per alt, una insinuació ambigua, alguna notícia per als supervivents? En cada conversa, no hauríem de pronunciar sempre les paraules amb la consciència de final? I què canviaria? L'amenaça que aquella fos la darrera paraula, no introduiria una teatralitat que impediria la comunicació? No és tal vegada que parlar significa parlar de coses inacabades? I no hauria de preguntar primer què és el final, si el que faig no és res més que remoure la pols?

2 de gen. 2016

Una llebre a la frontera

En llegir aquest fragment del gran escriptor Karl-Markus Gauß, al llibre Alfabet europeu, no he pogut evitar pensar en el fantàstic documental Conill a la berlinesa, una coproducció germano-polonesa. Aquí en podeu veure l'anunci i aquí tot sencer, en aquest darrer cas, només l'he sabut trobar en polonès, no sé si hi és en altres llengües o amb subtítols a internet.
Evidentment, les fronteres són molt diferents, una és molt més física que no pas l'altra, i és aquesta dimensió la que serveix a ambdós creadors per establir la seva imatge. El llibre de Gauß és anterior a la pel·lícula, i qui ho pot saber, tal vegada en va ser un dels elements inspiradors.

"Quan era petit, a la ràdio sovint sentia a parlar del teló d'acer, ens interessava molt, i era clar que jo i els meus companys agàfavem aquella definició visual d'una manera concreta fins a un extrem, teníem davant dels ulls una cortina que penjava en algun lloc enmig del camp, feta de plecs d'acer, i ens féiem, esclar, preguntes evidents de caràcter pràctic: com una cortina d'aquest tipus podia estar fixada en un prat, d'on penjava, baixava de dalt o era més una tanca que no pas un cortina… El teló d'acer era l'única frontera que coneixíem, una frontera mítica, ja que a finals dels anys 50 no coneixíem ningú que l'hagués travessada d'alguna manera i pogués explicar què era aquella cortina que separava dos mons, que dia i nit, independentment del temps que fes, estava allí dreta en una zona llòbrega anomenada terra de ningú, en un lloc salvatge, desert on ningú no gosa viure, on res no es mou. Com a molt, una llebre fa saltirons per aquella terra de ningú, ens va dir un dels adults, la llebre no sap que no pot estar massa a la vora de la frontera; per tant, nosaltres véiem una llebre corrent per aquells camps. La frontera és un maligna a terra de ningú per on corre sense límits una llebre solitària."

                                                                    Karl-Markus Gauß, Alfabet europeu, 1997