29 de jul. 2014

Sense silencis

Edicions de 1984 ja forma part, per propi dret, del grup selecte d'editorials que han ampliat el nostre llenguatge, aquelles editorials que s'han distingit per publicar grans autors estrangers en esplèndides traduccions. Només cal que mireu el seu catàleg per poder-vos-en convèncer. O només cal que observeu què està passant amb aquesta joia que és Walt Whitman en la traducció de Jaume C. Pons Alorda. Una fita en la nostra tradició. Però aquesta no és l'única pedra de toc sense la qual la literatura catalana no podria acabar de configurar-se, ja que Edicions de 1984 ha publicat també la poesia completa d'Anna Akhmàtova o una àmplia selecció del també poeta rus, deixeble o no deixeble d'aquesta darrera, Joseph Brodsky, que correspon a l'edició dels Collected Poems in English, que ha sortit sota el títol de Poemes escollits en la traducció de Judit Díaz Barneda.
I aquí volia arribar. La tasca de l'editorial és impecable, és per ser lloada arreu, però sembla com si el públic receptor o la crítica no li seguissin les passes tal com caldria. I el cas de Brodsky és potser aquí el més clar. Una obra que és del tot impressionant, que ens dóna la vàlua, la dimensió d'un dels poetes indispensables del segle XX, d'una consciència moral i poètica que es dóna molt poques vegades en una comunió semblant, i m'adono que no ha rebut el reconeixement necessari, el reconeixement que mereix. En una traducció que li fa plenament justícia, que en l'apartat lèxic és enlluernador, i que et retorna a les fonts del propi llenguatge. En llegir-ne molts poemes, em descobria a mi mateix aturant-me en el so d'una paraula, en el record d'aquella paraula, en l'evocació de tot un món que duia en mi. Si bé no reprodueix sempre la rima dels poemes, aspecte que ens duria a haver d'escriure quasi un tractat sobre les diferències entre les dues tradicions poètiques, en l'aspecte de com són les rimes i quines són acceptades i quines no, la traducció reflecteix el complex joc de relacions, de nivells, de registres, de Brodsky en aquests seus, i també nostres, Poemes escollits.
Tant la qualitat de la traducció com la qualitat dels poemes de Brodsky haurien d'assegurar d'entrada una acollida ja no favorable sinó fervorosa, i si no vaig errat, no ha estat del tot així. I em pregunto quines en poden haver estat les causes. Les referències de Brodsky no són gens difícils de comprendre, i quan ho podrien ser, tenim l'explicació habitualment en una nota a peu de pàgina. Però Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. Potser l'exigència? Tal vegada. La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa. Potser aquesta densitat de pensament? Tal vegada. En el fons, hi ha pocs autors que s'hagin endinsat en aquest terreny, i no és una de les línies que predominen en la tradició catalana. Ens manca la concisió i la claredat de pensament de bona part de la lírica anglesa, el romanticisme ens pesa molt més que el barroc (però bé, en castellà tenen un barroc esplèndid i sembla que tampoc no hagi transcendit gaire). No parlo ara d'estil, sinó de pensament. Si tenim en compte que Brodsky és com una espècie de poeta dels metafísics anglesos passat pel sedàs de T. S. Eliot, en una tradició que tendia més al sentimentalisme, per molts Lermontov, Mandelstam que hi hagués, després dels horrors del segle XX i de l'experiència de ser desclassat, i exiliat, i si al còctel li acabem de posar la visió encara d'imperi i idees de Shestov en resultarà una veu tan única que reflectir-la en qualsevol llengua esdevé tot un repte. Fins i tot a l'anglès, quan es traduïa ell mateix.
Un llibre com aquest és un esdeveniment, la veu poètica hauria d'infiltrar-se en els poetes joves, i no tan joves. Joseph Brodsky, l'editorial Edicions de 1984 i Judit Díaz Barneda ens han fet un regal que no podem menystenir així com així amb el silenci.

20 de jul. 2014

Març

En l’últim llibre que ha publicat Andrzej Stasiuk trobo tot un fragment que es titula “Març”, i el que hi explica, malgrat alguns tòpics, és tan dolorosament cert i comprovable fins al viu com irònica la manera de presentar-ho. Per sort, amb una mica de paciència podem esperar el mes de maig, i l’espera compensa tot el que aquí diu Stasiuk. Per cert, al mateix llibre també hi ha un fragment dedicat a maig.


Març un altre cop. Tornen a baixar les neus, bufa un vent humit, un sentiment de futilitat omple l'ànima [...] Aquesta és la il·limitada melancolia de la zona moderada. Aquest és l’esplín centreeuropeu de les quatre estacions de l'any, quan del fred es passa constantment a la calor, de l'humitat a la sequedat, el cel clar en un cel tapat, i després a l'inrevés fins a la mort, sense cap esperança per a cap altra variació. Això és la tristesa del món eslau, on quan una cosa comença ja s'està acabant o es transforma en la seva pròpia contradicció i res definitiu acaba sent definitiu.
Als tallers dels cotxes hi ha cues perquè tothom canvia els pneumàtics d'hivern pels d'estiu. Al cap de dos dies, el sol se'n va, vénen glaçades i tempestes de neu, i els que s'apressaren acaben a la cuneta, a les cruïlles els seus cotxes xoquen amb uns altres pel darrere o amb un fanal i deixen anar mecàgons, es caguen en aquest clima, anomenat moderat, i que en realitat és un clima imprevisible, un clima esquizofrènic i maleït. En realitat, podem fotre les culpes de totes les derrotes en aquesta part del continent al clima.
Les dones maques es desempalleguen massa aviat dels abrics gruixuts, de les mitges, de les bufandes, de les gorres, de totes aquestes robes que humilien la feminitat, i es refreden, i després moren d'una pulmonia. Els homes romanen en el seu dol i beuen, beuen vodka a més no poder per no enfonsar-se psíquicament i no morir congelats.
O pot ser ben bé a l'inrevés: sortim de casa abrigats com si anéssim a Sibèria, però ja al migdia comença a fer calor, quedem xops de suor i ja no tenim forces. Bah, no tenim forces per treballar. Ens traiem roba, seiem o ens estirem on sigui sota els raigs del sol i no ens movem com gats. I quan jaiem així al sol, ens agafa qualsevol malparida malaltia, perquè és clar que fa sol, és clar que sí, però un metre més avall tota la terra està glaçada [...]
Què pot saber de la nostra vida un italià, al país del qual el sol mai no es pon? O un britànic que des del naixement fins a la tomba s'amara tot tranquil·lament? O un suec pels segles dels segles empresonat en les seves neus i gels? Què poden saber de les variacions de la pressió i de les variacions dels humors? En anar a dormir, saben quin temps els despertarà. Mentre que nosaltres vivim com en un volcà. I més ara, al març, quan ens trobem al límit de les nostres forces físiques o mentals. A tothom que es trobi a l'est del riu Elba li haurien d'administrar prozac. Mai no hem estat ni cristians ni monoteistes, ni tan sols agnòstics. Som adoradors del sol, som pagans i si per alguna cosa ens guiem, és justament pels canvis de temps. Pels anticiclons i les borrasques.
Per poder resistir-ho, hauríem d'abandonar les nostres terres i buscar la terra promesa meteorològica. Per desgràcia, totes les zones decents ja han estat ocupades. Per això ens quedem allí on som i emprenyem els nostres veïns, més equilibrats. La histèria eslava, la depressió hongaresa i la paranoia romanesa són les nostres especialitats, són els elements que ens identifiquen i els hauríem de patentar. Ca, hauríem d'exportar aquests estats a altres països, més equilibrats i avorrits, igual com s'exporta la cocaïna, l'heroïna i les amfetamines.


Andrzej Stasiuk

Lectura a RUSC

Per si us abelleix, el dijous 24 seré a L'Espluga de Francolí (ves per on, el poble on vaig néixer), al Festival de poesia RUSC, on llegiré alguns poemes acompanyant grandíssims poetes, com podeu veure en el cartell de l'acte.

18 de jul. 2014

Esguerros electrònics (editorials)

Acabo de comprar la Poesia completa de Joan Vinyoli en format electrònic, així farà companyia a les edicions que ja tinc en llibre i a més sempre el podré tenir amb mi, i podré recórrer als seus poemes. Quan l’obro i en passo algunes pàgines (ho direm així també en aquest format?) em trobo amb la imatge que es pot veure més avall. A banda de la potinada que és aquest esguerro estètic, i que ens porta a la ment aquells llibres de fa anys (i encara en alguns països es poden trobar) plens de publicitat, com si fossin revistetes, la tria de la llengua és aquí molt significativa. 


17 de jul. 2014

Debats

Julia Fiedorczuk, autora del poema de l'entrada anterior, també es dedica a la crítica literària i últimament ha tingut un debat força interessant que va iniciar Andrzej Franaszek, biògraf de Czesław Miłosz i sembla ser que també aviat de Zbigniew Herbert, sobre l'estat de la poesia contemporània. Independentment de les postures que defensaven l'una i l'altre, força antagòniques, el que pot despertar més enveja és que aquest debat aparegués en el diari més important de Polònia. I que s'hi diguessin gairebé el nom del porc, amb una crítica ferotge bastida sobre arguments sòlids per rebatre les opinions amb les quals no estaven d'acord. És a dir, un exercici d'allò que hauria de ser en qualsevol cultura, allò que s'hauria d'allunyar dels discursos facebookians o twitterians del tot és meravellós, del "happy happy". Impossible que pugui passar una cosa semblant a casa nostra, on predomina aquest discurs que acabo d'esmentar, si més no, és aquesta la sensació que un té des de la distància, en què ja se sap que tot acaba deformant-se, començant per la realitat que un no comparteix.
En aquest sentit, percebo també un canvi a casa nostra en la manera de fer front a l'allau de novetats que es publica. Una part de la crítica afirma que si s'ha de parlar malament d'un llibre, millor no parlar-ne, i que és preferible dedicar aquell temps a escriure sobre un llibre que sí ha agradat. Bé, no hi tinc res a dir si es tracta d'algun autor poc conegut, d'algun autor les obres del qual encara no han tingut una certa repercussió. Però què passa si es tracta d'un autor de prestigi, reconegut, les obres del qual susciten expectació? Doncs en aquest cas, la tasca del crític és ineludible, no pot amagar el cap sota l'ala; si creu que aquella obra no té prou qualitat, ho ha dir sense embuts. I en una cultura com la nostra, en una llengua com la nostra, diria que és encara més necessari. Afirmar que fer això és atacar-nos a nosaltres mateixos és senzillament no voler mirar cara a cara les nostres mancances, i de retruc, les nostres virtuts, perquè queden del tot amagades. No seria convenient caure en un solipsisme, i en un discurs que anunciés a tort i a dret (entengui's l'expressió en doble sentit) que produïm sense parar autors que estan a nivell internacional. Amb això no vull pas dir que no hi siguin, és clar que hi ha autors que podem posar al costat de grans figures actuals, però això, en tota literatura, no és el que predomina. En aquest camp, l'honestedat amb els criteris estètics ha de fer de filtre, altrament acaba passant el que ja podem veure, un descrèdit cada cop més accentuat de la crítica, un desànim dels lectors perquè els ha decebut aquell llibre que havia rebut tants i tants elogis. I un allunyament progressiu. La crítica no hauria de compartir el món facebookià, un món particular, idíl·lic i inexistent, un món on només tens el botó de m'agrada, i on el silenci no significa res, o pot significar un bandejament. El món facebookià per als seus usuaris. Però el món de la literatura, de l'art, es regeix per altres paràmetres, i són aquests els que han de tenir més pes. Una crítica positiva no fa un llibre més bo, o bo, una crítica negativa no fa un llibre més dolent, o dolent. Però segons com estiguin escrites poden encetar un debat, de caire estètic, de caire moral, social, cultural. La crítica és un suport, és un giny creador d'expectatives i d'opinions. Amb tot, com que no hi ha cap mena d'estructura que possibiliti el debat posterior, una crítica negativa es quedarà de ben segur només en això, malauradament.

Observo el debat a Polònia, del qual aquesta nova versió en les figures de Franaszek i Fiedorczuk continua altres debats anteriors, igualment encesos, agitats, virulents, i des de la distància d'allà la realitat virtual d'aquest món feliç de la literatura catalana em sembla massa dolorosament real.

7 de jul. 2014

Camí. Aterratge

Julia Fiedorczuk va néixer el 1975 a Varsòvia, on segueix vivint. Va debutar l'any 2000 i immediatament van celebrar la seva arribada com una de les veus més interessants de les noves fornades. Fins ara ha publicat 5 llibres de poemes, dos de prosa i algunes traduccions (com Laura Riding Jackson o Laurie Anderson). És molt interessant la tensió a què obliga al llenguatge, la manera com fa que els períodes, la sintaxi, el funcionament de la llengua es posin en dubte constantment. 


*** Camí. Aterratge

He emprès aquest viatge per airejar els somnis.
I els nostres camins s'han creuat al cel
allí on gent prima es posaven màscares
en silenci com budes. La teva veu
m'ha dut per planures allisades
plenes d'una llum color de sang.

He emprès aquest viatge perquè encara més.
Tocar el mar que flueix en nosaltres.
És per això que conquereixo noves ciutats cada cop.
Caic del cel com un àngel discret.
I quan marxo no deixo petjades.
Ni una grapadet de sorra. Ni una gota d'aigua.

Perquè uniré la meva gota amb el teu oceà:
ho vols? Moriré amb tu. De vegades es diu això.
El cos indefens no resisteix els brins del temps.
Però aquesta història podria tenir un final,
perquè ara molt més encara nosaltres.
Així que he emprès el viatge per trobar

alguna cosa o per perdre-la. Un poema
en una copa de vi negre.
Un riu ple de cendres i de llàgrimes.

(Perquè a la ciutat hauria de regir sempre la nit).

Així que he emprès aquest viatge per tornar
o no.

Tu has preparat la prada.
En la qual m'he abrusat.