Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2014

En moltes ciutats

Estar en una ciutat ja diverses vegades, i ser-hi cada cop com si fos la primera, com si entremig no hagués passat quasi res, com si els records de les passes, dels carrers, dels edificis, fos una boirina que va entelant el pensament, que va confonent els camins i els moments i les imatges que no acaben de dibuixar-se mai. I voler recuperar aquests records, fer un esforç tan gran que saps que ja estàs en el procés d’iniciar el canvi, la modificació del record, de l’experiència que mai no ha estat experiència, perquè no saps si ja ets tu, si encara ets tu o si no ets tu, o si has estat mai en la ciutat. Conèixer és reconèixer? Reconèixer és fer avinent, que ens arribin més a prop, instants que ja no saps si han existit? Estar en una ciutat ja diverses vegades, repassar-ne els carrers, les olors, els colors i les llums que no il·luminen el record. Sentir-te estrany, com si fos en instants paral·lels, en una espècie d’allò ja vist però que saps del cert que no ha estat així. Hi ha ciutat…

La pal·lidesa de la sorra

Jakub Kornhauser mereixeria estar entre els noms més importants de la poesia jove polonesa. Llegeixo lentament, el deixo i el reprenc, aquest llibre de poemes en prosa, Una existència poc clara. M’endinso en les seves fondàries per sortir-ne amb una llum, la de la paraula que t’afirma que no tot està perdut, que si podem seguir llegint poemes com aquest podrem seguir confiant en la força d’aquesta paraula, del llenguatge.
LA PAL·LIDESA DE LA SORRA

Durant el meu trajecte pel desert, l’únic objecte que em va cridar l’atenció era un bola de vidre que tenia un diàmetre d’uns quants kilòmetres i que es trobava a una certa distància d’on jo era. L’interior de la bola, l’ocupava una taca negra; des de lluny no percebia  què representava. La bola avançava per les dunes de sorra blanca sense fer cap remor, un tenia la sensació que s’alçava en l’aire. El vidre llambrejava amb una lluïssor que paralitzava, que justificava la pal·lidesa de la sorra. No, el vidre havia de ser vidre, altrament havíem…

Trobades

Ahir era un poema que iniciava el llibre. Avui un poema que tanca un llibre, El fotògraf a l’hivern, que George Szirtes va publicar l’any 1986. En aquesta seva recerca de la identitat entre dos mons, accentuada pel seu primer viatge-retorn a Hongria el 1984, després d’haver-ne marxat el 1956, el poeta d’expressió anglesa nascut a Budapest seguirà publicant nous llibres, s’endinsarà en la seva mitologia personal i crearà una obra única en el context de la poesia britànica comtemporània.

TROBADES
Els ofegats tornen, els viatgers vénen a casa, Tot es perdona en aquell crit mig escanyat. L’estàtua plora segura sota la seva cúpula, Amb joia es neteja el seu ull petri.
És el final de la literatura trobar El que un cop va ser ofert i després retirat Per construir històries i per donar la dolça Il·lusió que som únicament del tot sols
Com hauríem volgut. Hauria volgut poder-nos fer Un petó abans que em deixessis, però és massa tard. No puc trobar la teva orella, ni el teu llavi ni el teu pit. Torno de nou…

pur impressionisme

Amb aquest poema, Vasco Graça Moura enceta el segon volum de la seva Poesia reunida, el que abraça els anys 1997-2010. Tota una fita de la poesia contemporània. Dos volums que tenen més de mil pàgines en total que recorren tota la producció del poeta portuguès.

pur impressionisme
després d’uns dies gloriosos, el cel tornà més cendrós un altre cop. la llum s’acovardí. va venir un altre cop el vent. les mateixes flors semblaven desinteressar-se de l’aire
lliure i les aus es van limitar a passar en un vol tremolós i es veuen malament. és així abril, el mes més cruel, com deia t. s. eliot,
a l’hora en què es pot llegir qualsevol cosa, mentre es desisteix d’una passejada a peu, vagament programada, “si el temps continua sent bo”.
és clar que es pot reprendre la lira, escriure unes línies sobre això, posar la tècnica a prova, però l’agudesa, ni l’art de l’enginy no milloren el temps,
són més com plantes que el van incorporant a l’experiència de travessar plecs del món, mudables, subrepticis, imperceptibles, c…

Tots junts

TOTS JUNTS
Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han comprès…

Fragment: nit: Cassiopea

Un poema de Gregor Podlogar d’un llibre de l’any 2010. A l’interior, s’indica el tiratge, 300 exemplars. Molt realista per a un volum de poesia, independentment de la llengua en què s’escrigui.

FRAGMENT: NIT: CASSIOPEA
Com arribar a l’altra riba?
La gent que és tan a prop, es troba de nou.
Qui ha cobert tots aquests camins?
On és la frontera? Per què hi ha de nou una nau?
La magnitud de plata se’n va a través de fluxos de llum.

Intèrpret

Ferida Duraković (1957) va néixer a Olovo, Bòsnia i Hercegovina. Va publicar el primer llibre als vint anys, i des d’aleshores ha anat publicant diversos llibres de poesia i també dos llibres de literatura infantil. No va abandonar Sarajevo en temps de guerra, i durant aquesta va presenciar com cremava la seva casa i la seva biblioteca. D’aquesta experiència, en sortí el llibre El cor de les tenebres (1995) (sí, el mateix títol que el llibre de Conrad), del qual també presentaré alguna traducció. Viu a Sarajevo.

INTÈRPRET
Llum, em fertilitzes i et multipliques en mi. A través meu, a través del testimoni, vesses, però no tens cap encant. Tan sols dus insectes de la pols que creix en els meus palmells nets i en els dies.
Així que tenim la primavera. Segur de si mateix, un nen respira en el món amb espècies. I jo? Jo viatjo i no demano comoditats. M’ha estat donat ser una intèrpret, no pas cap celebritat.
Viatjo oferint tan sols una visió de la comoditat, una interpretació sedant de les passes en un …

De Respostes del pastor (II)

Com que l’he esmentat en el primer poema que tradueixo de Paul de Roux, deixo també ara un poema de Guy Goffette. Un poema que, inevitablement, em fa pensar en aquell excel·lent Musée des Beaux Arts de W. H. Auden. Com es pot escriure un poema que ens hi remeti de manera tan directa i sortir-se’n, i no caure en una mala còpia, no quedar-ne a l’ombra? Donant-li una volta, i una altra dimensió, com fa el poeta belga. Per cert, no és un sol poema aïllat, sinó que forma part de tot un cicle dedicat al quadre Paisatge amb la caiguda d'Ícar de Pieter Brueghel el Vell.

De RESPOSTES DEL PASTOR (II)
Com tu jo he vist l’home jove grimpar dins el sol amb les seves ales de cera, he vist com hi creia, el desvergonyit, com estava segur d’haver guanyat
a l’antiga saviesa i a l’aire i al pes del cos, i com el seu rostre reia als àngels mentre que tot ja havia reprès el seu curs en la indiferència
dels vius pels vius, el pescador per les seves xarxes, el guaita per la línia de l’horitzó, i la mort sota la pi…

Els ponts

Un altre poema de Paul de Roux.


ELS PONTS
Sota els llargs ponts de pedra on l’ombra és tan espessa pel dia més bell els xipolleigs molt lleugers sols els vaixells fan sentir en passar un breu udol per a les ombres dels morts l’eco dels mots que emmagatzemà l’ombra freda.

Així com cell?

Hi havia una bona llibreria que pertanyia a la casa de literatura, i també una galeria de fotografies d'autors que ja havien passat per allà i hi havien tingut les seves trobades, reeixides i menys reeixides. La directora era una dona simpàtica, uns quants anys més jove que jo, corpulenta, amb uns cabells curts sense cap color definit i amb uns ulls que brillaven amb cordialitat. Vaig començar en francès i al principi no li vaig donar importància al fet que no em contestava en aquella llengua, sinó tan sols en holandès, i quan jo no ho entenia tot, aleshores sense compliments passava a l'anglès. Cap való que visqui a Brussel·les no parlarà mai en flamenc, i cap flamenc, en francès, a no ser que els obligui una situació oficial o professional. "Xerriques i xiuxiueges en dues llengües" va escriure de Brussel·les el poeta flamenc Willem M. Roggeman, i els habitants flamencs i valons de la ciutat, les llengües maternes dels quals són l'holandès i el francès, prefere…

Pluja

Una visita obligada a les ciutats que visito és la llibreria, les llibreries. Tant si en conec la llengua del país com si no (de vegades, un hi pot trobar llibres traduïts a llengües que coneix). En l’última visita a París, vaig tornar amb una sèrie de petits tresors. Un ja el comentava en una entrada anterior, unllibre de poemes en edició bilingüe del poeta serbi Jovan Dučić, en aquest cas, a la botiga de records i llibreria de l’església ortodoxa. Un altre, va ser un nou llibre de poemes d’un dels poetes en francès que més admiro, el belga Guy Goffette. I com que uns llibres sempre ens duen a uns altres, Guy Goffette em va posar a les mans un altre poeta, Paul de Roux (Nîmes, 1937) . No el coneixia, però com que el poeta belga hi escrivia el pròleg ja em va donar una certa confiança. Vaig llegir-ne algunes pàgines i em va sorprendre aquella expressió delicada, unes visions que s’allunyaven de la modernitat. Paul de Roux, amb estampes molt breus, amb petites miniatures, semblava sorg…

Un altre?

Al principi, no en tenia gens de ganes, uf, quina mandra, no. Després hi he anat pensant una mica, vinga, va, si només en serà un, un i prou. I després, ja m’hi he engrescat i el temps ha anat perdent el seu sentit, era ja en dimensions diferents.
Sí, al principi em feia molta mandra, i tantes coses que encara havia de fer, i que he de fer. I pensava que després de la darrera entrada sobre els llibres electrònics en aquest blog, ja no en faria més. No sóc pas un portaveu, jo, ni res semblant. Però un article que va aparèixer ahir de Núria Perpinyà a Núvol m’hi ha fet tornar. Perquè no acabo de combregar amb algunes de les argumentacions que surten en contra del lector electrònic i del llibre electrònic. Perquè, i torno a repetir-ho, no veig cap problema que tant uns llibres com els altres puguin compartir espai, i puguin compartir temps, el nostre de lectura. 
Si ho voleu seguir, aquí teniu l’enllaç a l’article que he publicat avui

De nou hivern

Slave Gjorgjo Dimoski neix el 1959 a Velestovo, un petit poble que pertany a Ohrid. Va estudiar a la Universitat de Skopje i viu a Velestovo, on ensenya macedoni i literatura.

DE NOU HIVERN
La vida passa – és de nou hivern un llibre de cobertes blanc-neu tancat davant dels teus ulls
                         irradia blancor
que llambreja en aigües somes                          s’esquerda el glaç
Passa – la vida: l’alè esmolat com una volva de neu vola al meu cor
                         En la gelera
la mà glaçada busca traces.

Despullant els secrets d'un passat ombriu

Jakub Kornhauser és un dels poetes de la seva generació (va néixer en 1984) més prometedors que hi ha a Polònia. Coneixedor d’algunes tradicions poètiques importants i d’altres de més oblidades, però no per això menys importants (com la romanesa), i aïllat de les grans editorials, dels grups que invoquen una sola poética, els seus poemes sempre aporten un sentit enmig de la faramalla de què fan gala altres autors.


DESPULLANT ELS SECRETS D’UN PASSAT OMBRIU
On porten les escales abandonades? Mentre estic pensant, l’heura entortolliga sense fer remor l’edifici que s’alça davant meu. No sé si el fanal, que creix del mur, que fingeix ser artístic, em tracta com si fos un vianant normal. Els negres coloms m’observen amb un menyspreu quasi imperceptible, i malgrat que les seves siluetes que s’han estret en la finestra circular de la torre no em recorden res del que he vist abans, no sento cap torbament. El mur es va esmicolant sempre que hi ha un xàfec, despullant els secrets d’un passat ombri…

Apunts sobre obituaris

Com indica molt bé Álvaro Valverde al seu blog, a la mort de Leopoldo María Panero els mitjans s’han llençat, s’han abalançat buscant la notícia impactant, la imatge d’un poeta que és això, més imatge que poeta. Entengui’s bé, no vull pas dir que L. M. Panero no fos un bon poeta, un gran poeta.  Sí que ho era, però el que ha transcendit és la imatge del poeta boig, el poeta maleït, aquesta imatge tronada que no serveix ja per a res, bé, potser sí, per a omplir papers de diari i pàgines a internet per a tots aquells que o bé no tenen cap contacte amb la poesia, o bé encara en volen perpetuar aquesta visió -quin mal que encara ens estan fent algunes teories del Romanticisme i tots els moviments que el van seguir fins a principis del segle XX! L. M. Panero era un gran poeta, però un poeta molt desigual, podia passar de grans poemes a poemes que no aportaven res. Per tant, d’aquí a dir que era un dels poetes més grans que ha donat el segle XX en castellà o de la història de la poesia cast…

Apunts sobre la imperfecció

En els viatges en tren, els de Barcelona-El Vendrell, acostumo a escoltar música. I moltes vegades, escolto klezmer. M'enduc una part imaginària, fictícia, mitificada, de Polònia a una altra realitat que també acaba sent imaginària. La música klezmer ha passat a ser tan sols una raresa a això que forma Europa Central, un altre gènere de música que, en moltes ocasions, porten els jueus americans a Polònia (o a altres països) en festivals. Els festivals de música klezmer són la rentadora dels remordiments de consciència. La gent s'anima, es diverteix, en sentir aquelles cançons les lletres de les quals no poden entendre, en una llengua que si fos escoltada pel carrer en molts casos saltaria un renec o una escopinada. Si els que les canten allà a l'escenari estiguessin al barri jueu, hi visquessin, es diria que què hi fan, per què no marxen. Aquesta és la sensació que un té sempre que passeja pel barri jueu de Kazimierz, a Cracòvia, on el que no hi ha són jueus.
Entre una i…